Una tarda de primavera

El timbre de la porta va sonar.
Jo estava estirada al llit, escoltant música mentre llegia un llibre del meu autor preferit. Aquell llibre que tantes i tantes coses m'havia ensenyat i hi havia après.
A casa no hi havia ningú. Estava sola. Els pares havien marxat. La casa era totalment meva. Vaig baixar a obrir. Qui podia ser? Vaig mirar el rellotge: les cinc i vint. No sabia qui podia ser.
Vaig obrir la porta i, darrere d'ella va aparèixer ell. No m'ho podia creure. Què hi feia ell allà?
"Hola" va saludar i va esbossar un somriure dolç i a la vegada seductor.
De sobre el meu cor va començar a palpitar ràpidament. Era com si volgués sortir disparat ràpidament del meu pit.
Abans que jo pugues dir res, ell es va atansar a mi i va començar a parlar. La seva veu era dolça, molt dolça i serena. En sentir-la poc a poc em vaig anar calmant i el meu cor va tornar a moure's a una velocitat una mica més moderada.
"Et preguntaràs què estic fent aquí. Tu i jo som amics, però aquests últims temps en hem anat distanciant. Bé, tu no, jo. Tenia por. Tenia por d'estimar-te. Por que l'amor que et tinc fes que la nostre amistat es deteriorés. Però ara, pensant-ho fredament, crec que t'he de dir la veritat. T'estimo."
Després de pronunciar tot això, va somriure'm i va girar-se disposat a anar-se'n per on havia arribat.
A partir d'aquell moment, vaig deixar de pensar racionalment i vaig moure'm per impulsos. Forts impulsos guiats pels meus sentiments.
"Jo també t'estimo" vaig aconseguir pronunciar. Aleshores ell es va girar i em va mirar fixament als ulls. Em vaig estremir. Mai ningú m'havia mirat d'aquella manera. Mai. Aleshores ell va acostar-se a mi poc a poc. Van ser uns instants, però que a mi se'm van fer eterns.
Ja no estava ni nerviosa ni tranquil·la. Simplement vaig deixar de sentir.
Els nostres llavis finalment es van tocar i ens vam besar. Va ser un petó suau, lent i sobretot molt càlid.