付 議 機

Em fa molta il·lusió que arribi el divendres. No perquè sigui l’últim dia de la setmana, no perquè tinguem piscina, no perquè toqui plàstica. Em fa molta il·lusió que arribi el divendres perquè arriba un nen nou. La mestra ens ha explicat que haurem de tenir paciència perquè no parla la nostra llengua, ve de molt lluny, de Japó. Ens ha explicat que ha creuat tot el continent europeu per arribar fins a casa nostra, ha fet un viatge llarguíssim i, per aquest motiu, casa seva és molt diferent de la nostra, igual que la seva llengua. He estat buscant informació i he vist que fins i tot els japonesos fan servir un alfabet diferent al nostre. Demà li diré a la mestra.

Avui m’he llevat amb molta energia. És divendres! Vaig cap a l’escola mentre repeteixo dins el meu cap les paraules que m’he après per donar la benvinguda al nen nou: Kon’nichiwa, Genki? Segur que us esteu preguntant què volen dir. Doncs primer li diré hola i després com estàs? De ben segur que li farà molta il·lusió que algú el saludi amb la seva llengua. Quan arribo a l’escola i li explico a la mestra em diu que és molt bona idea. Així doncs, ensenyo a tots els meus companys les dues noves paraules que he après. Li farem una càlida benvinguda al Fugiki, així és com es diu.

Només tinc ganes de tornar a casa per explicar al meu avi Pompeu l’aventura del dia d’avui! Hem conegut al Fugiki i hem parlat amb ell en japonès! S’ha presentat i ens ha assenyalat en un mapa casa seva, el seu lloc d’origen. També ha escrit el seu nom a la pissarra, ha fet uns dibuixos molt bonics: 付議機. A l’hora del pati m’he acostat a ell i li he tornat a repetir les paraules que havia après en japonès. Ell s’ha posat a riure. M’imagino que no ho dec haver pronunciat del tot bé. Llavors li he dit el meu nom molt a poc a poc, ell l’ha repetit i aquesta vegada jo he esclatat a riure. He pensat que podria ensenyar-li encara més paraules en català; he començat pels números. Poc a poc els hem anat repetint fins arribar a deu. Jo ara també sé comptar en japonès! Sona molt bé. De sobte he pensat en la feinada que tindré si vull ensenyar-li a parlar català. Conec moltes paraules, centenars, milers! Necessitarem temps i paciència, com diu la mestra.

Mentre faig el camí cap a casa l’avi Pompeu em volten pel cap preguntes sense resposta, inquietuds que espero poder resoldre amb el meu avi. De seguida que obra la porta disparo totes aquestes qüestions, no tinc espera.

– Avi, per què hi ha tantes llengües al món? No seria més fàcil si tots parléssim una mateixa llengua?

– Hola, petita! Carai, quantes preguntes! Com ha anat el dia?

– Molt bé! Però per què…?

– Un moment, un moment, anem a pams. Vols saber el perquè de tants idiomes, de tantes paraules?

-Sí!

– Para atenció perquè t’explicaré una història…

– Una història!?

– Sí, una història molt antiga que em va explicar fa molts anys el meu avi, és a dir, el teu rebesavi!

Fa molts i molts anys, quan els humans parlaven només una sola llengua, moguts per l’enveja i per l’afany de ser més que ningú, van pensar que podrien arribar a Déu. Pensaven que Déu es trobava més enllà dels núvols, al cel. Per això es van espolsar la mandra i van començar a construir una torre tan alta que els havia de permetre arribar fins al cel. Si ho aconseguien serien molt més forts i poderosos. Quan Déu se n’assabentà no li va agradar gens la idea i va decidir impedir que construïssin la torre. Va baixar a la Terra i va fer que, de sobte, els humans parlessin llengües diferents perquè deixessin d’entendre’s.

– Ostres! Això vol dir que si no s’hagués construït aquesta torre ara jo i en Fugiki parlaríem la mateixa llengua i ens entendríem!

– Això mateix! Però jo penso que és una gran sort que ara hi hagi tantes llengües diferents!

– Per què? És veritat que ho va fer Déu? Jo no sé si hi crec en això…

– No sabem si va ser Déu, és una manera d’explicar la història, és una manera d’entendre el misteri de les llengües. Penso que és una gran riquesa! Oi que és bonic sentir parlar el teu amic?

– Sí! És molt divertit, fa servir uns sons molt diferents!

– Imagina que no hi hagués diferents llengües, seria molt avorrit!

– És veritat!

– Doncs per això jo penso que és una gran sort aquesta que tenim! I tu encara tens més sort amb els companys de classe que t’han tocat! Un de cada continent! Podràs aprendre moltes coses, ja ho veuràs!

– Tens raó, gràcies avi! Ara me’n vaig a aprendre noves paraules en japonès! Demà li diré bon dia i adéu en la seva llengua!

Cada dia aprenc una o dues paraules, ara ja en sé més de trenta! També li ensenyo una o dues paraules en català, ell també en sap un munt! Estic molt contenta. M’agradaria que a final de curs poguéssim tenir una conversa en català i en japonès. Ara només ens diem paraules, però és molt bonic, m’agrada. La mestra també està molt contenta perquè l’un al costat de l’altre estem aprenent moltíssimes paraules! De tant en tan penso en la història que em va explicar l’avi, penso en la torre, en la gent d’aquella època, en les llengües… Ai sí, les llengües, són un gran misteri que em sembla que mai acabaré d’entendre. Són com un enigma sense resposta, i m’agrada que sigui així.