Vorera de mar

Estava asseguda damunt de la sorra, amb els peus banyats per les petites onades del capvespre. Bufava un vent suau, un aire fresc de ple estiu que refrescava el cos de la calor acumulada durant el dia. Portava els banyadors que li havia regalat la seva mare feia dues setmanes pel seu aniversari, i el capell de palla que va deixar-li el seu avi abans d'anar-se'n. Agafava grapades de sorra eixuta i se la fregava per la pell suau, tan ben cuidada com la tenia. Va girar el cap a la seva dreta. A l'altra banda de la cala hi va veure un noi que caminava cap a ella. El va conèixer tot d'una. Va seguir-lo amb la mirada fins que va arribar al seu costat. La noia va tornar a mirar cap a l'horitzó, sense poder fer-hi res per mantenir dins seu aquella llàgrima que li queia. El noi, en silenci, va asseure's al seu costat i, després d'una llarga pausa, va aconseguir dir:
-Que bonic, oi?
La noia va mirar-lo i, torcant-se la cara, va assentir amb el cap.
-Per què no tot pot ser tan bonic com això? Per què tot allò que és bonic es trenca? No saps com m'agradaria tornar al principi de l'estiu, al dia que ens vam conèixer. Te'n recordes? Jo em vaig posar vermell, com... com aquesta posta de sol. I tu tenies un somriure a la cara que em va fer perdre els nervis i sentir-me especial. Recordo quan ens vam dir els nostres noms, i a mi no em sortien les paraules. I quan...
No va tenir temps de dir res més. Va ser un moment màgic. Sentir els llavis de la noia sobre els seus, amb aquell gust i aquella dolçor, la sensació que li produien els seus petons... Tot allò era màgia. I va sentir la seva l'última llàgrima als seus llavis. Però aquest cop, pensava, potser sigui per sempre.