Cercador
1. Metamorfosi
Un relat de: Angels C- Compartir:
1. Metamorfosi
Necessito escriure. Tal qual. Abans que el cap no m’esclati. Abans que no arribi l’oblit.
Veig que la meva lletra és irregular i punxeguda.
Em vaig despertar d’un crit. Tenia el cor accelerat, les mans aferrades al llençol mullat de suor. El xoc del malson em sacsejava. Se m’havia quedat enganxat al cos. I aquell regust acre persistia a la gola.
El somni:
Soroll de frens i de vidres trencats. Un calfred que em recorria l’espinada. Un dolor molt fort al cap amb un brunzit a l’orella, mentre m’enlluernava un focus irreal. Va passar un segon, dos. El pit es va contraure, com si unes mans invisibles m’estrenyessin. Em faltava l’aire. Tenia molta por. Estava perduda, però em vaig deixar anar. Després, em va inundar la calma, com si el món s’hagués esvaït. I silenci.
Vaig obrir els ulls del tot, rere les finestres seguia la negra nit, però algun raig violeta ja prometia l’albada. Volia dormir i vaig fer mitja volta. Només un somni.
Després d’hores sense poder-me adormir, em vaig incorporar. La llum del dia va anar entrant per la finestra sense demanar permís, rabiosa. Ara, les parets brillaven indiscretes. Contrastaven amb les ombres d’aquell somni que es resistia a marxar. Vaig inspirar fort. Massa fort. El cap em pesava. Mentre badallava, vaig sentir per primer cop una sensació de rodament de cap. Em vaig llevar a poc a poc per no perdre l’equilibri.
A la meva cambra l’ambient s’havia modificat. Una flaire de detergent de pi m’embafava. No, no era la meva olor.
Em vaig adonar que m’embolcallava una camisa de dormir rosa, de cotó gruixut i aspre, que irritava la pell.
Vaig passar els dits pels botons com si el tacte em pogués donar alguna explicació. permetre. Intentava recordar què havia fet durant la vigília, però un núvol m’ho impedia.
Un silenci espès em feia vibrar les oïdes, fins que es va trencar amb l’alarma del despertador. El rellotge marcava que eren les set en punt.
Damunt la tauleta hi havia un mòbil d’última generació, extraplà i vermell, que no havia vist abans.
Potser era un regal sorpresa que m’havia deixat el Jan perquè el trobés? M’ho hauria hagut de dir. Segur que s’havia gastat molts diners tot i saber que a mi ni m’agradaven aquest tipus de sorpreses ni necessitava per res un mòbil tan pijo.
Vaig tornar-lo a desar damunt la tauleta amb certa inquietud. Vaig notar una contractura muscular a l’espatlla, després se m’enterbolia la ment. Vaig apartar els llençols i em vaig acabar de llevar. Quan vaig posar els peus a terra, una fredor reconfortant em va pujar per les cames.
En obrir l’armari em vaig quedar immòbil. La meva roba era allà. Els meus pantalons, samarretes i camises eren endreçats per colors i mides, com si algú ho hagués remenat tot. Semblava que estigués contemplant un aparador de roba. El vaig tancar d’un cop.
El que necessitava era una dutxa que em despertés d’aquella boira.
La cambra de bany estava neta com una patena. Impecable. Era un instant de felicitat que contrastava amb el desconcert.
En acabar, vaig allargar la mà cap al barnús, però no hi era. En el seu lloc hi havia una tovallola de ratlles. On era el meu barnús? I aquesta tovallola, d’on havia sortit? La vaig prendre entre les mans, la vaig observar i vaig eixugar-me amb cura: els peus, cames, malucs, tronc, pits, aixelles, braços. Un relaxament efímer, perquè el malestar tornava a enfilar-se’m per la pell.
A mesura que el baf del mirall s’esvaïa, esperava retrobar la meva imatge: la d’una dona de finals de la vintena, cabellera curta, serrell desigual, metxes. L’anterior dissabte me l’havien retocat a la perruqueria. Quan em vaig mirar, em vaig paralitzar. El mirall em retornava una cara estranya i familiar. No podia ser.
Vaig tancar els ulls, esperant que en tornar-los a obrir el món hagués tornat a ser normal. Però la imatge seguia allà, inamovible. Els cabells, ara amb el to natural, ataronjat, em queien al voltant de la cara. Vaig sentir un dolor agut a l’esquena. Una contractura va fer que mogués el clatell d’un costat a l’altre, de manera mecànica.
Després, vaig veure les pigues. Havien tornat, com si mai no haguessin marxat. La respiració se’m va accelerar. Me les vaig gratar una vegada i una altra com si així, amb aquell gest desesperat, s’esborressin d’una vegada per totes.
Les pigues. La cara de nena dolenta. La dels vídeos de la Pippi Calcesllargues, que els pares posaven quan era petita. No les suportava. Em transportava a episodis d’assetjament infantil. M’hi assemblava tant, a la Pippi! Les nenes del poble em deien “La Pippi es fa pipi”, amb aquella cantarella burleta. Odiava aquells records. Odiava les pigues.
Feia tres anys que me les havia tret. Recordo perfectament haver anat a un gabinet d’estètica i m’havien fet un tractament amb làser per fer-les fora.Vaig resseguir cada detall del meu rostre. La realitat era tan difusa com un miratge, que em reflectia com un quadre cubista, desencaixada. I si m’estava oblidant de qui era? Una llàgrima em rodolava per la galta.
Enmig de la bogeria, el meu cos era l’únic que semblava real. Veia com les meves mans em recorrien la pell com si fossin alienes. Coneixia cada racó d’aquella nuesa. La tensió era immensa. Em vaig acaronar com si el descobrís de nou, amb tendresa i desig. Enmig del desconcert, una petita onada convulsiva em va sacsejar per sorpresa, com un regal. M’hi volia resistir, però el cos manava. Sense previ avís, es va transformar en un corrent salvatge que em va engolir, ofegant-me. Ho vaig acceptar. No era del tot plaer. No era dolor. Vaig emetre un sospir. La respiració s’escapava a glopades. Fora del lloc, fora del temps.
Un pessigolleig en l’espina dorsal. La pell que s’estirava. Mugrons durs. Cames que em feien figa. No em sostenien. Em vaig desplomar. Una espiral. Punyent. Dolorosa. Batecs furiosos. Llavis entreoberts. Humitat. Buit. Explosió. Desconcert. Espasmes que em recorrien, ara més ràpid. Fluix que es disparava. Un crit amagat que em va fer tancar els ulls.
Després dels esclats que anaven i venien, em va impregnar una tranquil·litat profunda. Un orgasme. Plenitud. En aquell instant extrem, havia redescobert la meva intimitat, una sensació que feia esgarrifar. Veia el cos a través del mirall, amable i satisfet. Una pau dolça i benvinguda que em reclamava per uns instants, feliç i breu. La responsable de la lluïssor de la pell i els llavis.
Era enmig d’una tempesta. Salvatge. Breu. Impossible. Sentia com si no estigués passant a mi. Em vaig preguntar si era jo mateixa. No vaig saber respondre’m amb claredat. El meu cos no era del tot el meu. Era viu. El sentia amb intensitat. El meu impuls em pertanyia, em convulsionava i m’havia dut a llocs estranys. Molta por.
Ho he hagut d’escriure, amb urgència.
Necessito escriure. Tal qual. Abans que el cap no m’esclati. Abans que no arribi l’oblit.
Veig que la meva lletra és irregular i punxeguda.
Em vaig despertar d’un crit. Tenia el cor accelerat, les mans aferrades al llençol mullat de suor. El xoc del malson em sacsejava. Se m’havia quedat enganxat al cos. I aquell regust acre persistia a la gola.
El somni:
Soroll de frens i de vidres trencats. Un calfred que em recorria l’espinada. Un dolor molt fort al cap amb un brunzit a l’orella, mentre m’enlluernava un focus irreal. Va passar un segon, dos. El pit es va contraure, com si unes mans invisibles m’estrenyessin. Em faltava l’aire. Tenia molta por. Estava perduda, però em vaig deixar anar. Després, em va inundar la calma, com si el món s’hagués esvaït. I silenci.
Vaig obrir els ulls del tot, rere les finestres seguia la negra nit, però algun raig violeta ja prometia l’albada. Volia dormir i vaig fer mitja volta. Només un somni.
Després d’hores sense poder-me adormir, em vaig incorporar. La llum del dia va anar entrant per la finestra sense demanar permís, rabiosa. Ara, les parets brillaven indiscretes. Contrastaven amb les ombres d’aquell somni que es resistia a marxar. Vaig inspirar fort. Massa fort. El cap em pesava. Mentre badallava, vaig sentir per primer cop una sensació de rodament de cap. Em vaig llevar a poc a poc per no perdre l’equilibri.
A la meva cambra l’ambient s’havia modificat. Una flaire de detergent de pi m’embafava. No, no era la meva olor.
Em vaig adonar que m’embolcallava una camisa de dormir rosa, de cotó gruixut i aspre, que irritava la pell.
Vaig passar els dits pels botons com si el tacte em pogués donar alguna explicació. permetre. Intentava recordar què havia fet durant la vigília, però un núvol m’ho impedia.
Un silenci espès em feia vibrar les oïdes, fins que es va trencar amb l’alarma del despertador. El rellotge marcava que eren les set en punt.
Damunt la tauleta hi havia un mòbil d’última generació, extraplà i vermell, que no havia vist abans.
Potser era un regal sorpresa que m’havia deixat el Jan perquè el trobés? M’ho hauria hagut de dir. Segur que s’havia gastat molts diners tot i saber que a mi ni m’agradaven aquest tipus de sorpreses ni necessitava per res un mòbil tan pijo.
Vaig tornar-lo a desar damunt la tauleta amb certa inquietud. Vaig notar una contractura muscular a l’espatlla, després se m’enterbolia la ment. Vaig apartar els llençols i em vaig acabar de llevar. Quan vaig posar els peus a terra, una fredor reconfortant em va pujar per les cames.
En obrir l’armari em vaig quedar immòbil. La meva roba era allà. Els meus pantalons, samarretes i camises eren endreçats per colors i mides, com si algú ho hagués remenat tot. Semblava que estigués contemplant un aparador de roba. El vaig tancar d’un cop.
El que necessitava era una dutxa que em despertés d’aquella boira.
La cambra de bany estava neta com una patena. Impecable. Era un instant de felicitat que contrastava amb el desconcert.
En acabar, vaig allargar la mà cap al barnús, però no hi era. En el seu lloc hi havia una tovallola de ratlles. On era el meu barnús? I aquesta tovallola, d’on havia sortit? La vaig prendre entre les mans, la vaig observar i vaig eixugar-me amb cura: els peus, cames, malucs, tronc, pits, aixelles, braços. Un relaxament efímer, perquè el malestar tornava a enfilar-se’m per la pell.
A mesura que el baf del mirall s’esvaïa, esperava retrobar la meva imatge: la d’una dona de finals de la vintena, cabellera curta, serrell desigual, metxes. L’anterior dissabte me l’havien retocat a la perruqueria. Quan em vaig mirar, em vaig paralitzar. El mirall em retornava una cara estranya i familiar. No podia ser.
Vaig tancar els ulls, esperant que en tornar-los a obrir el món hagués tornat a ser normal. Però la imatge seguia allà, inamovible. Els cabells, ara amb el to natural, ataronjat, em queien al voltant de la cara. Vaig sentir un dolor agut a l’esquena. Una contractura va fer que mogués el clatell d’un costat a l’altre, de manera mecànica.
Després, vaig veure les pigues. Havien tornat, com si mai no haguessin marxat. La respiració se’m va accelerar. Me les vaig gratar una vegada i una altra com si així, amb aquell gest desesperat, s’esborressin d’una vegada per totes.
Les pigues. La cara de nena dolenta. La dels vídeos de la Pippi Calcesllargues, que els pares posaven quan era petita. No les suportava. Em transportava a episodis d’assetjament infantil. M’hi assemblava tant, a la Pippi! Les nenes del poble em deien “La Pippi es fa pipi”, amb aquella cantarella burleta. Odiava aquells records. Odiava les pigues.
Feia tres anys que me les havia tret. Recordo perfectament haver anat a un gabinet d’estètica i m’havien fet un tractament amb làser per fer-les fora.Vaig resseguir cada detall del meu rostre. La realitat era tan difusa com un miratge, que em reflectia com un quadre cubista, desencaixada. I si m’estava oblidant de qui era? Una llàgrima em rodolava per la galta.
Enmig de la bogeria, el meu cos era l’únic que semblava real. Veia com les meves mans em recorrien la pell com si fossin alienes. Coneixia cada racó d’aquella nuesa. La tensió era immensa. Em vaig acaronar com si el descobrís de nou, amb tendresa i desig. Enmig del desconcert, una petita onada convulsiva em va sacsejar per sorpresa, com un regal. M’hi volia resistir, però el cos manava. Sense previ avís, es va transformar en un corrent salvatge que em va engolir, ofegant-me. Ho vaig acceptar. No era del tot plaer. No era dolor. Vaig emetre un sospir. La respiració s’escapava a glopades. Fora del lloc, fora del temps.
Un pessigolleig en l’espina dorsal. La pell que s’estirava. Mugrons durs. Cames que em feien figa. No em sostenien. Em vaig desplomar. Una espiral. Punyent. Dolorosa. Batecs furiosos. Llavis entreoberts. Humitat. Buit. Explosió. Desconcert. Espasmes que em recorrien, ara més ràpid. Fluix que es disparava. Un crit amagat que em va fer tancar els ulls.
Després dels esclats que anaven i venien, em va impregnar una tranquil·litat profunda. Un orgasme. Plenitud. En aquell instant extrem, havia redescobert la meva intimitat, una sensació que feia esgarrifar. Veia el cos a través del mirall, amable i satisfet. Una pau dolça i benvinguda que em reclamava per uns instants, feliç i breu. La responsable de la lluïssor de la pell i els llavis.
Era enmig d’una tempesta. Salvatge. Breu. Impossible. Sentia com si no estigués passant a mi. Em vaig preguntar si era jo mateixa. No vaig saber respondre’m amb claredat. El meu cos no era del tot el meu. Era viu. El sentia amb intensitat. El meu impuls em pertanyia, em convulsionava i m’havia dut a llocs estranys. Molta por.
Ho he hagut d’escriure, amb urgència.