1939

Un relat de: Ona33

Amb el cor empetitit
i amb el puny a l'aire, encongit.
Deixo la meva terra,
el meu país,
però no la meva lluita.

Amb llàgrimes als ulls
em veig obligat a anar-me'n,
a deixar aquest país
en altres mans.

Però el fred no congela sentiments,
només alenteix a les gents,
en el seu llarg suplici
que els fa sentir tan impotents.

Em queda
el borrós record,
em fa venir ganes
de córrer enrere.

De girar cua
i donar la cara
i buscar
els meus.

Però sé que és inútil:
ells em creuen
mort
i jo a ells els suposo
la mateixa sort.

Qui hauria dit
que els més fidels defensors
fugiríem amb la cua
entre les cames?

Comentaris

  • una realitat[Ofensiu]
    Densito | 14-08-2007 | Valoració: 8

    aquests versos amb els que descrius l'exili, l'angoixà i el neguit d'aquells anys foscos, m'han semblat ben trobats. Encara així veig, el poema amb la manca d'uns versos mes per acabar de relatar aquest crit de llibertat.

    Salutacions
    Densito

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Ona33

3 Relats

4 Comentaris

2719 Lectures

Valoració de l'autor: 8.33

Últims relats de l'autor