Això no té preu

Estimar i sentir-se correspost amb aquella persona... Quan el miro, em sento feliç, noto que es dibuixa un dels milions somriures que acudiran a la meva cara. Quan me n'adono que la seva presència és la única que em fa estar tranquil•la i aïllada de tots els problemes. I és que amb ell, són els únics moments del dia en que res de fora m'importa, se m'oblida tot, em sento allunyada de l'univers, no hi ha res ni ningú més. Només ell aconsegueix que la resta del món se’m descuidi, perquè ell és el meu petit i immillorable món. Qui em presenta la seva espatlla quan veu que una llàgrima dels meus ulls està apunt de despendre’s. També qui sempre em diu: relaxa't, tot sortirà bé princesa... Sí, molta gent creu que l'home perfecte no existeix, i és veritat, ningú és perfecte, jo també ho pensava. Però cada dia em desperto amb força de seguir endavant, amb ganes de tornar a tocar el cel amb els seus petons, les seves abraçades, la seva manera picaresca de mirar-me, les seves ganes de ser feliç amb mi, el seu somriure, la seva manera única de caminar. Percebre l’escalfor del seu cos, tindre l’honor de poder-m’hi recolzar. Sentir-me com a casa, en el meu llit, amb el meu coixí i... adormint-me sent feliç encara sentint la seva escalfor. Simplement això ja és el que em fa creure que és el meu home perfecte.

I perquè no? També podria tenir en compte els seus mil i un defectes perquè en té, però... quan s'està enamorat, tots aquests no es veuen. Ni tan sols els intueixo a distància. I és just, perquè només sap tractar-me com una reina, parlar-me amb la dolça veu que té. És la única persona que sé que ho donaria tot per mi, i jo per ell. Amb això puc dir que no hi ha res més que em doni motius per viure el dia a dia. Que cada dia sigui millor que l’anterior. Cada minut, cada segon, les ganes de viure, de riure, de sentir, d’estimar. M’agradaria arribar a entendre immensos sentiments en moments concrets. Tot allò que creia ser de conte, resulta que pot ser real. I jo, tinc la sort de reviure-ho cada dia, de sentir-me especial per algú. Cada sospir que fa em transmeti amor, seguretat i felicitat. Em trobo que estem els dos davant d’un mirall, em miro a mi, després a ell i somric. No sé què he fet per trobar aquest tresor. Bé, realment, jo no anava amb un mapa a la mà caminant per una illa en busca d’alguna cosa. No sé com però ell va venir a mi. I tot comença d’alguna manera, com una guerra de pintura. Quan hi ha colors millors, tries aquell d’entre un milió. El tries perquè t’agrada i t’hi sents a gust per començar la guerra.

De vegades em paro a pensar. En el fons tot això em fa por. Potser no sóc qui ell realment espera que sigui. I si un dia ja no hi són aquests moments? Perdo les ganes de tirar endavant? Perdo el valor per afrontar els problemes, perdo els somriures? I si no hi ha ningú més que m'accepti tal i com sóc? Ningú més que em respecti com ho fa ell? Més preguntes on la resposta deu estar en l’aire i mai la trobaria. Quedar-me sense ell, significaria quedar-me sense res. Bé, no té perquè les coses surtin malament. Tothom té un motiu per abandonar quelcom, però també se n'ha de tenir un per seguir-hi. El meu motiu de seguir amb això és que he trobat lo inexplicable i això no té preu.