Cercador
UNA SORPRESA ANOMENADA ÍNGRID
Un relat de: La Riera del Fluvià- Compartir:
Les quatre de la matinada. Sona el timbre de la porta.
M’aixeco amb el cor a cent, mentre mil pensaments negatius se m’amunteguen en un cervell encara mig adormit.
Al carrer, el meu fill i la seva cunyada. Què passa? Pregunto esverada. Res, res, una sorpresa!
Una sorpresa???!!! El meu cap no podia assumir totes les preguntes que em vaig fer en qüestió de segons: s’ha tornat boig? Li ha passat alguna cosa a la seva dona? Per què no ha vingut ella? S’ha “embolicat” amb la cunyada...? Li ha tocat la loteria?
Obro la porta i torno a preguntar, què passa? Doncs que sereu avis. Ah molt bé. Sí, em repeteix, però ara. Ara? Sí la Laura està a l’hospital, de part. Doncs anem-hi.
Un embaràs, un naixement. Fins aquí tot normal, però ai! Res de normal.
Ni la mare sabia que estava embarassada! Un cas entre cent o mil, però passa. No és tan estrany. Ha passat a més dones, tot i que hi ha qui no s’ho creu.
Te’n vas a dormir i l’endemà et trobes a l’hospital esperant que neixi el primer nét, o néta, sense esperar-ho, sense haver vist una ecografia, sense tenir ni un pijama per posar-li, amb la incertesa de si els pares podran assumir aquesta responsabilitat tant de cop, de si tot sortirà bé. Sempre hi ha un risc, però en aquest cas era més gran. Sense cap control i sense haver passat les setmanes corresponents, hi havia més possibilitats que la cosa no anés prou bé. Però la petita era valenta. Amb dos quilos i mig no va ni necessitar incubadora.
Va ser una situació estranya. És difícil explicar amb paraules tots els sentiments que aquells primers dies tenia dins meu. Tenia una néta, la mirava, la tenia als braços, l’estimava, l’acaronava, li feia petons, però no acabava de ser meva, no la sentia prou meva. Era com si no fos de la família. He de reconèixer que em va costar reaccionar, i no perquè no la volgués, no! al contrari. Hagués donat, i donaria la vida per ella, però les sorpreses a les quatre de la matinada costen de pair.
M’aixeco amb el cor a cent, mentre mil pensaments negatius se m’amunteguen en un cervell encara mig adormit.
Al carrer, el meu fill i la seva cunyada. Què passa? Pregunto esverada. Res, res, una sorpresa!
Una sorpresa???!!! El meu cap no podia assumir totes les preguntes que em vaig fer en qüestió de segons: s’ha tornat boig? Li ha passat alguna cosa a la seva dona? Per què no ha vingut ella? S’ha “embolicat” amb la cunyada...? Li ha tocat la loteria?
Obro la porta i torno a preguntar, què passa? Doncs que sereu avis. Ah molt bé. Sí, em repeteix, però ara. Ara? Sí la Laura està a l’hospital, de part. Doncs anem-hi.
Un embaràs, un naixement. Fins aquí tot normal, però ai! Res de normal.
Ni la mare sabia que estava embarassada! Un cas entre cent o mil, però passa. No és tan estrany. Ha passat a més dones, tot i que hi ha qui no s’ho creu.
Te’n vas a dormir i l’endemà et trobes a l’hospital esperant que neixi el primer nét, o néta, sense esperar-ho, sense haver vist una ecografia, sense tenir ni un pijama per posar-li, amb la incertesa de si els pares podran assumir aquesta responsabilitat tant de cop, de si tot sortirà bé. Sempre hi ha un risc, però en aquest cas era més gran. Sense cap control i sense haver passat les setmanes corresponents, hi havia més possibilitats que la cosa no anés prou bé. Però la petita era valenta. Amb dos quilos i mig no va ni necessitar incubadora.
Va ser una situació estranya. És difícil explicar amb paraules tots els sentiments que aquells primers dies tenia dins meu. Tenia una néta, la mirava, la tenia als braços, l’estimava, l’acaronava, li feia petons, però no acabava de ser meva, no la sentia prou meva. Era com si no fos de la família. He de reconèixer que em va costar reaccionar, i no perquè no la volgués, no! al contrari. Hagués donat, i donaria la vida per ella, però les sorpreses a les quatre de la matinada costen de pair.
l´Autor
12 Relats
31 Comentaris
18201 Lectures
Valoració de l'autor: 9.45
Biografia:
Em dic Pilar i sóc d'Olot, terra de volcans, des que vaig néixer, un fred 25 de febrer de 19...M'agrada llegir i escriure -he de confessar que més una cosa que altra-, concreto, més escriure que llegir.
I, fa poc temps que escric. Bé, comptant que vaig començar el 95, doncs 10 anys. No sé si és molt o poc, però m'hi he posat tard. Una ja té una edat. És veritat, no us he dit els anys que tinc. Doncs, mig centenar, ni un més ni un menys.
Continuant amb l'escriptura, encara estic en la fase d'experimentació, és a dir, ho provo tot: narració, micros, contes infantils, haikús i des de fa un parell d'anys poesia. No sé si aixó és bo o dolent, però m'ho passo bé i al capdavall és el que importa. Deixeu-me dir, que em fa il·lusió, que he guanyat varis premis, tant de narració com de poesia.
M'agradarà veure els vostres comentaris si creieu oportú fer-ne algun. Si són positius millor, si no, acceptaré igual les vostres crítiques. Em serviran per aprendre.
Salutacions i que la literatura ens acompanyi. (Ara això potser ha quedat una mica cursi)