A la incredulitat

En el moment que la broma deixa de ser broma,
les teues paraules esborren el meu somrís.
Les mateixes que inevitablement m'enfonsen
en una aflicció com poques havia patit.

Incredulitat, que em destrosses,
que em fas ser ignorat,
que m'ofegues en l'oblit
quan mon bullent amor mostre.
Tu, que de les meues emocions fas bocins,
quan penses marxar?

Tant de bo amb això te n'adones
que no és gens maco entristir
per prendre com a innocent
allò que no ho és: no confongues
els meus adolorits sentiments,
malmesos, ofesos, ferits,
amb les fulles que enlaira el vent.