Així, no hi ha qui somiï tranquil!

No entenc per què quan somio sempre apareix gent que té un paper secundari a la meva vida i, en canvi, mai ningú que realment tinc present quan estic despert. Avui he somiat que anava de viatge i em trobava amb no sé qui, que -tot i no recordar ni la cara ni el nom- sé que no és ningú del meu grup d’amistats. El lloc tampoc no sé on és, però això m’és igual.

El matí, em desperto trasbalsat perquè si només somio amb gent mig desconeguda és que a les nits estic molt sol. Això de no compartir les aventures als teus somnis és molt trist. Hauré de pensar com fer-ho per fer sortir els amics. Si desperts en fem de tot color, ha de ser flipant el que seríem capaços de fer en somnis.

M’agradaria que vingués la Mireia, al meu somni. No és necessari res molt íntim però ja que, amb ella somio despert, també estaria bé somiar dormit que sempre és una mica més atrevit. Bastaria simplement despertar-me després d’haver creuat la mirada un instant. Avui hi pensaré quan estigui estirat al llit esperant la son. Ha de funcionar. El cap no pot anar a la seva i tirar per allà on vol. Li facilitaré el camí. Jo mano, només faltaria.

Una setmana intentant-ho i encara no ho he aconseguit. Així, no hi ha qui somiï tranquil! Passo de tot. Si no puc estar amb la Mireia als somnis ho intentaré de veritat. No suporto que la ment em faci boicot i es rigui de mi. Ara mateix li envio un missatge a veure si quedem per fer un cafè.

O potser serà millor no dir-li res perquè per ella som només un més de la colla i li estranyaria molt que intenti que ens vegem sols.

De moment no m'atreveixo, tanmateix sempre està parlant amb el Bernat i sembla que ni sap que existeixo. No em mira mai, ho sé perquè jo la miro sempre de reüll i ho veig. Desperts tampoc ens creuem la mirada.

Tant de bo a les nits li passi el mateix que a mi. Potser d’aquesta manera jo surto als seus somnis.