Allò que tan desitjava

Sempre que ho explicava a algú, em fulminaven amb una mirada incrèdula i un somriure vergonyós. Només era un somni, un petit desig que, tot i acceptar que mai es compliria, seguia ocupant un tant per cent elevat dels meus pensaments. Cadascú hauria de tenir-ne un. I jo tenia aquell. Sempre havia desitjat viure a l'Edat Mitjana. Em fascinava aquella època, perquè des d'on m'arriba la memòria fins ara, he estat amant apassionada de la història.
I aquell dia... Com agraeixo haver-me aixecat aquell dia! Tornava a casa després d'haver passat la tarda amb les meves amigues i ja fosquejava. Sentia el vent refredant-me la cara i aquella aroma característica de Girona que em feia sentir protegida dins la meva ciutat emmurallada. Em vaig asseure al primer replà de les escales de la catedral. Vaig tancar els ulls. Estava cansada però m'hi trobava bé, allà. Un soroll estrany em va fer obrir els ulls. Semblava imaginari, massa perfecte per ser irreal, com un somni, com el meu somni!
Els meus ulls no creien el que veien: els carrers, la gent, les construccions... No era possible, però era veritat: davant meu tenia la Girona del segle XII o XIII no n'estava segura però em sentia feliç, desconcertada i agraïda. El meu desig s'havia complert. Vaig parpellejar amb rapidesa un parell de vegades per intentar convencem que tot era fruit de la imaginació.
De sobte, una dona d'edat avançada i elegantment vestida s'em va dirigir tractant-me de "vos". Molt esverada, em va fer aixecar d'aquella pedra on, inconscientment, restava asseguda. Em parlava del Gran Banquet, del vestit nou que m'havien regalat i del poc temps que els quedava per vestir-me. Jo me la mirava perplexa sense comprendre absolutament res. Mica en mica començava a entendre-ho: jo era una tal Anna, Princesa de Girona i filla del poderós rei Joan III, en poca estona havia d'acudir a una festa a Palau en honor al rei francès que havia vingut a negociar uns terrenys amb el "meu pare"... i pensar que només deu minuts enrere jo seia en un graó de la catedral!
En arribar a Palau tothom s'alegrava del meu retorn però jo no coneixia a ningú excepte a la Isabel, la meva dama de companyia, que havia actuat com a sombra des que havia entrat en aquest món.
El vestit, el pentinat i els complements eren com aquells que imaginava i desitjava que algun dia tornessin a existir. Però ara no era un desig sinó una realitat i el poc ús de la raó que em quedava va decidir força acertadament que ho havia d'aprofitar el màxim.
Tot era magnífic. De seguida em vaig interessar per la música i els llibres de l'època, que era el que més m'interessava, tot i no disposar de gaire temps. La primera nit la vaig passar desperta analitzant tot el que m'havia passat aquell dia, recordant cada segon i pensant en aquella festa plena de danses i música. Vaig passar dos dies en aquell món, envoltada de felicitat però llavors una onada de remordiment i enyorança em va fer buscar aquella pedra de les rodalies que m'havia dut al passat. En el fons del cor una espurna d'esperança em feia creure que podria tornar-me al món al que pertanyia. M'hi vaig asseure amb la recança de perdre allò que duia tant de temps desitjant. Però jo venia d'un altre món. Llavors una llum va aparèixer i unes paraules ressonaven dins meu. Em deien que des d'aquella pedra podria viatjar sempre al passat i retornar al present. De sobte una botzina de cotxe a la llunyania em va demostrar que tot era com avans. Bonic i trist alhora. Em vaig prometre que aquell seria el meu secret. Aquell somni fet realitat seria només meu. I des d'aquell dia en endavant cada setmana m'escapava uns dies per exercir de Princesa d'un altre món i aprendre d'allò que realment estimava. Ara ho puc afirmar: a vegades els somnis es compleixen.