23:46

Són les 23:46,
fa vint minuts que t'he enviat un missatge de bona nit
que no contestes.
Fa exactament quatre hores que he parlat amb tu
i m'has anunciat que te n'anaves a la teva "possessió"
a escriure fins dijous
i que ens veurem al bar la mateixa nit que tornis.

Tot això m'ha fet pensar
que dijous farà sis dies que no ens veiem
i m'he fet fastig,
un fastig excessiu,
perquè mai m'ha agradat dependre de ningú
i de tu en depenc,
almenys anímicament.

Ja te n'has adonat oi?
Ja has sortit del emmirallament que et vaig provocar -encara no se exactament com-
i se que t'arrepenteixes de les nits passades,
de les paraules que em vas regalar.
Se que et sents culpable
perquè al obrir-me a tu, m'he debilitat,
m'he confiat I tu m'has fet mes dèbil,
i ara et serà més difícil dir-m'ho…

no et preocupis, no cal dir-ho,
ja ho se.
El petó ràpid, desganat de divendres,
La monotonia que suposo (ara) no només vaig notar jo…

A vegades es el que tenen aquests amors fugaços:
S'apaguen tan ràpidament com s'encenen.
Diguem, que no ha sigut un amor de pel·lícula.

En realitat,
Tu necessitaves algú que t'estimes
I jo sentir-me estimada.

Et trobo a faltar I no puc dir-t'ho,
Tinc por.
Per això mateix,
No podrem seguir d'aquesta manera.

Les paraules dolces,
Han desaparegut del teu vocabulari,
Només n'ha quedat el to ( per respecte suposo).

Els teus missatges,
Que abans omplien la meva bústia d'entrada,
Han anat quedant soterrats per altres missatges,
Il·luminant-me el final del camí.
La sortida. ( tot I no voler sortir)

Se que ja esta tot dit,
Però no puc afrontar-ho.
Ha sigut com aquest matí,
Tot hi estant a 100 metres de casa teva
-I no haver-nos vist durant el cap de setmana-
Sabia que no agafaries el telèfon hi hauria de tornar a casa,
Tot hi així he mantingut l'esperança -o l'auto engany-
Agafant el casco.

He pensat mil coses que poden haver passat
Per aquest sobtat aïllament.
Totes relacionades amb mi,
Sí, diguem narcisista.

En una infidelitat -que ara per ara perdonaria-
En que tot ha anat mol ràpid
I em tocat sostre -tu abans, perquè ets més alt-.

Te n'has adonat de les meves carències:
T'has cansat de la meva insistència.
A grans trets:
Has obert els ulls,
T'has tret la vena
i ara em veus nítida,
nena,
inestable,
insegura,
I mil coses mes.

I no pots afrontar el que em vas dir al llit,
Perquè sé,
Que tot hi adonar-te que no soc qui buscaves,
M'has agafat carinyo,
Apreciï,
Com tu vulguis dir-ho.

Saps,
Que em vas prometre el sol,
La lluna,
L'univers.

Saps,
Que em vas fer-te estimar-te
D'una manera ràpida,
Quasi violenta,
I que ara,
Hauràs de mirar-me als ulls I
Dir-me:
Que tot era un somni,
Una il·lusió,
Impuls del moment.

El que no t'imagines es
Que davant teu jo aguantaré estoicament,
I serem "amics" -diguem masoquista-.

Però prefereixo mil vegades que m'ho diguis ara,
I que la tristesa escalfi l'angoixa.
Que no pas conviure
D'una manera precària
Amb ambdues 3 dies més.

De totes, totes,
Jo et perdó segur.
Tu a mi -diguem masoquista-
Em tindràs
Fins que et cansis de la meva pròpia presencia.
( que ja t'aviso pesarà).

T'estimo.