Akito

Homes. Aquella raça humana que es creu dominant, fins i tot superior, a la dona. Una raça repugnant. Una raça creguda i maltractadora. Una raça que havia de sofrir en les seves pròpies carns tot el foc que havien fet cremar a les pells de les seves parelles.

Per això mateix, per aquesta mateixa raó, estic fent el que estic fent. En aquest precís moment, en aquest instant.

Dolor? Sents dolor potser? Au va, si només t'estic tocant la galta. Però sé que per tu cada dit és com una daga que talla el seu camí.

Les tortures s'especialitzaven segons la personalitat dels contrincants.

I l'últim, l'últim que encara sobrevivia a la tortura impartida, era ell.

El més fràgil, el que en un primer moment em vaig pensar que seria el primer en caure havia sigut al cap i a la fi, el més fort de tots plegats. Perquè la seva fortalesa, es trobava molt més enllà dels seus ulls.

I lluitava. I no es rendia mai. Em mirava amb cara d'odi, m'odiava, i després, em cridava, em maleïa i m'insultava fins que es quedava sense forces.

Però a ell li era igual quant dolor havia de suportar, em mirava amb la mateixa cara desafiant que el primer moment que ens vam quedar a soles.

Sense dubte, era una persona fascinant. No em vaig sorprendre gens en veure'l per primer cop. Tan jove, crèdul, franc... tenia una personalitat tan passiva... però quan va despertar el seu veritable caràcter, va ser com si la bèstia que portés dins s'hagués alliberat de les seves pròpies urpes.

Qui ets tu? El príncep blau que vol salvar una princeseta?

"a la merda, tot a la merda, jo, tu, ell, tot a la merda!" i per què no? Per què no podem anar tots a la merda? Si ja hi som, hi hem sigut sempre, des que hem nascut! Això és la merda!!

L'enfurismava que comentés el sentiment tan irracional que sentia en aquells moments de ceguesa. Per això mateix ho feia. I després, me'n reia. I ell em mirava desvalgut, amb aquella mirada de vençut que només podia provocar fent això.

M'agradava tant jugar amb ell... el podies controlar amb tanta facilitat... pobre imbècil.

Com et sents avui? Et trobes bé?

Acariciava amb les mans les dues galtes mentre li ho xiuxiuejava a l'orella. La seva respiració s'accelerava quan sentia que la meva fredor el tocava. Sabia que llavors començava la tortura, i es preparava per la batalla.

No me menystinguis! Al cap i a la fi tot ha sigut culpa teva. Has sigut tu! Tu! Descendent del que se'n podria dir ser superior! Descendent d'aquells que una vegada ens van ultratjar tan ferotgement!

A aquelles alçades, ell ja havia de saber de que anava el meu joc. Fins i tot crec que en algun instant va arribar a saber com em sentia. Era una imatge tan patètica... ni tan sols la va encertar. Però què es pensava? Que arribaria a sentir mai tot el ressentiment que podria haver arribat a sentir una dona? Estúpid ignorant.

Però el fet d'estar lligat a una cadira i no poder-se moure's li prohibia d'utilitzar la seva única i gran força: la força de mascle, la força bruta.

Tot i que ell no tenia un cos per poder-la utilitzar, i tampoc havia fet cap intent de trencar la corda per defensar-se. Perquè les seves mans, sempre tremolaven. El que no sé... és si era per ràbia o per por.

Però tranquil... no pateixis. Aviat arribarà la teva fi. Avui... vols que tornem a tocar junts?

Era la seva fi.

Veus què hi ha per la finestra? La llibertat, la teva estúpida llibertat! Però no la tindràs, perquè no te la mereixes. Tu et mereixes més, que tal unes classes de vivència?

D'un impuls vaig estripar la seva camisa i vaig espentejar la cadira fent que caigués al terra. Gemegava.

Au va, aixeca't, aixeca't d'una vegada, demostra'm que ets un home! És que no saps ni aixecar-te per tu mateix? Què hi farem...

El vaig ajudar que s'aixequés i es tornés a asseure a la cadira en què estava lligat.

Els seus ulls... hi havia una por immensa dins els seus ulls. Una por freda, profunda, sense fi...

Ni tan sols vaig notar el terratrèmol en passar el tren per les vies de damunt nostre. La fulla de cinta que portava a la mà dreta em va relliscar de les mans i va caure sobre el terra ple de pols.

La vaig tornar a agafar i me'l vaig quedar mirant. Però ell també em mirava, intentant fer aquella mateixa cara gèlida que havia après de mi durant la seva estància al meu castell.

Molt bé... estàs preparat? Estàs preparat per sofrir la mort a la teva pròpia carn? Ni que haguesis vist un fantasma... per què em mires així?

Vaig agafar-li la barbeta amb la mà.

Quanta por tens als seus ulls, nen...

Vaig esclatar a riure. Vaig soltar-li la barbeta i vaig començar a riure amb més i més intensitat.

Quina pena, et juro que et deixaria anar ara mateix si no fossis un home, saps? Quina mala passada la vida, eh?

Tenia els ulls vidriosos, apunt de plorar. I això no ho suportava.

No em vinguis amb el conte de la llagrimeta! Em poses malalta!!

L'havia pegat. I tornava a estar pel terra. Però per què em feia enrabiar tant? És que no es podia comportar decentment? I altra vegada, el vaig haver d'ajudar perquè s'assegués correctament.

Hi ha tantes coses que has d'aprendre...

Vaig xiuxiuejar-li amb un somriure amarg. Ell començava a tremolar.

Veus? Saps que és això? És una fulla d'una planta. I et deus preguntar... com és que una cosa tan normal, tan conseqüent, està en mans d'una persona tan cínica i menyspreable com jo? Doncs perquè una vegada, jo vaig ser com tu. I com ara a tu t'has passat, vaig canviar de mig a mig.

Vaig arrossegar-li la fulla de per la cara i després li vaig passar pit avall. Sense voler, del roçament amb la pell, la cinta havia fet un tall al pit.

Mira! És sorprenent, oi? Segur que no t'ho esperaves! Són les coses més quotidianes, les més absurdes, les que arriben a fer més mal... és cert...

La ferida li sagnava, però no el suficient.

Diga'm... quin és el teu punt feble?

Vaig repenjar les dues mans a les seves espatlles i me'l vaig quedar mirant directe als ulls.

La teva mirada...

No em mirava als ulls. Mai no ho feia. Almenys que no el provoqués abans. Però en aquestes circumstàncies ja estava massa destrossat com per aconseguir una cosa que li costava tant d'esma. Em vaig girar i vaig caminar fins al moble.

... sempre ha sigut la teva mirada la teva major debilitat... sempre esquivant-me, sempre fugint-me. Tenies por de veure la realitat, oi?

Vaig agafar la daga. La mà me tremolava.

Covard...

Murmurava. Vaig començar a netejar la daga amb delicadesa. Per tornar-la lluenta, per poder-la veure brillar a la penombra. I de sobte, sense saber d'on venia, em va venir al cap. Vaig olorar aquell perfum tan extravagant que tant detestava.

El perfum de violetes... el somrient-me... ell jugant amb el meu cabell... ell perseguint-me ell tancant-me... ell enfadant-se... i després... els cops.

Sense saber què feia em vaig girar d'un impuls, i sense saber com, el vaig tirar amb ràbia pel terra.

Ja era la tercera vegada que queia.

Però aquell cop la caiguda havia estat molt més forta. I una de les cordes que el subjectava s'havia deslligat.

Marxa!

Era una ordre. I encara que devia estar en un estat de estupefacció, no va tardar gens a obeir-me. De seguida es va començar a sentir la remor dels seus moviments darrera meu, ràpids i dràstics.

Fuig d'aquí! Vés-te'n d'una punyetera vegada! És que no ho entens? No et vull veure més! Marxa ja!

Estava cega d'ira. Em vaig girar quan ell ja s'apropava cap a la porta per marxar. I vaig tirar-li la daga de punta, com un dard.

Va estar a punt de tres centímetres que no el toqués. Ell es va quedar gelat, sense respiració. Va mirar la daga. Estava clavada a l'única fotografia que decorava la paret d'aquella habitació.

Em va mirar, sorprès per la cara repugnant que feia. Va mirar la fotografia, era d'un home... del meu marit.

I no vaig poder reprimir el crit.

Maleït malparit!!