Adéu.

Silenci, silenci... Només un petit fregar de fulles seques entrava acompanyat d'un raig de llum. Júlia, es sentía buida, com si quelcom li hagués tret totes les seves forces.
Tot i això, seguía exactament igual. Vestía una enorme cabellera rossa, ondulada, els seus ulls com l'herba del prat eren efímers, projectaven l'angoixa a mil kilòmetres per segon, com si es tractés d'un cotxe de fórmula u. El seu rostre blanc com la neu i just sota de la seva pupil·la una llágrima transparent i de cristall obria pas cap a l'oblit.
Set anys. Aquest era el temps que havía viscut amb la seva àvia en un petit pis, no gran cosa però si més no agradable. Desgraciadament ara ja no tenia lloc on anar. Es sentia engabiada en un planeta extrany, on tot eren obstacles i mentides.
Gairebé no li havia donat temps de pensar el perquè de la seva lluita consant. Un gran rebombori s'apoderava del seu cap en aquell precís instant.
Faltava poc per a que l'advocat anés a per ella, així que decidí anar al llac on acostumava a anar quan era petita. Potser podria desfogar-se de tot aquell embolic que es formava en el seu interior.
Rapidament va calçar-se les seves sabates vermelles, descolorides pel sol d'estiu, i es va disposar a sortit camí a la felicitat.
Mentres anava caminant, recordava les paraules de la seva àvia...
En la llunyania es podia apreciar un inmens prat verd, ple d'arbres de fulla caduca, que per desgràcia s'estaven quedant totalment nus.
Júlia va arribar al llac i s'assentà damunt d'una petita branca seca. En aquell punt de la seva vida començà a recordar...
Moments d'infantesa plens de somni i desig, d'estones peculiars quan escrivia el seu nom al tronc dels arbres. Moments que, poc a poc anaven tornat-se tèrbols, negres com la nit.
Tot recordant, Júlia ho anotava tot al seu quadern. Tenia la certesa de que algun dia algú ho llegiria i entendria com se sent, com n'és de gran el seu anel de fugir.

De sobte, la seva vida va començar a fer una voltereta gegant, de tres-cents seixanta graus. Tots els seus pensaments s'espolsaven en el seu cor i l'hi impedien seguir recordant. La nena tot d'una corria i corria, notava l'aire fresc a la cara, el cruixir del vent a les seves orelles, la llibertat de la seva ànima, la força del seu ser.
Tot es va acabar amb el soroll d'una botzina. Era l'advocat, ja estava allí. Júlia parà en sec, se sentí com ocell amb les ales trencades.
Ell li obrí a porta del cotxe i Júlia entrà. Va mirar per la finestra i de mica en mica es va anar allunyant pel camí. Una altra llàgrima mullava el seu rostre, però aquest cop no cauria en l'oblitja que al precipitar-se quedà impregnada en un dels fulls del seu quadern.
Júlia pensà:
Només em queda seguir endavant, se que la vida és una trampa constant i que el meu entorn només és una mentida.
El destí és l'amo del final d'aquesta història...