Cercador
A mi també em passa...
Un relat de: PASTU PASTOR- Compartir:
Diumenge 22 de febrer de 2020, 8 i 23 minuts de la tarda. El carrer ha quedat de nou en el més absolut dels silencis, com cada dia a totes hores. La gresca dels aplaudiments i la música de les 8 del vespre s'han apagat, 5 minuts després de comença. I aquí segueixo, confinada ... i ara sé el que és escoltar volar una mosca! Després de treballar, trec al Lucas, el meu gos. Ell em mira i segur em pregunta: 'I això et sembla una passejada? Què et passa amb el parc, que no el vols ni trepitjar? 'Un cop a casa, instintivament tanco la porta amb clau ... com si això em blindés més i millor contra el coronavirus ... i aquí ens quedem, fins a nou avís.
I durant tots aquests dies em pregunto, quan em confino què confino amb mi? I he descobert que en el meu tancament m'acompanyen moltes més coses de les que creia. Al sofà ... les meves vergonyes, la meva inseguretat, la meva incertesa, la meva ansietat, la necessitat de no decaure, de mantenir-me ferma i aguantar. I ara m’adono que, a casa, som molts més que 2! ... i tots ells s’asseuen al meu costat, sense res més a fer. La seva mirada de reüll, m'espanta. I és que són tantes les pors que tinc! ... estic segura, que, si vingués la policia, acabaríem encara més confinats del que estem!
I he arribat a la conclusió que aquest és un bon moment per intentar entendre el que passa dins meu ... al meu cap. El mateix que dia a dia em demana que faci les coses bé. I potser, d'aquesta em conegui millor a mi mateixa i tot seguit, qui sap si també els meus veïns o als meus companys de classe, als quals paro l'atenció justa ... en el moment just.
Cada dia em confino, i alhora, faig llargues passejades ... gràcies a la imaginació. M'agrada pensar com esteu a casa vostra ... si teniu el sofà tan ple com jo o si el vostre gos us parla. I el silenci de la nit més fosca m’arrenca l'últim somriure del dia, mentre penso: 'tranquil·la, segur que sí!'.
Pastor
I durant tots aquests dies em pregunto, quan em confino què confino amb mi? I he descobert que en el meu tancament m'acompanyen moltes més coses de les que creia. Al sofà ... les meves vergonyes, la meva inseguretat, la meva incertesa, la meva ansietat, la necessitat de no decaure, de mantenir-me ferma i aguantar. I ara m’adono que, a casa, som molts més que 2! ... i tots ells s’asseuen al meu costat, sense res més a fer. La seva mirada de reüll, m'espanta. I és que són tantes les pors que tinc! ... estic segura, que, si vingués la policia, acabaríem encara més confinats del que estem!
I he arribat a la conclusió que aquest és un bon moment per intentar entendre el que passa dins meu ... al meu cap. El mateix que dia a dia em demana que faci les coses bé. I potser, d'aquesta em conegui millor a mi mateixa i tot seguit, qui sap si també els meus veïns o als meus companys de classe, als quals paro l'atenció justa ... en el moment just.
Cada dia em confino, i alhora, faig llargues passejades ... gràcies a la imaginació. M'agrada pensar com esteu a casa vostra ... si teniu el sofà tan ple com jo o si el vostre gos us parla. I el silenci de la nit més fosca m’arrenca l'últim somriure del dia, mentre penso: 'tranquil·la, segur que sí!'.
Pastor