VIII-III

El matí ja s’havia assentat tèbiament en un clot enganyós de primavera convulsa. Seguia l’empremta d’un hivern al darrer tram, però que treia el cap encara de tan en tan, potser per no perdre’s la fredor de l’enyorança.
Ella, fugia absolutament de les rutines del rellotge. Quan deixava al seu darrera la porta ben tancada a pany i forrellat per anar on fos, havia gaudit ja de l’aprovació reiterada de la seva imatge al mirall. Com sempre. No necessitava dilapidar massa minuts per aconseguir una estampa que la fes sentir cofoia. Sense més. El barret, el darrer toc ineludible, li regalava un llaç d’aparença natural i elegància distingida, com la que passejava antigament pels volts del casino de la vila.
Ara no. Aixoplugades dessota les tonalitats liles que aquell dia guarnien arreu, s’hi mesclaven com en una paleta de pintor, robes de talls antics i clàssics al costat de peces desmarxades dels uns o casuals dels altres, en un intent de combatre un espai anomenat edat. Les darreres fuetades de l’estació vestien un batibull d’indumentàries i colors que no aclarien el concepte dels termòstats de la natura. Només la maleïda mascareta esdevenia el lligam de connexió per a totes aquelles criatures.
El que els dies corredissos comportaven a la vista en aquell indret, eren gairebé només, en aquella hora plana, paraules lentes entre arrugues profundes i records engalanats a l’empara d’alguna llarga infusió o una aigua avorrida. El fum interior que emboirava l’entorn dels llums groguencs en dies allunyats, s’havia diluït pels edictes climàtics moderns, i el caliu sorollós de les passions exacerbades s’havia escapolit entre els dits de la vellesa creixent. Esdevingut un lloc d’estada tan sols, ara, emanava les aromes ràncies d’un passat isolat. Isolat però viu.
Viu a les mans de costums ancestrals i tradicions rutinàries tot esperant la bonança del futur o la proclama de la dama de la dalla.
Això a dins, fins a l’arribada segellada del termòmetre. De fora estant era territori de vida feréstega i també del malviure agosarat. Una mescla del tot si val pels ulls d’una dona que, sense dia, els havia traginat tots. I molt.
Ella i el seu caminar feixuc, que dibuixava la traça dels anys carregats a l’espatlla, tentinejaven amb incertesa els panots gravats del sòl, malgrat el suport del bastó d’una fusta indesxifrable. Barrinava portes endins, al ritme de les passes lentes, foteses estèrils que s’amalgamaven amb cabòries preocupants. No es plantejava ni de bon tros fer-hi cap, es deia seriosament, a pesar de la invitació descolorida del dia abans. Encara que un grapat d’imatges li van seduir la memòria, com cada cop que hi passava, no necessitava de cap sacrifici, doncs ja feia molt de temps que es negava tossudament a entrar-hi, al casino. Ara era un espai de vells, deia sovint. Així es vacunava contra el pas del temps inexorable i ni l’excusa d’una celebració festiva no la faria desdir-se dels seus propòsits. Una diada a tenir en compte però no per caure en la temptació de fer-ne bandera. L’any era molt dilatat per encabir-ho en un sol dia, pensava i de tota manera de ben segur que, espontàniament, es trobaria immersa de cara amb alguna efusiva felicitació.
Assecats els desigs perversos de joventut i amb els sis fills ventilats feia dies, de lligams maternals, que no de problemes i angoixes, es lliurava a les col·laboracions desinteressades, anomenava, per a qualsevol causa justificada de caire bondadós. Deslliurada també del perpetu marit molts anys enrere per un mal lleig, disposava de les hores eternes per, a més a més, descobrir mil i una capacitats que entreteixia i solapava fins al punt de fer-se un embolic sovint amb les anotacions d’una agenda que s’entortolligava per moments. Tampoc era un salconduit per no oblidar.
Sense perdre la lluïssor de la femineïtat altiva, la dona, per entre els arbres de la rambla, orfes del bullici dels dissabtes, i esquivant les terrasses farcides amb cares reconegudes, s’adreçava decididament cap al casal de la parròquia on, aquell matí, alguna classe de teràpies respiratòries l’esperava amb candeletes. Allà, despullava la seva ànima colpida i s’arrecerava en un cau de tot està per fer. Els mals sostinguts marxaven lluny de les sensacions i alliberava el seu tarannà extrem, de sociabilitat, amb un punt d’autoestima més enllà dels dubtes del passat, o si més no, més amunt de les pròpies expectatives. La comoditat de les trobades la introduïen en un món on sí tenia cabuda la seva presència.
Era la dosi d’energia exultant que la convidava a seguir estimant al pròxim, convençuda literària dels beneficis que comportava.
Dia de la dona havia escoltat. Quina bestiesa.
Ella seguia rumiant que l’atropellament de les activitats que l’ocupaven quedaven lluny de les previsions d’una jubilació fictícia. De bon grat però. De sempre havia estat una dona enfeinada. Coses de la generació. A la infantesa complicada de post guerra, per ser la gran, la van responsabilitzar a fer-se càrrec dels tres germans que la perseguien. Records d’escales fosques a l’habitatge en un no parar mai.
Ara no recordava, mentre caminava, si era aquell primer dia de setmana que tenia la visita de revisió pel sintron, o més aviat pel nou medicament substitutiu, del qual no en sabia el nom. Ho confirmaria més tard abans de la classe. Si hi pensava. Els metges de tota mena eren una altra de les seves ocupacions continuades. Els seus fills li havien proposat de demanar seriosament un carnet vip. Somreia rememorant-ho. Tot era un no parar.
Després, com sempre, a l’arribar a casa estava cansada. Fora estrany. Treballar ho era, però el que esgotava era la resta. Potser massa activitats, se sentia a dir. I ella s’aferrava a les capacitats que lluïa quan era molt més jove. Com quan exercia de dependenta atenta en una botiga de roba exclusiva, al centre de la vila. Havia estat per les èpoques del seu prometatge. Quan plegava de la tenda assistia a les trobades de costura i quan no, als cursets d’anglès que prometien. Encara ara decidia que era una de coses pendents abans de res. Voldria viatjar més. Sempre ho havia fet sense necessitar a ningú. Fins i tot deixant els fills a les mans del seu home.
La joventut li va caducar immersa en el projecte de Mare convençudament dedicada. Les tasques de criar canalla en temps de vençuts no l’embrutaven psicològicament. Era el que ella volia. Bé, ells dos ho volien. Com manaven les doctrines religioses de la seva educació.
Entre pensaments florits i el brogit lleu del trànsit, ja era a destí. Arribada a les portes del casal algú li va encolomar un llaç a la solapa, del mateix color del barret. Fa conjunt, va decidir. El dia de la dona treballadora, li van confirmar. Quina poca-soltada, va pensar com cada any. Ni festa ens regalaven, es deia. Un cop dins tot s’esvaeix i l’omple.
Una dona treballadora. Això és el que havia estat tota la vida. Com moltes altres dones d’aquells temps i d’altres. Mentre pujava els quatre primers marrecs seguits, encara esgarrapava temps per guanyar un sou que complimentés les necessitats i els estalvis. L’art de la venda el duia, per sort, a la sang i se’n va sortir d’allò més be. I la feina dels fills i la casa l’estimava molt. No podien passar sense ella.
El pensar en la diada i les seves velles experiències no la van deixar fluir del tot com habitualment. Tampoc entrebancava les intencions de retrobar aquella pau dins el silenci. La dona neguitosa, marxava a les acaballes amb certes presses cap a trobar la doctora que, com intuïa, figurava en una cita a l’agenda del dia. Després ja podria tornar a la llar que l’acollia, fer un mos i mandrejar una bona estona amb alguna gravació televisiva. Tampoc tanta, doncs la lectura dels deures rellegien també una trobada de tarda amb els boixets.
Una capcinada desprevinguda la va submergir en un bosc matusser de divagacions oníriques.
Jove i radiant passejava del braç amb un noi que li semblava sortit d’alguna pel·lícula de les d’abans. No li posava nom. Ella vestia de negre llarg i espurnejat en una nit trencada pels reflectors que furgaven el cel. Duia un barret també negre, que no reconeixia, i acaronava unes perles al coll que a la memòria, festejaven el seu primer fill. Es movia a l’entorn d’una plaça majestuosa on les vinyes verdes emparrades dibuixaven les arcades que ja no eren de pedra. No era pas un dia de mercat i tanmateix s’estaven els paradistes entre tendals, caixes i ofrenes d’aviram. Des d’una de les parades, el seu antic cap de la botiga de roba exclusiva la convidava a tornar a la feina ara que tenia el fills crescuts.
La gent, coneguda i desconeguda, somreia silenciosament sota les mascares marcades amb un llaç lila. Al fons, davant la portalada del casino, un cor de nens de Sant Joan de Déu, en pijama, cantaven sense paraules un ave maria sonat, mentre el seu marit, assegut en un banc amb les cames creuades, desxifrava uns mots encreuats.
Hi havia una taula imperial immensa parada amb els guarniments i les menges de Nadal i ella pensava si els cigrons estarien cuits. Un solitari comensal s’asseia amb els coberts a les mans a l’espera d’un tret de sortida imaginari, mentre un estol de clergues abillats amb túniques blanques de festa grossa, beneïa la gernació sense miraments. Angoixada per haver de servir a tothom i que fos tot calent, anava i venia amb un cullerot a la mà que també duia un llaç lila.
El seu noi de pel·lícula amb davantal, servia a la taula soperes de brou inacabables, mentre una pancarta gegant desplegava en mans d’unes noies nues de cintura cap amunt. Duien lletres negres escrites al tors que els seus dos fills petits llegien amb fruïció. Ella, encara amb el vestit llarg negre i espurnejat, repartia carmanyoles de plàstic per endur amb condicionants i aprofitava l’avinentesa per vendre uns llençols de bon cotó. Els reflectors escombraven l’espai i el seu home feia fotografies de carret a tort i a dret sense parar. Hauria de deixar-ho tot en ordre i net i polit abans no sortís de nou la llum del sol. La feina del dia a dia l’esperava i s’amuntegava sense embuts.

Esparverada i un punt sufocada, va obrir els ulls, i la boca per endrapar una glopada d’aire consistent que la tornés a situar. Un xic perduda de lloc i de temps, es va agafar ben fort als braços de la butaca mentre traginava les seqüències tremoloses del somni invasor. Revifada del mal tràngol i conscient de que s’havia perdut la sèrie de la tarda, va desgranar les tasques que la cridaven i no voldria pas deixar.
El so de les campanes del rellotge de paret, que penjava al menjador, la va decidir per treure els estris de cosir i encara disposar d’una estona per fer un voraviu al vestit negre llarg espurnejat per si de cas a la fi acceptaria la invitació al sopar de les velles amigues pel dia de la dona. Cada dia era el seu dia.
Amb la feina enllestida i atrafegada i àgil d’intencions, va escombrar els borrissols deixats per després fer una fregada ràpida abans no hagués de marxar per la horeta de les puntes de coixí.
Amb el seu barret canviat del matí, a conjunt també i la mascareta impertinent que no la deixava lluir el seu somriure etern, va adreçar-se cap a l’ateneu on trobaria les companyes d’artesania. El llaç lila a la solapa apuntava sobre el vermell de la jaqueta com una flor feliç d’estiu i no li permetia obviar que s’havia compromès a servir el sopar, d’hora, al centre social d’acolliment pels sense sostre. Tres cops per setmana n’era la responsable i no hi havia festa que ho suspengués.
El caminar era curt entre l’espai de lleure i el del deure que s’havia inculcat però l’edat i l’equilibri la van trair per un instant. Bocaterrosa a terra a tocar de la vorera, se’n feia creus i se’n donava la culpa del dolor rabiós que suportava en un genoll. Una ànima caritativa la va socórrer d’urgència mentre li lliurava el bastó.
Dempeus va fer el cor fort, com sempre en aquestes situacions, i amb més enuig que mal es va desfer de les atencions amb gratitud però incomoditat. Va refusar qualsevol proposta assenyada i va contradir algú que li esmentava la diada. Tot plegat ella havia treballat tota la seva vida. Com tantes altres dones.
Un dels homes que atendria més tard, la va acompanyar del braç gentilment. Va recordar un esquitx del somni. Darrera el taulell del centre social sentia bategar amb força l’articulació inflamada i les paraules amables i les ganyotes agraïdes eren l’analgèsic que la subsistia. Entre cullerada i cullerada amb el somriure amagat i algun comentari a les companyes de tasca, pensava en l’evolució de la dona que ella havia viscut sempre emmarcada en un entorn familiar que s’adeia. No se’n podia queixar però n’era conscient de les grans diferències arreu. Potser sí que a la fi i malgrat el dolor retrobaria, i un cop de geni, les seves velles amigues amb l’excusa d’un sopar al casino de la rambla. Un sopar de diada on els records la farien sentir, de ben segur, protagonista del seu esdevenir. Com ara.
Mentre el mirall li reflectia l’elegància del vestit negre llarg i espurnejat, l’orgull li adheria el llaç lila a la solapa de la jaqueta.
El barret, el darrer toc ineludible, era negre com la nit.