Agonia plastificada

Un dia, un tipus normal i corrent amb una vida normal i corrent, sortia a les vuit del matí de casa seva, i es dirigia a la feina, que ja no era tant normal i corrent.

Al agafar el cotxe que l'havia de portar fins a la feina; s'adonà que la seva identitat encara dormia expectant damunt la taula del menjador.

Allò ja era un retràs de deu minuts. S'emprenyà, tornar enrere a buscar el plastiquet. M'entres la caixa metàl-lica el duia de nou al lloc on només somiava i s'atipava de la seva solitud; remugava pel retard a la feina.
-Collons! No pot ser!- pensà encara més emprenyat - No hi és!.
-
Al damunt la taula només quedaven rastres d'una cadena que l'identificava amb nom i número i una nota que deia :
" La meva agonia plastificada m'ha fet expirar i m'he llançat al water! Et faria res tirar de la cadena ? . "