UNA VIDA EN OBLIT

Un relat de: MariaM
Sona el timbre de la porta i em quedo desconcertada. No espero ningú. No obriré la porta, aquesta vegada, no. No deixaré que el món entri a casa meva. Com la darrera vegada. Tot just acabava d’arribar a casa, quan els nois de dalt colpejaven la porta; volien avisar-me que se’ls havia rebentat una canonada. Que ho sentien molt, que jo no hi era... En fi, van entrar, vam mirar...En principi, es veia una mica d’aigua a terra al passadís, però no pas gaire. Marxaren, més alleugerits que no pas quan els havia obert la porta, sense reptes per part meva.
Certament, no ho sabia tot. Tampoc ara sé qui era que trucava, però, s’haurà cansat. Potser he exagerat; encara no m’he refet de les seqüeles que m’ha produït la canonada rebentada.
Aquell dia semblava que hi havia poca aigua, però, quan vaig entrar a la peça on hi guardo en caixes, en fascicles, el resum de la meva vida, sentia que em faltava l’aire, que em costava respirar. L’aigua que es resistí a marxar, havia optat per quedar-se entre els meus papers. Totes les caixes i, en són moltes, estan molles. No cal atabalar-.se. Ja està fet. Ara sóc una desvalguda. I em quedo plantada en la foscor i la fredor. Enmig de la meva vida, feta malbé, i ploro.
Tot se n’ha anat i m’ha deixat, i no sé què fer. Els narius em gotegen i em netejo els mocs i les llàgrimes amb la màniga del meu jersei. No sóc ploramiques. Per què no deixo per demà el que he començat a fer ara? Amb una mica de sort els papers estaran menys molls, i tanmateix, les llàgrimes, s’hauran eixugat.
El sol fa estona que s’ha llevat, i jo amb ell. Tinc molta feina pendent; per tant, res de quedar-me plantada en la foscor, tal com deia anit. El sol, i la petita i silenciosa veu que m’acompanyen des què he despertat, m’envien la nova energia que em cal per desfer-me dels papers, mullats, del meu passat.
No és una metàfora, encara que ho sembli. Ho diu la vox populi, papers mullats. No serveixen per a res. Molt trista fóra la vida si es tractés, tan sols, d’un cúmul de records passats per aigua. Abans de mullar-se ja no hi eren, sigues realista, en tots aquets anys quantes vegades te’ls has rellegit? Poques. Poques o... bé, molt poques. Llavors, per què somiques? Vinga, deixa’t de romanços! Que potser pensaves publicar les teves memòries? Que sé jo! Ajuntaria les caixes, en faria un embalall amb un títol: “A qui pugui interessar”... i els petits dels meus hereus que s’espavilessin.
M’he pres el meu trencat amb sacarina i, de moment, qui s’ha espavilat, sóc jo. S’ha acabat, doncs, el fantasiar, per bé que, després de la desfeta, em calia recórrer a la ironia, o somiar truites i, fins i tot, ploriquejar.
Anit venia d’una reunió tensa i, tan sols, per una trucada vaig perdre els estreps; certament, que els efectes de la canonada rebentada m’han causat un gran disgust, però, el reviure-ho altra vegada, no em feu cap bé. Avui, els ossos i les tensions, han tornat al seu lloc, i en asserenar-me, em sento més capaç de relativitzar la desfeta.
La pèrdua ha significat molt per a mi. D’acord. El que puc donar per perdut només són papers mullats; milers de paraules escrites, que donaven testimoni d’uns sentiments.
Anit em creia que la vida, la meva vida, anava a raure en l’oblit. Estava equivocada. En l’oblit, habitaven uns papers, ara mullats i bona part d’ells illegibles. El que arribem a oblidar són els records, no la vida. L’únic que ens queda com a penyora, són les arrugues i més, aquests són els records vivents, que romanen gravats en el rostre, en els braços. Un rostre treballat i un cor que bategui per amor, no podrà ser mai testimoni d’una vida en l’oblit.

Comentaris

  • En el transcurs de la vida[Ofensiu]
    MariaM | 06-10-2020

    Hola, estem vius!! Això és el més important, per tant no hem de permetre que el mal bitxo ens la malmeti la vida.
    Cuidem-nos, si.
    Gràcies per la teva fidelitat incondicional.
    MariaM

  • En el transcurs de la vida...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 21-08-2020 | Valoració: 10


    Les tensions i les arrugues de la vida són les que vessen dins i fora de la persona, la resta va passant. Un relat molt adient a les circunstàncies de la vida.
    Una abraçada i cuida't... que açò de la pandemia del coronavirus ens està fent malbé la vida... (a tots)...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: