A contracor

Un relat de: victor miguel suarez

Recordo molt bé quan vaig arribar a Canyelles per primer cop amb deu anys. Recordo la il·lusió dels meus pares, la incertesa del meu germà gran i la meva indiferència. Vam comprar una petita casa molt senzilla, quasi bàsica, instal·lada al bell mig d'una parcel·la coberta d'una vegetació desordenada. Recordo que no em vaig fer cap impressió d'aquell moment; simplement vaig arribar, com a tant altres llocs, de la ma dels meus pares. El contrast amb la ciutat era tan gran que resultava un alliberament només de ser-hi. Els meus pares treballaven amb cos i ànima per endreçar la parcel·la i millorar l'habitatge; el meu germà prenia la fresca devorant llibres i més llibres; jo simplement hi era. Les sensacions eren, si més no, sorprenents: la humitat i la frescor de la rosada pel dematí, la olor dels pins i la vegetació, la textura de les pedres en caminar, i en definitiva la percepció agradable de notar-me integrat en la natura i en la terra.

Durant algun temps em vaig dedicar únicament a compartir aquells estranys moments d'intimitat familiar, durant els quals cadascú de nosaltres gaudia el moment i l'entorn de formes ben diferents però amb semblant intensitat. Feia túnels amb la terra, aixecava castells amb les pedres, o modelava figures impossibles amb el fang els dies de pluja. Procurava ser a l'aire lliure sempre que podia, pretenia respirar en dos dies tant que em servís per la resta de la setmana a la ciutat. Els dies de forta tempesta no ens quedava més remei que tancar-nos dins la casa, i mirar com la pluja netejava la terra minuciosament i la restaurava. Des de l'estreta finestra tenia ocasió d'observar com l'aigua ruixava tot el poble sense excepció: un grapat de cases modestes i espontànies repartides per la muntanya, i un bosc hermètic i dens que desafiava sense opcions que la pluja pogués calar-lo. L'actitud d'aquell bosc, tan ferm i dens, em despertava una sincera admiració que anava creixent amb cada tempesta.

No va trigar en arribar el moment en què mirar Canyelles des de la parcel·la no fos prou. Vaig començar a sortir a passejar pels camins de terra de prop de casa. Mirava i gravava a la meva memòria tot allò que m'envoltava. La vegetació que creixia pràcticament lliure, només condicionada pel trepitjar dels pocs ciutadans que hi vivien, s'hi aferrava a les roques, brullava del terra i servia d'habitatge i alhora d'aliment per multitud d'insectes, ocells i cargols. M'hi vaig acostumar a explorar les rodalies cada cap de setmana, mentre els meus pares continuaven civilitzant els nostre esquitx de terra privat. De vegades, en fer la passejada m'hi trobava amb construccions d'habitatges que, com el meu, s'encetaven i donaven l'oportunitat a altra gent per fruir un entorn tan especial. Al principi eren cases molt modestes, gairebé refugis, que s'integraven en la natura sense gaire estridències, pero amb el temps, les noves construccions es feien més grans i confortables, relegant sovint l'entorn a un segon terme. En pocs mesos la població a la muntanya es va triplicar. A mi m'envaia un sentiment ambivalent d'alegria per què altres nens podrien gaudir com jo ho feia, però també de tristesa doncs cada nova casa minvava aquella natura que no podia fer gaire per protegir-se. Únicament la profunditat del bosc resistia, amb la seva habitual fermesa, les invasions benintencionades.

Amb el pas del temps, la muntanya s'urbanitzava cada cop més intensament, amb una progressió gareibé exponencial. El nous veins eren famílies com la meva, que buscaven un reducte de natura i aire lliure, però no eren conscients de què ells mateixos suposaven una agressió als seu anhels. El meu germà podia abandonar sovint la lectura ja que, com ell, a la zona ara hi havia altres adolescents amb el quals compartir estones i opinions. Per mi, encara massa petit, l'arribada de mes gent no em suposava una millora, doncs veritablement em feia sentir que m'allunyava irremediablement de tot allò que va donar sentit a la meva arribada. Cert dia va haver-hi una tempesta molt forta; potser la pitjor que recordo. Mirava per la finestra de casa meva un panorama ben diferent al de la primera vegada que hi vaig ser allà: la pluja ara tenia massa feina i el bosc, encara inexpugnable semblava que li guanyava la partida. Vaig sentir l'impuls d'anar-hi, de conèixer el cor de la muntanya abans que fos massa tard. Les passejades, cada cop més llargues, ja no eren suficient. Tan bon punt va amainar la pluja vaig iniciar la marxa. No em vaig preparar de cap forma especial, simplemente vaig començar a caminar, però, això si, amb una emoció renovada.

A mesura que m'anava apropant la vegetació es feia més dominant, la densitat d'habitatges disminuia i les olors s'intensificaven. L'aigua havia convertit el terra en un fangar que feia més difícil caminar; el peus se m'enganxaven i de vegades s'enfosaven, provocant que el passeig es resultés un esforç i gairebé una aventura. L'emoció d'apropar-me veritablement a Canyelles m'empenyia amb una força irrefrenable, fins el punt que a hores d'ara soc incapaç de recordar en quin moment precís vaig abandonar el camí, en quin instant concret em vaig endinsar al bosc. De sobte, vaig prendre consciència de la meva situació: no quedava cap rastre de civilització allà on la meva visió arribava: ni camins, ni senyals. El bosc era tan espés que es feia impossible triar per on continuar caminant. Per un moment l'emoció es va transformar en por, però de nou les olors de l'entorn i la frescor encara remanent de la pluja em van tranquil·litzat i em van fer sentir que hi era on volia ser-hi. Vaig voler aturar-me i seure una estona per contemplar l'espectacle; els escasos raigs de llum que aconseguien travessar l'arbreda il·luminaven arbitràriament l'espai i li conferien personalitat i fins i tot certa consciència. Sentia el meu cor com bategava cada cop més ràpid i més intensament, sense que jo pogués dominar-lo. De cop i volta els batecs van cesar i una foscor intermitent va recórrer la clariana a la qual em trobava. Vaig notar com si un dit em llisqués per l'esquena nua, totes les meves terminacions nervioses es van activar, i em vaig posar dempeus espontàniament. Tot semblava mes viu que mai, sentia que estava rodejat, que mil ulls es clavaven en mi i que cada cop que girava la vista el meu entorn variaba. Tenia la sensació que el bosc era viu, i que tenia no una ànima, sinó moltes. Instintivament vaig arrencar a córrer darrera la foscor evitant els moviments d'arbres i roques que semblaven pretendre impedir-m'ho. El batecs van començar a sonar de nou i a mesura que guanyava terreny es feien més intensos i ràpids. Vaig entendre que no sentia només el meu cor quan el ritme es dividí. Continuava corrent desesperadament, ensopegant i aixecant-me, sense pretendre una explicació, motivat per una necessitat primària. La foscor no fugia de mi, sino que em guiava, i ho feia amb urgència, doncs entenc ara que cercava l'instant exacte. Els so de batecs es feia cada cop més confús, més ràpid i uniforme, fins a conformar un únic soroll eixordador. Vaig predre el rastre, em vaig desorientar i, marejat, una angoixant sensació de solitud s'apoderà de mi. En menys d'un segon vaig passar de l'eufòria a la decepció i de nou a l'eufòria quan travessant sense esperança una botja aparegué davant meu una casa. La construcció semblava abandonada abans d'acabar, finestres i portes estaven tapiades i no hi havia paviment al terra. Algunes estances no tenien ni sostre. Les parets éren forrades de fullatge i plantes trepadores i als escassos espais que deixaven a la vista s'endevinaven fisures alarmants. Tot l'impuls frenètic que m'havia fet arribar fins aquí havia acabat i ara, conscient d'on era, havia de decidir el segúent moviment. Tot i l'aspecte de la casa, necessitava fer aquella última passa així que tremolós vaig començar a caminar de nou. Al bosc s'havia fet silenci i ara si que notava el so dels batecs del meu cor, i fins i tot el seu moviment dins el meu pit. Sentia fins i tot el seu ressó provenint de dins l'edifici. A cada pas que feia la vegetació que cobria la casa s'estenia més, i l'herba sota els meus peus es pansia i rebrotava. Deu passes exactes van ser suficients per arribar al llindar. No vaig voler mirar enrera; a dins, només foscor. El ressó dels meus batecs se sentia més fort i més proper a l'interior, així que, guiat només per l'oïda vaig fer deu passes més. Notava el terra viu, en movimient. Vaig notar un insecte punjant per la meva cama en direcció al genoll, no vaig fer cap gest per treure-me'l de sobre. Amb cada avenç més i més petits animals s'enfilaven per les meves cames i rondaven lliurement. El batecs finalment es van solapar, formant un únic so que ho cobria tot. Recordo forçar la vista per intentar veure quelcom sense èxit. Els animalons que recorrien el meu cos havien marxat i tot semblava quiet. Els batecs es van anar dil·latant en el temps a la vegada que tota la meva emoció es tornava tranquil·litat. Em sentia com el primers dies d'arribar a Canyelles, calmat i relaxat. Mica en mica, el meu cos i tot l'entorn es frenaven. Finalmente vaig deixar de sentir els batecs. Vaig deixar de recordar.

El sol sobre la meva cara gairebé cremava i em va fer despertar. Al meu voltant un casa sense sostre, sense portes i sense finestres ni terra. Una estructura malmesa i envaida per la vegetació i una claror tan intensa que em va costar acostumar-me. Em vaig aixecar i vaig mirar al meu voltant amb una mica de mandra. Devia haver estat dormint algunes hores. El terra era sec i els únics sorolls que se sentien eren els dels ocells i insectes. El bosc semblava menys atapeït i fins i tot vaig arribar a veure casa meva a la falda de la muntanya. Vaig començar a caminar de tornada mentre rumiava si tot havia estat un somni o havia estat real. Recordava perfectament tot el camí d'anada, quan un soroll de passes accelerades molt feble va interrompre aquella tranquil·litat. Vaig girar cua instintivamente i vaig aconse
guir veure la silueta d'algú, d'un nen, corrent sense descans. Vaig continuar el meu camí fins casa meva amb un somriure que va trigar dies a marxar.

Ara miro com plou a Canyelles per la finestra de la meva torre de dues plantes i no el reconec. Aquell Canyelles ja no hi és, les cases i l'asfalt n'han esborrat qualsevol vestigi. Malgrat això, disfruto veient els meus fills jugant amb amics, feliços, a un parc amb gronxadors que ens han construit al davant de casa. Entenc que el poble, com jo, ha crescut; ens hem fet grans i ja no podem continuar essent els companys de joc que érem. Ara és el torn d'altres nens, dels meus fills. Canyelles ara és capaç de fer feliços molts nens, i no només un grapat com quan vaig arribar per primer cop, però no puc evitar que m'envaeixi la nostàlgia. La pluja ara només mulla. Per veure Canyelles, per tornar a Canyelles, ja no puc mirar cap enfora per cap finestra, ara he de mirar endins. El meu Canyelles ha deixat de viure en aquest espai; ha perdut el seu cor i ha trobat refugi dins el meu. Ara que ja no puc viure a Canyelles és Canyelles qui viu en mi. Sovint em visita, una llàgrima rellisca per la meva galta i ho neteja tot. M'alleuja pensar que, passats els anys, els meus fills podran mirar per la finestra de casa i viure aquesta sensació.

Comentaris

  • Feliç nostàlgia[Ofensiu]
    raulruizmiquel | 09-08-2012 | Valoració: 10

    Gran panegíric d'un petit poble de la costa. La nostàlgia es converteix en felicitat, i ho transmet molt bé perquè pot ser un sentiment universal.

l´Autor

Foto de perfil de victor miguel suarez

victor miguel suarez

1 Relats

1 Comentaris

927 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor