39 llunes en la vida d'una mestressa (Quaderns d'en Tim i la Rosa VI)

Un relat de: Gabriel Boloix Torres

39 LluNeS en la Vida d'una mestressa
(de la série QUADERNS D'EN TIM I LA ROSA VI)
1
El futur? El futur sempre havia sigut fosc i gris. Rutinari i mediocre. Havia estat massa anys enterrada en aquell coi de poble. En poc temps, tot i la precarietat del treball havia començat a cercar un nova estabilitat. I se sentia més segura. Tot i així necessitava saber que carai li amaga el futur. Per un moment se li va passar pel cap consultar-ho en una endevina. Però de seguida es va treure la idea del cap. Recorda com una veïna del poble, un cop en va visitar una i no en va treure l'aigua clara. La pobra vella no parava de despotricar contra ella cridant:' ets una bubota esfereïdora! Ets una bruixa seductora!
Ets una esgarriacries de carrer. Tot ho saps molt bé. No m'agraden les teves prediccions perquè sé que espantes a tothom.'

2
La vida estava plena d'imprevistos. Havia viscut una intensa aventura amb en Tim.
L'havia perdut. I l'havia anat a cercar. I l'havia tornat a perdre. I havia conegut noves cares i noves vides. Havia marxat del poble. I havia après a alliberar-se del passat.
Havia viscut sensacions desagradables, però tot i així, amb la seva precària seguretat, sentia que li faltava alguna cosa. Pensava amb en Tim. Volia actuar. Anar-lo a buscar.
Però com? Estava segura que si en Tim no havia tornat era perquè estava immers en diferents imprevistos que no comptava.
Ella s'havia aixecat de bon matí amb un imprevís que no comptava. Un maleït virus l'havia obligat a estar a casa malalta uns dies. Apart de pensar amb en ell, havia hagut de suspendre moltes coses que necessitava fer. Plena de ràbia al seu cap li va passar el següent pensament: ‘et creus molt fort quan obstrueixes la meva ment, quan em produeixes un maldecap, un vòmit sobtat, un estossec inesperat. Hi ha una medicina que cal lloar…Aspirina, què n'ets de gran! M'ajudes a combatre aquest podrit virus fastigós i fins i tot ets útil pel meu gos'.





3
Els dies que va estar malalta va matar algunes hores davant la televisió. Què n'era de mediocre tot el que veia…Els informatius s'omplien de notícies desgraciades. Parlaven del Pròxim Orient i d'un nou atemptat suïcida. Pensava que la societat necessitava un diàleg sincer, una reflexió serena i pausada per crear un món millor.
Calia un model de món que trenqués tots els tòpics i no descriminés a ningú. Pensava que el món necessitava uns moments reflexió.
Va parar orella als comentaris d'un tertulià televisiu:
‘Tot és perversió. No hi ha il·lusió de crear una nova fòrmula d'un nou món. Sexe, drogues i alcohol. Movem el cul d'un cop! Trenquem tots els tòpics d'un sol glop;
amb aquella beguda que us ajuda a oblidar tots els maleïts problemes d'aquest maleït planeta. Per què és així el món que trepitgem? Comença a crear el món que tu i jo volem."
I en aquella mateixa tertúlia d'aquell programa de televisió, hi va haver un altre tertulià que va comentar que el món estava totalment mancat de sinceritat. Quina gran paraula!
Si ella i en Tim s'haguessin confessat els sentiments…
Les guerres, els grans problemes mundials, els grans problemes socials estaven mancats d'un autèntic diàleg sincer. L'home va cridar: ‘Sinceritat! Per un món que vol viure, per un món que vol conviure sense corrupció. Estem en un món corrupte i infeliç.
Estem en un món d'ineptes, poc senzill, on els ciutadans hi perden ràpidament la ingenuïtat…'

4
Després d'aquell fatal encostipat va tornar a la seva rutina de llavors. Va pensar amb les declaracions d'aquell tertulià a la televisió i va pensar que sí, que era cert, que el món actual era fàcil perdre la ingenuïtat. La vàren trucar les seves companyes de la feina, les assistentes socials. Aquell dia tocava anar a la presó. Un lloc on s'hi podia perdre fàcilment la ingenuïtat. Ella ja feia anys que l'havia perduda. I el pres que varen visitar també. Quina havia sigut la seva història? Havia sigut la història d'un fotògraf que havia publicat les millors exclusives d'un famosa de torn. La famosa es va veure involucrada en un assumpte de corrupció i el fotògraf que l'estimava amb bogeria, va donar la cara per salvar la seva amant . Amb unes fotografies falses va autoinculpar-se per salvar la carrera de la seva estimada.

Ell li va comentar a la Rosa el següent:
‘Esperava que m'agraís el que havia fet per ella. Vaig donar la vida per ella. La presó per ella. El meu amor per ella. Passaven els dies i semblava que havia desaperagut.
No va deixar cap rastre. I en mi va néixer un sentiment de desesperació. Intenses mirades en la foscor. Buscava el perquè de la nostra relació. Ja fa temps que no sé on és. Fa temps que no sé el que és somriure. Res ni ningú poden canvia el meu humor. No vaig entendre el perquè ella no va venir a la presó. Em va fer creure que entre ella i jo mai hi havia hagut amor.
D'aquí un parell d'anys sortiré i la buscaré per tornar-li tot el meu dolor, tota la meva ràbia i la meva desesperació.'

5
Ingenuïtat? Amor? Desesperació?
La Rosa se sentia desesperada perquè feia un munt de setmanes que no sabia res d'en Tim. Ella intentava creure en l'esperança. I tot i que les seves vides, la vida d'en Tim i la seva havien sigut unes vides estressades, ella creia fermament en el futur. Volia creure en el futur. Necessitava creure-hi.
No era el cas d'altres persones. Com la Jessica, la Jessi. Un dia la va trucar i li va comentar que se sentia sola. I que al poble havia viscut d'aprop l'amarga sensació de la soledat. Li explicava que anava darrera de l'amo del supermercat, però que ell no li feia gaire cas. Després de l'actoret francès, que qui sap on parava, la Jessi no tenia remei.
Potser el jove Lecont estava buscant el seu pare o potser estava fent una altre pel·lícula o potser, fins i tot, havia contactat amb en Tim per saber com anava el cas…
En fi, que la Jessi resumia el que li deia a l'amo del super així:' corre, no em miris, corre! Segueix la teva patètica vida estressada i corre! I no em miris cada cop que passo pel teu carrer. I no em diguis res. Ens trobem a la plaça i em mires amb recança.'
I li deia a la Rosa finalment:'vull que sàpigues que no puc viure més en soledat. Vull que sàpigues que encara enyoro viure al teu costat'


6
La seva ànima desesperada necessitava oblidar que hi va haver un dia que va fugir del poble per venir a la ciutat, que va conèixer una persona diferent i que se la va deixar perdre. L'esperança del retorn era l'únic consol. I mentrestant només podia sentir-se tranquil·la amb la seva nova precària feina. Va decidir submergir-se del tot en la seva feina d'ajudanta de l'assistenta social.
Pensava amb la quantitat de persones soles que hi ha pel món, en la manca d'uns mots de tendresa i en la quantitat d'injustícies que surten cada dia al telenotícies. Aquell dia tocava anar a veure a la filla del pres que dies abans havia conegut. Era una injustícia més, una víctima més, una nena amb la síndrome de Down. La mare del pres, l'àvia de la nena se'n feia càrrec. Aquella nena patia tota mena d'indiferències i menyspreus.
I li deia: ‘nena, fes-ho, tu també pots!' I la Rosa pensava:'El que pensen els uns i els altres ens ha de ser igual. Jo sé que és una nena forta, potser és diferent, però jo sé que riu, que plora, que té sentiments de debò. Potser mai serà gran. Serà una persona especial? No ho sé. I sentirà alguna gent que li dirà…tu, també pots!'

7
Sí, és cert…Va decidir submergir-se en la seva feina per oblidar. I va seguir coneixent nous casos patètics, gent desconsolada, noves famílies desestructurades…Mentre ella enyorava l'amor, va conèixer dones i homes que n'estaven ressentits. Va conèixer mil ruptures…i va sentir més d'un cop les següents paraules:
‘abans una tortura que passar deu mil anys d'amargures. No em presentis cap projecte en miniatura. Entre tu i jo només hi ha una indefinida ruptura. Abans una eterna fissura que passar mil hores d'amargura. Ets una podrida llaminadura. Entre tu i jo només hi ha una indefinida ruptura'.
8
Mentre ella enyorava l'amor, coneixia cada cop més l'odi en boca de persones desconsolades i soles. Recorda les paraules d'una noia desvalguda:
‘tant d'odi aprop meu, teu…em treu les ganes de riure, de somiar, de viure.
Tant d'odi aprop meu, a voltes em fa perdre el nord, em fa perdre el cap; em pregunto qui sóc? Qui som? Per què no puc tornar a estimar?"



Va conèixer gent carregada de recança per estimar. I en boca d'una altre noia va sentir les següents paraules com si fossin un poema:'No més poemes d'amor que llencin promeses estúpides fins a l'eternitat! No més poemes d'amor plens de paraules insípides que ens deixen igual! Neix en mi la sensació que s'ha diluït l'esperança. Neix en mi la sensació que només ens queda recança.'
9
I apart de submergir-se cada cop més en la feina, també va recòrrer al seu vell refugi que era la poesia. Escriure mediocres poemes havia sigut sempre la seva afició preferida. Al Casal va passar llargues estones amb d'altres persones que també eren poetes aficionats. Francament, la gent recitava tota mena de composicions. N'hi havia de ben estranyes. La Rosa en recorda una:
‘No tens ullals allargat. No tens la cara esblanqueïda. No et fa por el crucifix sagrat. Ets un individu sense gaires manies. No dorms en ataüts allargats. La nit no sempre és la teva aliada. No t'agraden els rat-penats ni tam
poc les tenebres emboïrades. Tu ho faries tot pel teu art. Tu ets un paio sense manies. Tu només xucles la realitat.'
Submergida en la feina i en la poesia necessitava impregnar-se de bones sensacions per oblidar la dura rutina carregada d'amargs casos i amargues vides.

Se sentia com un vampir a la recerca de bones sensacions que l'ajudessin a omplir aquell buit enorme que arrossegava i sentia a dins seu una veu que li deia:
‘xucles imatges que et deixen parat. Xucles paisatges que et deixen encisat. Xucles paratges que desitjaries tant trepitjar! Et nudreixes de paraules que et deixen bocabadat. Et nudreixes d'històries que te les tornaries a empassar. T'alimentes d'anècdotes que algún amic t'ha explicat. Xucles petons que voldries que t'haguessin donat. Xucles teatre que voldries haver interpretat. Et menges pel·lícules que voldries haver descobert abans. I tot aquest batut de xuclades només per aconseguir una idea. I és que si t'han de comparar de mala manera en lladre o en caçador d'idees que et comparin en vampir o en navegant de mil marees, que hi ha artistes, més ben dit, creadors, que ho han sigut sempre'


10
Una de les poques alegries que va tenir la Rosa durant aquells dies va ser guanyar un premi literari del Casal. Va llegir un text d'agraïment. No sap ni d'on el va treure. Deia una cosa així com:
‘Des de la meva ignorància, recito versos en veu alta per tota aquella gent bona, lletja o malalta. M'he nudrit de l'autodidactisme i d'aquells que tenen la dèria d'escriure, d'explicar bones històries, de transmetre sentiments. He conegut i conec companys de viatge. Jo com ells, sóc una poeta morta de fam, de gana, una flipada de lletra, una lletraferida, una petita poetastre. Sóc una malalta de lletra que s'enborratxa de llibres, de paraules, i amb molta calma, no penso en si això meu té sortida o final; simplement penso en compartir una estona el que ens uneix, el que ens excita, el que ens fa patir, el que portem dins i no sabem perquè i ens farcim d'allò que ens ajuda a comunicar, de tot allò que sentim, simplement del que ens agrada i ens fa viure,'

La Rosa va rebre una pluja d'aplaudiments. I es va sentir satisfeta per uns moments.
Però va pensar que li hauria agradat compartir aquell moment amb els que estimava de debò: en Pitu, la Jessica, en Tim…Però els va sentir lluny, molt lluny.
11
L'única persona que va presenciar el seu petit moment de glòria va ser el seu professor d'autoescola, que curiosament també vivia en el seu barri i era un assidu al Casal. Allí és on es varen conèixer. Submergida en la feina i en els seus poemets, la Rosa necessitava fer quelcom més. Feia anys que tenia una assignatura pendent: treure's el carnet. I va pensar que fins ara ella havia sigut una cagadubtes i que havia viscut amb por. I que en poc temps havia pres diverses decicions i això li havia donat seguretat.
I calia seguir endavant. Tirar endavant. No perdre el temps. I va decidir treure's d'un maleït cop el carnet.
A l'autoescola del poble ja havia conseguit treure's la teòrica, però no sap per quins set sous ho va deixar estar. El professor d'autoescola i asidu al Casal la va animar.
Li va dir que s'havia d'arriscar i que la vida no és res més que un pur experiment condicionat per les nostres decisions, circumstàncies i pors.



Carregat d'energia li va dir:
‘La vida és un experiment i tu t'has d'arriscar si aquell objectiu vols tastar. La vida és un experiment i tu t'has de llençar perquè en qualsevol moment la bomba pot explotar.
Com un amic, vull que escoltis la meva veu. No et faré sermons, no et posaré paranys, només un consell davant un possible dany: decideix-te ja! Tastaolletes! La vida t'està esperant, tastaolletes! Tens tot un horitzó al teu davant.'
I certament, va tornar a l'autoescola per treure's la pràctica i va acabar de conèixer aquell professor que la va ajudar molt. Li donava confiança i seguretat i sobretot no perdia mai l'optimisme. Per ell, la vida era una constant primavera ho resumia així:
‘un to primaveral, més ben dit, un to de primavera, un to estiuenc, un to que m'esvera. Aquestes tonalitats optimistes sempre ens ajuden i ens duen a noves formes de combatre les penes i les preocupacions que ens deixen fets pols. Aquestes noves tonalitats optimistes sempre ens ajudaran a combatre les penes i les desil·lusions que ens deixen fets pols.'
Les hores dedicades al carnet es varen convertir en dies i els dies en setmanes i després de l'estiu i la tardor vingué un llarg hivern. I la Rosa finalment va disfrutar del seu nou carnet. Volia agraïr-ho primer de tot al seu benvolgut professor. Volia fer-li un detall, però va ser massa tard. Una nit va rebre una esfereïdora notícia:el seu professor havia tingut un fatal accident. Ell que ensenyava a conduir havia tingut un accident. I com podia ser això?
Sí, podia ser. I va ser. Va ser un gerro d'aigua freda. El recordaria sempre com el professor optimista.Va pensar ràpidament amb el seu lema: ‘Amunt i crits! Amunt i crits! No us vull veure deprimits! Amunts i crits, amunt i crits! No heu d'estar deprimits!'
No podia deixar de pensar en ell. I li va dedicar mentalment unes paraules:
‘ Faig balanç del que ha sigut l'any. Faig balanç d'allò bo i dolent. Em venen imatges a la ment. M'adono que camino per altres viaranys. M'adono que la teva presència ja no hi és, que va marxar en un llarg hivern, i que et vaig conèixer durant un càlid jorn d'estiu; i el teu buit s'ha superat amb l'incentiu de seguir lluitant superant futurs paranys.'


12
Sovint algunes nits pensava amb en Tim i es preguntava el perquè no havien estat capaços en menys de tres mesos de demostrar-se el que realment sentien un per l'altre.
Dins seu era com un volcà que bullia a tothora. A dins seu hi regnava una força semblant al magma d'un volcà. I va pensar en els primers dies que el va veure:
‘Vull penetrar en el teu interior. Saber com és el teu fons. Vull conèixer el teu magma calentó, adorar-lo i saber-ho tot: de tu, del teu cor, del teu ocult ego i del teu rostre formós. Vull ser un virus benigne que no et faci mal ni por. Vull ser un bacteri tossut. Vull ser el teu perdut gos. Vull conèixer el teu magma misteriós, sentir-lo ben aprop i saber-ho tot de tu, del teu cos, del teu desconegut ego que em torna boig'
13
Un vespre va decidir agafar el cotxe i anar-se'n cap el port. Com aquells primers dies que va arribar a la ciutat. Va contemplar la lluna des del port. Era una lluna creixent. Una lluna plena de força i d'energia. Ja feia dies que se sentia sola. Va sentir-se sola quan va marxar en Tim, quan va reaparèixer en Pitu i va tornar a desaperèixer i quan la Jessica va tornar al poble i sobretot, ara, que havia perdut el professor, però per damunt de tot, un bon amic. Necessitava carregar-se d'energia i va contemplar la lluna i li va dedicar aquests versos:
‘La lluna creixent
et transmet energia
per seguir lluitant,
per seguir dret,
per seguir creixent,
per seguir vivint,
per seguir creient en un somni.
Per seguir lluitant per un somni.'

Va tornar a casa cansada però més animada. Va sonar el telèfon. Va rebre una trucada des d'Israel. Era en Tim! Aviat tornaria a casa. Tornaria amb una avioneta privada.
Hores més tard va engegar la televisió. Una avioneta privada d'Israel s'havia estavellat prop d'Etiòpia. La Rosa va pensar el pitjor. Però va intentar omplir-se d'energia i va pensar que en Tim havia de tornar. Per força havia de tornar.

14
El seu somni sempre havia tingut un nom: Tim i havia de tornar.
Sí, per força havia de tornar. Va pensar en mil opcions per lluitar, en mil opcions per viure. Mil opcions per lluitar i per no matar el somriure.
Mil opcions per intentar ser feliç per un dia. Mil opcions per trobar un tros de cel, un tros d'alegria.
Tot i l'esforç per no desanimar-se, l'espera d'una notícia era tensa. Les hores eren tenses a l'habitació esperant que algú truqués. Podia ser una trucada fatal. Mortífera. Esfereïdora. Podia ser una trucada genial. Magnífica. Seductora.
15
La Rosa necessitava creure en l'esperança perquè sense esperança no hauria marxat del seu poble, no hauria viscut una aventura criminal amb en Tim, no hauria travessat aquell foc apocalíptic per retrobar-lo, no hauria ordenat tots els aspectes de la seva vida que havien sigut com les lletres d'un vell alfabet desordenat i no l'hauria enyorat tant després de marxar al país de la mitja lluna. Ara només desitjava el seu retorn.
De nou va passejar-se pel port. La lluna era minvant, com la seva vida, just en aquell moment d'angoixa. I ella pensava…
‘Ets com una balança que sempre busca l'estabilitat, com una muntanya russa que puja i baixa i puja i torna a baixar. I la lluna minvant et treu energia. I si et descuides et destrueix. I uns dies somies en glòries. Altres dies el teu cap només hi ha bogeries.
N'hi ha d'altres que sorgeixen velles paranoies. A vegades et busques no et trobes. I voldries ser però no ets. Ets el que ets. Ets com ets. I no hi pots fer res. Ets una dona que lluita, que busca una oportunitat. I només et queda l'esperança i vols que s'equilibri la balança i només pots seguir lluitant.'
El dia següent tot se li feia carregós. Necessitava marxar. Coberta d'angoixa necessitava fugir. Amb els calers que havia obtingut de la venta del seu anterior pis, s'havia comprat un cotxe de segona mà. Amb ell somiava viatjar, somiava recòrrer mil rodalies
i mil contrades i pensava: ‘m'agradaria fer un viatge. Trepitjar mars i muntanyes, visitar terres que en són estranyes; observar que també són d'aquest racó, d'aquest país, petit però de mil sentits, olors, tactes, sorolls, colors…M'agradaria fer un viatge. Visitar mil contrades, les rodalies més amagades, els racons més fascinadors, descobrir que no cal perdre's lluny per sorpendre's de nou'


16
Ara que gaudia de nou cotxe, ara des del Casal on hi havia la seu de totes les assistentes socials i familiars, l'havien enviada a treballar al Baix Llobregat. Ella definia aquesta comarca de la següent manera: ‘hi ha una terra prop del mar, amb un riu brut i ple de fangs, al voltant d'uns terrenys que eren camps i ara són indústries i vianals de cotxes que s'aproximen a la gran ciutat. Terra acollidora de cultures i nouvinguts, terra de comunicacions i pobles que han crescut; no amagues gaire bellesa, no amagues gaires promeses; només un nom: el Llobregat. Una comarca: el Baix.'
Tot i que aquesta comarca era el seu nou lloc de treball, un dia en un poble i un altre dia en un altre, el seu autèntic desig era marxar lluny. Potser volia ofegar els seus neguits i les seves penes i les seves incerteses en una taverna buida i solitària d'un poble de ponent. Donaria el que fos per estar lluny de l'atrafegada ciutat. Quan pensava amb aquest desig no volia pensar amb el seu poble, sinó molt més lluny i li venien aquestes paraules al cap: ‘ més d'un cor solitari, s'ha perdut per aquesta taverna per oblidar l'extraradi de les ciutats industrials. Aquí, a ponent, el sol no sempre s'aixeca resplandent entre el fred, la boira, el gebre de l'hivern i la calor del temps estiuenc. Aquí, a ponent, l'agricultura molts cops és l'aliment d'una vida que transcorre tranquil·la entre camins secs, estrets i serens.'
17
Però quin sentit tenir fugir lluny sense en Tim? Les últimes cinc aventures les havia viscut amb ell. I gràcies a ell potser no perdria el tren. En Pitu, quan va veure el tatuatge de la Jessica, va comentar que ell mai es tatuaria el nom de ningú sota el braç: ‘mai veuràs el seu nom a la meva pell. Ni sanefes ni serpents, el seu nom no té lloc al meu cervell. El seu nom són cendres d'altres temps.'
Tant enyorada estava d'ell que no li faria res tatuar-se el seu nom. Gràcies a ell havia oblidat els sentiments d'una vida anterior i havia somiat en fugir a un país diferent.
I se li passaren aquestes paraules pel cap: ‘Voldria fugir a un país anomenat Sentimentalia, on els nostres sentiments fluïssin tranquil·lament i no ens fes por mostrar-los davant la gent. Voldria fugir a un país anomenat Sentimentalia on la gent visqués feliç amb els seus sentiments i no perdés el temps criticant i observant-la.
Voldria fugir per una nit a Sentimentalia i deixar-nos anar sense pressa ni por, vivint la nostra realitat i oblidant que de bon matí hem de tornar a tastar la crua realitat.'



18
I un vespre quan va arribar a casa va sonar molts cops el telèfon. Des de l'ascensor el va sentir. I ràpidament va entrar a casa seva i va poder sentir la seva veu: era viu!
D'aquí a tres dies ja seria a Barcelona. Després de moltes llunes, de molts solsticis, de molts clars i obscurs en la ment de la Rosa; quan el sol va caure, va imaginar-se'l a la vora del foc, on ell li recitaria aquestes paraules: ‘a la vora del foc ens evadirem. Petits poemes et recitaré tendrament si et quedes amb mi aquesta nit i vols oblidar tots aquells sentiments que ens destrossen el cervell en mil bocins, a poc a poc, en mil fragments.'
19
La Rosa l'esperava a l'aeroport de Barcelona amb el seu nou cotxe de segona mà.
S'abraçàren i començaren a parlar cadascú de les seves aventures. Tenien la sensació que havia passat molt de temps i només havien passat unes quantes setmanes molt i molt llargues, només uns quants mesos. La Rosa estava feliç de tornar a sentir l'alè cansat del seu aventurer predilecte. Havia conseguit rescatar el Doctor Lecont d'aquell coi de país aràbic i havia conseguit tornar a casa sa i estalvi. Un pèl desgastat per molt d'esforç i pocs diners. I ella va pensar: ‘respiro. El teu alè respiro. Respiro després de dies tensos sense control. Respiro. Al teu costat respiro tranquil·la oblidant problemes i lamentacions. Oloro el teu alè. Saborejo els teus llavis. Sento la teva veu, sedant etern pels meus nervis. Veig el teu cos sensual. Et toco i respiro tranquil·la sabent que amb tu puc fugir d'aquest món.'
20
I sense adonar-se'n, amb el seu nou cotxe, tot fent via, arribaren prop de Montserrat, a la muntanya sagrada. Allí es confessaren mutuament el que sentien l'un per l'altre, el coi d'amor que havia ocultat tantes setmanes. I pensàren: ‘amor a la muntanya sagrada. Passió a la muntanya sagrada. Tenim el vist-i-blau dels déus que beneeixen el nostre amor pur, dolç i intens. Als que lloen les divinitats ens deuen considerar pecadors i ateus mentre contemplen com ens ofeguem en un mar de plaer immens. Hem fet l'amor a la muntanya sagrada. Hem fet l'amor a la zona sagrada. Estic segur que tenim el vist-i-blau dels estels que observen el nostre amor: pur, formós i intens.
Hem tornat a les arrels. Hem fugit de la monotomia. Hem recordat els orígens. Ens hem sentit dos adolescents que els hi falta l'oxigen. Ens hem sentit dos escaladors que no tenen vertigen. Tornarem a la muntanya sagrada? Tant de bo torni a ser un gran goig, una passada!'



El volcà reprimit que feia un munt de setmanes que no gosava explotar va explotar aquella nit com si fossin mil rius de lava. Es deien l'un a l'altre: ‘deixa'm veure el teu interior. El meu cap sobre el teu ventre, observant perplex un parell de turons coronats amb fermesa. Deixa'm que em perdi per la teva selva. Deixa'm que sigui el millor explorador, la millor exploradora. Buscaré la cova ancestral. Emmigraré d'aquest desert.
No ens farem cap mal i orgullosa estaràs quan besis la meva torre encesa. Perdrà el control i de dins meu sortiran rius de lava que cauran damunt teu, rius de lava que fruïran damunt teu. Deixa'm que jugui amb el teu interior. Les sacsejades no són dolentes. Les sensacions són calentes. L'explosió serà total. Les mirades intenses. I de l'excitació carnal sorgiran de dins meu rius de lava que cauran damunt teu, rius de lava que gaudiran damunt teu.'
21
Havien passat moltes setmanes i semblava com si haguessin passat molts mesos i en Tim li va explicar totes les seves aventures criminals, apocalíptiques, aèries, aràbigues, llunyanes i estranyes. I tot per descobrir que la vida els havia brindat una segona oportunitat.
Després d'aquella afectuosa arribada, el dia següent, agafaren el cotxe i arribaren fins el port. I de nou, aquest cop, ells dos, contemplaren l'horitzó, i la Rosa va pensar que aquest cop sí que no se'l deixaria escapar. I tot mirant el cel varen fer alguns plans de futur.
I observaren la lluna nova que els obria un nou horitzó de possibilitats i els hi deia:
‘sempre es bo retrobar-se amb una lluna nova. I tenir l'oportunitat de tornar a començar i poder sortir de la cova. I mirar el cel i exclamar ben fort: puc tornar a caminar!'


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Gabriel Boloix Torres

Gabriel Boloix Torres

84 Relats

8 Comentaris

77751 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Agraïr a Relats en català que en seu dia publiqués tots aquests textos que vaig escriure ja fa molt de temps.

Agrair-te a tu lector-a que els estiguis llegint.
****
Vaig entrar per casualitat en aquest portal i vaig decidir la primera vegada, com si fos un joc penjar-hi algún text, ho vaig fer sota l'àlies de SRBOTO08.
****
En Gabriel ha publicat una dotzena de relats i poemes en llibres col·lectius, ha format part d'entitats literàries, ha guanyat algún que altre premi i també ha publicat alguna obra a nivell individual. També ha publicat sèries de poemes al portal literari www.Joescric.com

Vet aquí algunes de les meves pàgines:
http://naufragiobrer.blogspot.com
http://escritsdelfum.blogspot.com
http://illadelfum.blogspot.com
www.facebook.com/lilladgboloix

Salut i lletres!!!