A la meva amiga

I aplaudeixo un dia més, a la ignorància,
Per haver estat la única que no m'ha deixat mai sola.
En els dies tristos de grises mirades sempre ha estat a la meva vora
Ajudant-me a entendre que no sé el per què de res
I que era una farsa allò que creia haver comprés.
Tanta lletra, concepte, esquema que se n'ha anat per l'aigüera,
Tanta saviesa que de tu s'oblida quan neix un nou dia,
Tant pensar en cabòries per a donar sentit a la meva vida...
Quanta estupidesa junta, millor encara...quanta ignorància!
T'aplaudeixo vella amiga perquè sé que no em fallaràs mai,
Per això et deixo seure en els meus llibres, dormir al meu costat i parlar per la meva boca,
És solament un petit detall per agrair-te tanta i tanta fidelitat,
Per tots els dies que hem passat i que ens queda per recórrer.
T'aplaudeixo, oh ignorància,
Perquè espantes la supèrbia i l'arrogància,
També els odis, les discussions, les enveges i... què sé jo!
Què ho saps tu, ignorància?
T'aplaudeixo amb alegria,
Perquè en la soledat de la ciutat
He forjat grans amistats
I he comprovat en incomptables vegades
Que tots nosaltres...compartim amiga!