12 DE MARÇ (primera part)

Em vaig despertar a les vuit, com cada dia des que havia deixat l'institut. No m'agradava dormir fins tard entre setmana, així tenia tot el temps del món per esmorzar tranquil·lament.
Després d'un bol de cereals amb llet, em vaig fumar una cigarreta, vaig engegar l'ordinador i vaig posar la música a tot volum. Els veïns no es queixaven, ja que els de baix gairebé mai eren a casa i els de dalt eren una parella d'avis que s'aixecaven molt aviat pels matins. El quart pis l'ocupaven uns francesos que només venien a l'estiu, així que ningú no es queixava de la meva música, que no era, per cert, precisament dolça i angelical.
Em vaig entretenir recollint la cuina mentre ballava al ritme de Good Charlotte, si no recordo malament, i així vaig anar passant l'estona. Per fi era divendres, pensava jo. Encara que no hagués d'anar a l'institut, tenia les mateixes ganes de cap de setmana.
De sobte, en la llunyania, vaig sentir com si sonés un telèfon mòbil i vaig abaixar el volum de la música. M'estaven enviant un missatge.
Vaig córrer cap a l'habitació i vaig agafar el mòbil. El missatge era d'una amiga meva de l'institut, la Nerea, i hi deia que la truqués urgentment. Vaig agafar ràpidament el telèfon fixe, vaig copiar el número de mòbil de la Nerea i la vaig trucar. Va despenjar plorant:
-"Tía, que el Maxi la ha palmado".
-"¿Qué?"
-"Que sí, tía, que se ha muerto..."
Després de comunicar-me la tràgica notícia i explicar-me que encara no se sabia com havia mort, però que l'havien ingressat a l'hospital abans de morir, vaig dir-li que aniria a l'institut a les onze, que era l'hora del pati. En penjar, però, no vaig poder aguantar més i vaig anar a vestir-me.
Em vaig posar el primer que vaig trobar i, de sobte, em vaig posar a plorar com una boja. Encara no sentia dolor, només era confusió i ganes de despertar d'un malson que mai es va acabar.
Amb les ulleres de sol als ulls, vaig posar-me saldo al mòbil i vaig dirigir-me a l'institut. Pel camí, em vaig posar a pensar en els anys que feia que coneixia en Maxi. Era un noi argentí que sortia amb la meva colla quan jo tenia 13 anys. Sempre el marginàvem i, de vegades, ens portàvem realment molt malament amb ell. Estava disposat a ajudar a qualsevol que ho necessités, fos qui fos, i sempre, sempre, reia.
Les noies no el tractaven gens bé, jo mateixa el vaig refusar una vegada que se'm va declarar per telèfon, però ell seguia sent amable amb elles, per molt mal que li haguessin fet. Era un crac amb els ordinadors i els estudis els portava molt bé. Li hagués agradat complir els seus somnis i tenia molta consciència de la feina que havia de fer per aconseguir-ho; lluitava per el que volia. Era un exemple a seguir i, realment, poques persones van apreciar-ho mentre era viu.
Quan vaig arribar a la porta, la Nerea va sortir a buscar-me i vam entrar al gimnàs abraçades. Jo havia aconseguit calmar-me pel camí i ja no plorava, però, quan vaig veure les cares de tots aquells adolescents destrossats, no vaig poder-ho suportar i les llàgrimes van començar a caure per les meves galtes i a clavar-se'm com espases. La Nerea no es va separar de mi ni un moment, ens necessitàvem.
Aleshores va venir un professor, el que em feia llengua castellana tres mesos abans, i va dir que podien marxar. I així ho van fer molts. Els altres ens vam quedar a la porta de l'entrada. No teníem res a fer, ni ganes de fer res, però necessitàvem estar junts, tots.
De sobte, mentre parlàvem i fumàvem, va venir una noia i ens va explicar que els professors havien dit que havíem d'anar a l'hospital, perquè el que havia matat en Maxi podia ser contagiós.
És a dir, que quan el meu cervell encara no ha acceptat la mort d'en Maxi, se suposa que ha d'acceptar que he d'anar a l'hospital per si em moro jo també?
Tots es van escandalitzar molt. Tots, menys jo, que començava a sentir el dolor real, extremadament intens, que em provocava la mort d'aquell noi.