Albada cortina

L'olor de tabac inundava l'habitació, tots els racons, tot pudia. L'inquilí era una xemeneia constant, de central tèrmica o d'indústria metal·lúrgica, o tot junt alhora. Feia ja tres mesos que havia arribat a aquell hostal, per estar-s'hi una temporada. Era un home prim, enfeinat, malhumorat i amb poc pèl, un estressat vaja. Era el que les cortines deien en el seu argot "nomostocarà-mai", terme fruit de la experiència que ja tenien, i que venia a significar que en tot el període que l'home s'estaria allí ni es dignaria a tocar-les. Podeu pensar que això és bo o dolent, de fet dins del món del cortinatge hi ha dos corrents, una, la corrent sueca, nascuda en uns importants magatzems de material per a les llars, que és partidària del canvi i de l'evolució constant i que per tant detesta estar tres mesos sense moure's. L'altre corrent, que té l'origen al Palau de Versalles, defensa que allò millor que li pot passar a una cortina és no moure's mai, ja que és la millor manera de perdurar anys i panys. Les cortines d'este hostal de la Terra Alta eren crítiques amb els dos corrents que dominaven la seua espècie, però sempre es mostraven agraïdes a almenys canviar de doblec una vegada a la setmana.

Els primers dies d'inquilí les cortines van tolerar aquell fum de tabac, ja que hi estaven acostumades, i no emprendrien accions, per tal de garantir l'estabilitat de l'hostal. Però una vegada van veure que aquell home es podia estar una temporada llarga en aquella habitació, i no reduïa la combustió de vegetal sec, van començar a preocupar-se. Per situar el lector direm que la població total de cortines d'aquella habitació era de dos, que tapaven la porta que donava a un balcó. Doncs bé, al cap de quinze dies amb aquell home per allà, van iniciar-se els contactes entre ambdues cortines per trencar el gel respecte este tema, la invasió de fum de l'habitació 12 de l'hostal Terra Alta. Les primeres converses van ser pures lamentacions, sense aportar cap acció concreta, les dos es queixaven de la pudor que els havia impregnat aquell home avorrit i escanyolit. Estos contactes sempre es feien d'amagat a la resta d'habitants tèxtils de l'habitació. Els llençols, com que eren habitants passatgers de la cambra perquè els canviaven cada setmana, eren un perill, ja que de fet actuaven com a espia dels amos de l'hostal. Les mantes sempre estaven ben protegides dels agents exteriors i eren reticents a rebel·lions i conversacions, només esperaven que arribés l'estiu i passar-se unes bones vacances a l'armari tot esnifant Polil. Les tovalloles, estaven més atentes als problemes hídrics que no pas als atmosfèrics. L'únic possible aliat tèxtil en aquella revolta era la làmpada, que en l'hostal Terra Alta, rarament, era de roba.

Les converses entre les cortines comencen a donar els seus fruits. Tenen un pla d'atac. Un pla per dir prou a la imposició del fum, un pla per fer fora l'enemic ocupant d'aquell espai, que només ve a contaminar l'atmosfera de l'habitació i impregnar d'olor repugnant tot allò que sigue capaç de retindre olors. Es va convocar una gran assemblea a l'habitació. Va acudir el cobrellit, figura normalment passota, però que al cap de tant de temps va decidir donar un pas en favor de la llibertat. Les tovalloles, en lluita constant pels problemes hidràulics de la dutxa, es van solidaritzar amb la causa. Els llençols, van prometre anar-hi, però al final no hi van assistir. No cal dir que van ser acusats de traïdors.

Una cortina va prendre la paraula en l'assemblea. L'ambient, a part de carregat pel tabac, estava tens. Sonaven consignes guerrilleres entre els assistents. Hi havia ràbia, i ganes de canviar el rumb d'aquella habitació. Les paraules de la cortina van exaltar encara més els assistents. Havien de ser conscients de les seues limitacions, ser conscients que el gènere tèxtil no té vida, però que això no els impedia cometre accions contra aquella fàbrica de fum. En el moment àlgid de l'assemblea, després d'una fastuosa intervenció de les sempre solidaritzades tovalloles, va prendre la paraula la part tèxtil de la làmpada.

"Sóc la més vella d'esta habitació, porto des que van obrir este hostal. He vist hòmens que fumen, i fins i tot dones que fumen. Però no he vist fumeral com este, no n'he vist cap. Llavontes, camarades, què hem de fer? Sé que som passius, que no tenim molt marge d'acció. Però ja sabeu que jo tinc una posició privilegiada, si me deixo anar, caic al damunt del fumador. Així que per la causa antifum dels habitants d'esta habitació, estic disposada a deixar-me en mans de les forces de la gravetat i caure sobre el cap del fumador. Sé que això és la meua desaparició com a làmpada, la meua fi a la funció que em va ser encarregada fa uns trenta anys. Però tots tenim lo nostre final, i abans que ser canviada per una làmpada de plexiglàs i estar arraconada en una caseta de tros, prefereixo un final més digne."

Vint-i-quatre hores més tard, les cortines agonitzaven mentre observaven impotents com els seus fils s'anaven cargolant i ennegrint sota el jou d'un foc tan despietat com famolenc. L'ambaixador de l'avern se'ls va començar a estendre pels peus amb creixent voracitat. Era la seua fi, com prèviament a elles ja havien finit els llençols i el passota del cobrellit, que només va saber reaccionar amb un: "ai, ai, que em cremo", dit amb la mateixa passió que es demana una capsa de laxants a l'apotecari. L'autoimmolació de la làmpada, la va fer la primera víctima i la causant del foc. El sector tèxtil de la cambra 12 d'aquell hostal perdut de l'Ebre català moriria calcinat, ofegat pel fum, justament allò que els havia dut a unir-se i rebel·lar-se. El sacrifici dels nostres filosos amics no fou en va, ans al contrari, mentre el foc ja escalfava la barra de les cortines també es dedicava a engolir els darrers racons d'un cos humà que jeia carbonitzat sobre un no menys demacrat edredó del qual amb prou feines se'l podia distingir. L'enemic era mort. El fumador.