A la recerca dels cognoms perduts

Un relat de: Tardanet
Aquella vesprada d’un dijous calorós d’agost es va decidir, de sobte, a anar al cementeri.
Havia trobat una bona excusa per fer-ho: hi havia de buscar noms que li digueren coses, que li ressonaren en la seua història personal. Noms familiars. Buscaria les làpides d’aquells familiars que la història li havia escamotejat.
Hi havia, però, una làpida que ell encara no havia permès que s’incorporara a la seua història. La de son pare, mort feia ja cinc anys. Des que l’havien enterrat no hi havia anat per a res. El seu cor albergada un sentiment de ràbia que li impedia d’anar-hi.
I, de fet, quan va entrar al cementeri va començar la visita, la recerca, pel corredor antípoda del que alberga el taüt de son pare.

Aquell dia no podria fer tota la visita, ja que, en arribar a l’entrada va comprovar que només tenia una hora abans del tancament. Hi hauria de tornar una altre dia. Però, ara ja havia trencat la barrera.

Va travessar la porta principal –l’única- d’accés al recinte, indecís, sense cap pla preconcebut per tal de ser més efectiu. Calia, malgrat la imprevisió de la visita, organitzar-se per tal de no deixar-se cap làpida, cap pavelló per visitar, ni repetir-ne cap gratuïtament.
Va començar pel racó que abans formava allò que havia sigut l’altre cementeri, l’antic cementeri civil. Ara ja annexionat, unificat amb el municipal o, simplement, amb el cementeri.
D’aquell cementeri especial, diferent, marcat, només en queden el record de la gent que el vam conéixer (sempre amb les portes tancades) i les restes de les columnes, escapçades arran del mur perimetral, germanes menudes de les que flanquegen la porta principal del cementeri. Unes restes que apareixen com un pegat enmig de la murada exterior del recinte que ha acabat cegant la llum de l’antiga porta. Una bona metàfora visual del malaurat pegat que van representar en la nostra història.
Cada vegada que passava per allà, encara que no fos per entrar al cementeri, recordava el moment encara innocent que va conéixer el món dels cementeris. Un espai que sempre, i encara ara, havia provocat sobre ell una certa impressió. No sempre li havien sigut llocs agradosos!
La primera consciència que en té és, precisament, davant d’aquella parella de portes amb el seu avi. Quan li va preguntar per què hi havia dues portes, una de més gran i l’altra més menuda? Què era allò de cementeri municipal i cementeri civil? Millor dit, cementerio!
L’avi li va respondre que aquell més menut era per als que s’havien suïcidat. Anys després, amb la maduresa, li vindria alguna que altra pregunta més. Com sempre, les preguntes interessants, li venien a posteriori, amb el temps. De costum, massa tard! Com també, i amb el temps, li vindrien algunes respostes.
A l’època de la seua infantesa temia els focs follets, sense saber-ne el nom. Era l’època dels rotgles infantils sobre històries fantàstiques a les nits dels cementeris. Històries d’amors i de lladres, de por.
Però, més avant, quan va descobrir, una altra manera d’acostar-s’hi: per visitar, per retre homenatge a personatges públics, o simplement per curiositat. Cementeris rodejats per ciutats i autovies, espais que feien part de la mateixa ciutat dels vius.
Més tard coneixeria, des de fora, un cementeri on viuen els parents dels morts. També enmig de la trama urbana.
Després va vindre el d’una petita ciutat on hi ha la tomba, sempre agençada, d’un poeta i de sa mare, morts a l’exili. I la uniformitat dels nínxols.
O els cementeris dels solars a la vora de l’església, en els pobles menuts, també dins de l’espai urbà.
I, ara recorda que, de jove, formava part d’un grup juvenil que es reunia en un local conegut com a fossar. Era sobre el lloc on hi havia hagut el cementeri musulmà, al costat de la mesquita que ara és l’església catòlica.

***

Ignorava si una hora era molt o poc de temps, ignorava què li donaria temps a fer. I va començar a caminar, metòdicament.
Resseguia, làpida a làpida, els noms escrits com quan busquem un mot en un text escrit. Havia de fer coincidir els mots escrits amb la imatge visual que tenia d’aquells cognoms familiars, G**, G**, G**, F**. Perquè només estava cercant per la línia materna. Els seus ascendents paterns, havien estat soterrats als seus llocs d’origen. Només el pare i la seua mare hi van ser soterrats.

Al cap d’uns tres quarts d’hora, quan ja havia fet algunes fotografies, i s’havia apuntat alguns noms, i havia hagut de fer croquis amb indicacions per recordar la ubicació d’alguna làpida que havia identificat, es va adonar, casualment, del sistema com són referenciats els nínxols. Tot està identificat per sectors, i cada sector té, com un carrer qualsevol, números, que correspondrien als portals on “resideix” la gent en els diferents apartaments, o nínxols.
Una altra metàfora de la vida, a base d’errors aprenem! Tal vegada, si hagués llegit el manual instruccions destinat a ús dels visitants del cementeri... però ell no era lector d’aquest gènere textual que requereix amplíssims coneixements de llengües.
Es va disgustar, i va reproduir les censures que hauria rebut de no haver estat a soles. Si meditares què vols fer abans de posar-t’hi a las braves guanyaries temps i diners.
Efectivament, durant la resta de la visita, i l’endemà, comptant amb el sistema de situació va anotar el codi de situació. I, va comprovar el sistema de sectors no era el primigeni, que, anteriorment, n’hi havia hagut un altre sistema de localització, quan només hi havia dos pavellons, l’esquerre i el dret.

Però, ell era així, és així, sense fer una reflexió prèvia que puga estalviar passes en fals o endarreriments, ataca les feines, que després, quasi sistemàticament, l’obliguen a tirar endarrere. I és que pensa que els manuals d’ús no són fets per ser llegits! S’estima més fer servir el cervell com a motor de reflexió i guia.

També és cert que la seua memòria li va servir per localitzar la làpida de la seua àvia materna, les altres les deixaria per l’endemà.
I, també, mentre estava per aquella part li va assaltar un record molt viu, molts anys arrere, a l’època, potser, d’aquella primera (i única?) visita al cementeri amb el seu avi.
Recordava l’avi assenyalant-li la làpida d’un germà de l’àvia de qui ell havia heretat el nom. En recordava l’orientació i l’altura (molt amunt!)
Més tard, en una visita a casa de sa mare, comprovaria que la seua memòria no li havia fallat, tot i que no havia aconseguit localitzar-la. No obstant això decidiria de tornar-hi, en una altra ocasió, per saludar el nínxol d’aquell personatge de la seua mitologia familiar a qui devia un nom que abans li havia agradat.

***

De tant en tant, aquell exercici mecànic de recerca a través de la base de dades -un exercici metòdicament avorrit- el conduïa a d’altres mons, reclamat adés per les proclames que llancen els finats o els seus parents. Adés per alguna imatge curiosa, esculpida sobre la pedra, o bé per alguna de les curiositats que hi ha escampades entre els nínxols. És el crit definitiu que ha de traspassar la posteritat. El darrer clam.
A poc a poc va anar fent-se una idea, també, sobre els vaivens dels gustos i les onades de moda de les làpides. Que bàsicament podem agrupar en dues tendències, la dels parents potentats i la dels parents pobres. Es caracteritzen per ser làpides ostentoses –de vegades amb el prurit de la senzillesa- o bé per ser una simple làpida, quan n’hi ha, i no ens trobem amb el nom del finat i una data pintats sobre el muret lluït que tapa la boca del nínxol.
Entre aquestes, una li va cridar més l’atenció, només hi deia, OCUPADO, així, tal qual. Com si fóra el cartell penjat del pom de la porta de l’habitació de l’hotel que demana que deixen descansar l’ocupant. O el cartell d’un altre espai públic, també de caire escatològic. No va poder evitar que se li dibuixara a la cara un mig somriure d’amargor.

La mort ens rasa a tots, rics i pobres, papes i popes, imams i rabins, ... i descreguts. Tot i que els parents s’encaboten a portar-li la contrària i a mantenir les diferències, a posar marques de separació. Hi ha làpides i làpides.
No va ser un somriure, ni un mig somriure, sinó una ganyota d’amargor el que se li va dibuixar, però, quan va comprovar com són de limitades les promeses de record etern, aquells per sempre et recordarem, coberts de teranyines. Sí, ens embriaguem –pensava- amb les promeses, unes promeses que volem eternes, però de les quals ignorem sempre la transcendència. Si poguérem prometre amb plena consciència, no faríem ni la meitat d’incompliments!
Però la societat ens duu a prometre i prometre per tal de perpetuar-se! Mentre ens té ocupats tractant de mantenir les nostres promeses.

***

Mentre estava llegint làpides, un home, amb qui s’havia creuat a l’entrada del recinte, va entrar i va seure en un dels bancs que encapçalen les navades de tombes, de nínxols. Aquell visitant també llegia; tenia un llibre a les mans. L’endemà el recordaria, quan descobriria en un nínxol una edició en anglés de La divina comèdia! Aquell altre visitant també recorria, deambulava, pels corredors del cementeri.
De sobte, pel seu davant, va passar, apressat, un jove d’aspecte rocker. Les ulleres fosques no eren per amagar uns ulls plorosos, o per dissimular uns ulls no ploraners, sinó que formaven part del posat del jove. D’altra banda, les hores que eren ja no feien imprescindible l’ús de protecció solar per als ulls.
Aquell jove es va dirigir, decidit, cap on són els panteons familiars. Cosa que va despertar sospites. Unes sospites viscerals que van ser ràpidament censurades pel seu pensament, per ser fruit de prejudicis. Per què no podria ser un membre d’una d’aquelles famílies adinerades? Hi ha de tot en totes les famílies! No obstant això, dissimuladament, va seguir mirat, per tractar d’esbrinar què feia aquell jove. Potser hi tenia una plantació amagada, clandestina. De fet el va veure com s’ajupia en un dels racons enjardinats, i en va arrencar un manat de vegetal. Des d’on era no va poder distingir què era aquell grapat de verd!
I si fóra maria? –va pensar, víctima d’un altre assalt de populisme-.
Ràpidament va voler expulsar del seu cap aquell pensament mesquí, mediatitzat, dirigit, malpensat. De vegades se sorprenia de la facilitat amb què cedia a corrents de pensament que el solien portar conclusions populistes; a unes induccions que eren diametralment oposades a la seua línia mestra de pensament!
Després va comprovar que aquell jove estava agençant una làpida, perquè el va veure amb una granera i un recollidor dels que hi ha a disposició dels parents dels finats.
Aquell primer dia, només hi va veure l’encarregat del cementeri i els empleats de l’empresa que estava construint un hipogeu en una de les parts nobles del cementeri. L’endemà, al matí, s’hi trobaria més gent, uns quants grupets de parents que anaven a agençar, o simplement visitar els seus familiars, o amics.
No com ell.

***

Com diu la saviesa popular, quan busques no trobes, o trobes allò que no buscaves. De fet, tot i que no va ser exactament així (la saviesa popular és interpretable, és a dir, es pot emmotllar a les nostres necessitats, a la nostra experiència), en acabar la segona passejada, la segona visita, sense haver completat el recorregut global, i conscient d’haver-se deixat racons per mirar (com, de fet, comprovaria més tard), va eixir del cementeri enriquit d’unes experiències que potser no eren les que hi havia entrat a buscar, però la vida sí que no porta manual d’instruccions, tot i que hi ha molta gent, molts grups, que ens en volen fer combregar amb el contrari
Hi havia apreciat una vegada més la riquesa de la diversitat humana, hi havia vist grups de gent, i individus solitaris, com ell, a la recerca de les seues coses. Va recordar, en més d’una ocasió, la màxima venim sense res, en n’anem sense res. Només tenim allò que fem en el nostre pas per ací.
Aquella biblioteca de saber particulars, d’experiències pròpies, requereix de més hores d’estudi, de paciència, d’observació.

Finalment, va comprovar, que volia respostes a preguntes que no havia sabut plantejar, que no sabia plantejar. Volia trobar resposta a preguntes, però no sabia, encara a quines preguntes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Tardanet

1 Relats

0 Comentaris

348 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor