Al mar

-Creu Roja? Socorristes!! Aquí!!
Estic salvat. Ells m’ajudaran. El meu malson estaba a punt d’acabar.
Aquell matí de diumenge estava decidit a deixar de fer el que feia un diumenge qualsevol, comprar el diari i poca cosa més, per anar a la platja. Tenia tantes ganes d’estar on era ara. Estirat a la sorra d’aquella platja.
No és que sigui un solitari sense família, amistats, ni dones a les quals donar plaer (qüestió que ara mateix no ve al cas), però el que m’ha agradat fer des que tinc us de raó és anar a la platja tot sol. Però avui era una excepció. En Joan, un company de feina que és un malparit, a més de ser-ho, és un pesat, i tant sí com no, després de dir-li que jo a la platja hi anava sempre sol, m’ha volgut fer el refotut favor d’acompanyar-me.
-Hòstia, una tovallola negre de platja, que és nova? Mai n’havia vist cap –em digué sorprès tant bon punt la vaig treure del maleter, i me la vaig penjar a l’esquena.
En Joan tenia raó, era el primer dia per aquella tovallola de platja. A més la tovallola que avui estreno és de color negre. No és que tingui res contra aquest color, ni tampoc vull que es tregui de context, però la veritat és que poques vegades he vist tovalloles de platja de color negre.
-Aquí ja estem bé -em digué en Joan quan no portàvem ni deu passes trepitjades a la sorra.
-Aquí no, home!, no veus que som massa lluny del mar. Caminem una mica més –li vaig respondre.
-Aquí! –li vaig dir després de no haver fet ni cinc passes més, mentre reia i reia (interiorment, clar). Potser a la feina estava per damunt meu i cobrava el doble que jo, però en aquella platja no em manaria.
-Que...ens anem a banyar? –li vaig preguntar a en Joan, després d’estendre aquella tovallola tant negre, i tant refotudament suau. El Joan no em va mirar, ja era de bocaterrosa, contant els granets de sorra que tenia a una de les seves mans, però sí em va dir: -Ara no, encara no fa l’hora.
Em va costar uns segons entendre que aquella “hora” es referia a la digestió. Em va produir una agradable sorpresa saber que en Joan era d’aquelles persones, cada cop menys nombroses, que respectava la digestió abans de prendre un bany de mar. Per cert, jo amb l’edat que tinc és una de les contades coses que encara respecto. Quan em tornava a asseure, i encara no havia ensorrat el meu cul a la sorra, en Joan digué.
-Vinga, ara ja la fa. Anem a l’aigua -i s’aixecà enèrgicament, com si no tingués l’edat que se’l suposava.
Ja assegut amb el cul a la tovallola, vaig mirar a en Joan, i em va semblar que reia. Era tan poc dissimulat.
Quan vaig veure que en Joan es parava a l’ombra d’un para-sol, i aquella família se’l mirava amb una barreja d’estranyesa i emprenyament, vaig reprimir els meus instints de parar-me al costat seu. Els meus peus bullien i estaven a punt d’esclatar, si es que ho podien fer. Em vaig posar a córrer cap a la vora del mar, sense cap mirament pel que fa a la sorra que aixecava o la gent que emprenyava. En Joan, a l’ombra d’aquell para-sol, em mirava rient, aliè totalment a que la família propietària d’aquell para-sol l’estava enretirant per a tocar el dos.
-Res d’esquitxar. No fotem eh Joan! –li vaig dir a en Joan tant bon punt ens vam retrobar a la vora del mar i amb els peus en remull. Això és el primer que li dic a algunes de les poques persones que s’han vingut a banyar amb mi, abans de gosar dóna’ls hi l’esquena. Encara no entenc com hi ha dones a les quals, al anar a banyar-nos, he esquitxat la seva espatlla torrada al sol per a fotre-les, i m’han correspost amb un somriure juganer. Potser m’estimaven massa, o eren molt permissives amb el seu cos.
Conec la mirada. Aquella mirada que em va fer en Joan abans de donar-li l’esquena i endinsar-me al mar era com la d’un nen entremaliat anunciant la malifeta. Per si havia algun dubte vaig sentir la remor de l’aigua que s’agitava quan va introduir les dos mans a l’aigua abans de reunir-ne de suficient com per a remullar-me. Dècimes de segons abans que passés, ja tenia la totalitat del meu cos, cap inclòs, sota l’aigua. En Joan no s’havia sortit amb la seva, encara que jo, més partidari d’anar acostumant el cos poc a poc a la temperatura de l’aigua del mar, no hagués volgut entrar a l’aigua tant de cop. Tant se val. Una raó més perquè el pròxim dia de platja hi anés tot sol.
Vaig nedar, i nedar, per allunyar-me d’ell i del món. Quan les meves forces començaven a ser minses, però suficients, per a tornar, vaig decidir parar. Vaig sentir unes xapotejades darrere meu. Era en Joan, que malgrat tenir una forma de nedar poc ortodoxa, ja no diem olímpica, havia aconseguit seguir-me. Potser l’havia subestimat. Allà dins de l’aigua, sense tocar peus al fons, se’m va passar per un moment la idea d’agafar-li el cap i submergir-lo durant una estoneta ben al fons de l’aigua. Per jugar, és clar. Potser amb una mica de força i amb el temps suficient, no tornava a aixecar el cap. A la feina ningú sabia que aniríem a la platja junts, de fet, ben poca gent s’ho hagués cregut. El seu lloc quedaria vacant, i un altre hauria d’ocupar-lo. Potser m’escollirien a mi.
-Jo torno –digué llavors en Joan, com si m’hagués llegit els maquiavèl•lics pensaments-. L’últim en arribar paga el cafè de dilluns.
El cafè deia, però si jo ni prenia cafè, i encara menys ho feia amb ell. Que encara no sabia que el seu departament estava per sobre del meu, i que ningú d’ells esmorzava amb els del nostre?.
El vaig deixar passar i que m’agafés l’avantatge suficientment perquè les seves xapotejades descomunals de peus i braços no m’arribessin. Ja a la vora del mar el vaig perdre de vista. Sens dubte, era d’aquella classe de persones que no t’esperaven per tornar a la tovallola plegats. Però, no vaig trigar a retrobar-lo. Quan vaig posar el peu a la sorra ja seca de la platja, el vaig veure que venia cap a mi.
-Escolta, que saps on tenim les coses? –em digué mig esverat.
Vaig entendre que per “les coses” es referia a les tovalloles. Els seus ullets de nen extraviat em van fer gracia. Potser era més humà del que jo creia.
-Sí, home, allà al fons. Quan vegis una tovallola negre, allí és –li vaig dir mentre caminàvem plegats envoltats per cossos de gent. Vaig estar a punt d’agafar-li la mà i tot.
Després de mitja hora donant voltes i voltes per aquella platja, res. Ni rastre de la tovallola negre ni de les nostres pertinences. Potser havíem nedat més del compte en una direcció i ens havíem allunyat molt. Cap altre explicació resultava tan lògica com aquesta. Vam seguir pentinant la platja durant una hora més. Res. La gent ens començava a mirar sospitosament després de passar tantes vegades pel seu costat.
El més prudent que vam fer va ser asseure’ns a la vora del mar. La insolació que estàvem a punt d’agafar va fer que ens tornéssim a ficar mar endins. Ara ja, res de nedar ni de jocs infantils. Començaven a estar preocupats.
Allà dins de l’aigua no em trobava a gust, saber que havia de sortir i tornar a buscar el nostre lloc m’angoixava. A més, en Joan em posava el doble de nerviós que si estigues tot sol. En sortir de l’aigua, aquest cop sí que em va esperar.
-Però com pot ser?, aquesta platja no és la mateixa que la d’abans –em digué mig cridant.
Sense dir res vaig fer una ullada a la platja, i em va saber greu ja que tenia raó. Aquella platja no era la mateixa on havíem deixat la meva tovallola negre. Era més petita, com una petita cala amb molt de roques al fons i als costats. A més la sorra era gruixuda, i no fina com la pols de la platja on nosaltres vam deixar les coses. No entenia res. Si aquest cop no havíem ni nedat...com podia ser que en sortir de l’aigua fóssim a una altre platja?
En Joan, tot histèric, va començar a preguntar a la gent que trobava a la sorra com es deia la platja on érem. Després de preguntar a cinc persones, va deixar de fer-ho. Estàvem a una platja a tres-cents kilòmetres, aproximadament, de la platja on ens havíem anat a banyar.
Començava a fer-se difícil la comunicació entre en Joan i jo, ja que tots dos ens vam quedar sense paraules. No trobàvem explicació a allò que estava passant, però el més preocupant era que no sabíem si allò que fos que ens passava s’havia acabat o tot just començava.
Ben aviat vam sortir de dubtes, quan, després de tornar a banyar-nos, vam recalar a una altra platja. Aquest cop tan sols trepitjar sorra seca, no només vam comprovar que la platja on érem era d’un caire totalment tropical, sinó que la gent que hi havia també ho era. Espectaculars mulates amb uns minitangues de difícil visió ens van alegrar la cara.
Allò que ens estava succeint era estrany de collons, però tenia la seva part positiva. Entrant i sortint del mar vaig conèixer platges que hagués trigat anys o potser mai les hagués visitat. Vaig sentir parlar diferents llengües i conèixer diferents cultures. Llàstima que en Joan em començava a posar nerviós de veritat. Era incapaç de gaudir de totes aquelles noves platges que trepitjàvem. Per això vaig tornar a entrar al mar. Un cop darrere un altre. No vaig contar les vegades, però no vaig tindre compassió. Sense mirar enrere. Quant ja estava cansat de tanta aigua salada vaig sortir. Com era d’esperar, ni rastre d’en Joan. Ves a saber a quina platja devia ser, vaig pensar. Me’l vaig imaginar buscant-me. Em va fer certa gràcia. Potser eren pensaments maliciosos, però ja m’estaven bé. Havia anat a parar a una platja d’un país àrab, em semblava, ja que aquelles dones (se les suposava) anaven més tapades que la meva àvia quan anava a missa. En veure el meu banyador occidental es van posar a córrer sense direcció fixa. Semblaven pollastres sense cap. Lluny de fer marxa enrere i tornar a entrar al mar, o tapar-me amb qualsevol cosa que trobés, m’hi vaig posar bé. Allò començava a agradar-me, però després de veure que s’apropaven els seus homes malcarats, tots ells amb un bigoti idènticament retallat, vaig decidir girar cua (mai millor dit) i mostra’ls-hi el meu culet mentre anava entrant lentament al mar. Sabia que un cop tornés a sortir del mar tots aquells “allatollas” haurien desaparegut. Així va ser. Vaig tornar a trepitjar la sorra seca d’una nova platja. Era força concorreguda. Les cares de la gent em resultaven familiars, tot i no conèixer-les. Havia anat a parar, després de moltes platges, a una platja nacional. El seu “skyline” era inconfusible. Era la platja de la ciutat on treballava. La gent de ciutat era tan impersonal que ni s’adonaren que no duia banyador. Dissimulant de la millor manera que havia aprés, és a dir, sent natural i anant al gra, res de xiular i mirar cap a un altre lloc, vaig agafar una tovallola de platja sense amo a prop, i me la vaig embolicar per tapar-me les parts púdiques.
Una vegada recuperada la meva seguretat, vaig anar directe cap a una torre de la Creu Roja per a veure quina mena de socors em podien prestar. A mida que m’aproximava a aquell parell de bronzejats socorristes tenia menys clar com els hi diria tot el que m’havia passat.
-Creu Roja? Socorristes!! Aquí!! –foren les meves primeres inquietants paraules per a que desviessin la mirada que tenien instal.lada al cos d’una rossa espectacular, i es centressin en el meu auxili.
Els hi vaig explicar amb una naturalitat que gairebé em feia dubtar sobre lo esperpèntic del que estava dient. Aquelles ulleres de sol eren tan bones que no em deixaven saber quin tipus de mirada m’amagaven.
La primera vegada que van badar boca, a més de descobrir el seu origen sud-americà, em van deixar glaçat, malgrat que els rajos de sol m’escalfaven.
-Una altra vegada! Es el tercer en lo que portem d’estiu –li digué l’un a l’altre, mentre no endevinava la mínima expressió de sorpresa en aquells rostres amagats.
-No em digui que portava una tovallola negre de platja? –em preguntà un socorrista- i que en entrar i sortir del mar apareixia a platges diferents? –em preguntà l’altre, com aquell que fa una pregunta que ja sap la resposta.
La naturalitat de les seves paraules em van esgarrifar i tranquil•litzar alhora. Una estranya barreja per a una situació que encara ho era més.
-Si, avui l’estrenava. Era de color negre. Negre com el carbó –els hi vaig dir amb un somriure que no se perquè vaig fer, ni quina part del meu cervell va donar l’ordre per a que s’insinués.
-Miri al seu voltant –em va dir el socorrista mentre es treia les ulleres de sol- ¿que vostè veu cap tovallola de color negre?
-No s’adona que totes son de colorets vius i llampants, o blanques amb dibuixets o sanefes. Però, negre, lo que se’n diu tota negre...Que en veu cap? –em digué l’altre.
Vaig mirar i remirar per aquella platja fins allà on la meva vista m’ho permetia, i és clar, de tovalloles negres, ni una.
-Vingui amb mi –em digué un socorrista, mentre li feia indicacions a l’altre per a que es quedés ell allà, dalt la torre d’observació de rosses.
Em va dur a escassos cent metres, a un quartet de la Creu Roja. Amb una clau va obrir un calaix, i va treure una altre clau que li va servir per obrir un armariet. D’allí va agafar una maleta que després d’obrir amb una combinació numèrica, que per cert vaig trobar força bàsica i amb una baix nivell de seguretat (1,2,3,4) en va treure un parell de tovalloles negres de platja.
-Ho veu, totes aquestes tovalloles son les que hem agafat al finalitzar la jornada en lo que va de temporada. Les hem trobat sempre sense cap persona a prop que les reclamés. Ves a saber on deuen ser els seus amos!
-Tingui aquesta tovallola –em digué mentre em donava una de color rossa que havia dalt d’un penja-robes. En veure la meva cara de peix bullit em preguntà -Que potser en vol una altre de diferent?...molt bé, no es preocupi, tingui aquesta doncs, és d’un equip de futbol. Amb aquesta no tindrà mai cap problema, bé sempre que no es posi al costat de la d’un equip rival.
Encara no se com vaig poder tornar a riure, potser m’ho havia de fer mirar, vaig pensar.
-I ni se li acudeixi tornar a provar-ho.
-Pensi que vostè ha tingut molta sort. Hi ha persones que triguen anys a tornar a una platja coneguda o que embogeixen en el camí. I encara menys se li acudeixi explicar-ho a algú, ja que és tan absurd que, en el millor dels casos, ningú el creurà, en d’altres el prendran per a boig. Passi un dia per un centre de salut mental i pregunti per tovalloles negres de platja, se li trauran les ganes de cop.
Em vaig penjar a l’esquena la tovallola d’aquell equip de futbol que tanta ràbia em feia, i vaig fer uns passes per a sortir d’aquell estrany quartet de les tovalloles de platja.
Les paraules d’aquell socorrista eren tan absurdes que em semblaven certes. Tampoc podia fer gaire cosa més. Me’n vaig anar d’aquella platja embolicat en aquella tovallola que tanta urticària em produïa mentre el socorrista em seguia amb la mirada.
El dilluns va arribar, és el que tenen els dilluns, però en Joan no ho va fer. Gairebé me n’havia oblidat completament, per a no dir que sí que ho havia fet. Després d’aquell dilluns vindrien uns quants més, i molts més, i en Joan no va aparèixer mai.