La vella màquina d'escriure

En Sergi s'havia fet un propòsit: no fer servir cap, o quasi cap, dels enginys moderns que les noves tecnologies li posaven a l'abast de la mà. Als seus quaranta-tres anys no li donava la gana de canviar els seus costums. Era home d'idees fixes, rutinari i haver d'aprendre a tocar botonets i més botonets, doncs no! No es volia sotmetre a viure esclau -perquè ell ho veia com una esclavitud -de les noves màquines que invadien la vida quotidiana de les persones. No volia mòbil! Per què? Doncs perquè, senzillament, no el necessitava. Si algú el volia trobar ja tenia el fix, el de tota la vida. I si quan anava de viatge era ell el que volia trucar ja hi havia cabines, bars, l'hotel, des d'on podia trucar còmodament. A més, perquè sempre havia d'estar localitzable? Precisament, si quan anava de viatge era per desconnectar de tot i de tothom! Veia amics, els fills, la seva dona, tots pendents tot el sant dia del mòbil. A veure si tinc cap trucada? A veure si m'han enviat cap missatge? Tots dormien amb el mòbil en la tauleta de nit. Però qui ha de trucar a la nit? De bojos! Ordinador? No! Això encara menys. Sempre havia escrit amb la vella Olivetti, la de tota la vida, la que tenia alguna lletra que quedava menys marcada que les altres, la que li feia embrutir tot quan havia de canviar la cinta, la que li feia esparracar dotzenes i dotzenes de folis, la que feia que se n'assabentés mig barri de quan estava escrivint, sobre tot a l'estiu quan tenia les finestres obertes. El tiquitic, tiquitic, tiquitic constant i repetitiu de les tecles feia que tothom sabés quan l'escriptor del barri estava en plena creació literària. Per res del món s'hagués desfet d'aquella vella màquina. Amb ella havia gaudit, patit, creat...
Estava una mica cansat de sentir sempre les mateixes històries i que tothom s'entossudís a cantar-li les excel·lències de l'ordinador: mira que n'ets de tanoca, li deien alguns, no veus que escriuries més ràpid...T'estalviaries molta feina, li deien altres. Però, encara escrius amb l'Olivetti? Que no saps que ja s'ha inventat l'ordinador? Li deien burletes uns altres. Que hi ha programes expressos per a escriptors...que t'has de posar al dia...que no siguis antiquat. Quina mania! Potser sí tenien raó, però ell era d'idees fixes, fidel a les seves teories, fidel, sobretot, a aquella vella màquina que era la prolongació del seu cervell.
Recordava perfectament la primera narració que va escriure i que va presentar a uns premis literaris, tot i que no va aconseguir cap premi ell n'estava orgullós. Cinc mesos, quasi sis es podria dir, de la seva vida dedicada exclusivament a la creació d'aquella petita obra de deu pàgines. I l'havia escrit amb l'Olivetti, la primera que havia estrenat i que li havien regalat quan havia fet els quinze anys. N'havia tingut una altra, una de segona mà, molt antiga, vella i atrotinada que encara guardava en les golfes com un petit tresor.
De jovenet havia escrit petits relats que guardava zelosament, sense ensenyar-los a ningú. Per vergonya, perquè li semblava que no eren prou bons, per por al fracàs, potser perquè eren molt íntims, el cas era que mai ningú no havia llegit res seu, llevat de les redaccions que feia per a l'escola i que, normalment, eren de tema obligatori. En canvi, els relats que escrivia eren experiències viscudes, temes d'actualitat que li cridaven l'atenció, petites històries personals. I, d'una d'aquestes històries en va sortir la primera narració que va presentar a un concurs. Fulls i més fulls a la paperera, correccions amb llapis, tornar a començar una i mil vegades, unes perquè no li acabava d'agradar el que escrivia, d'altres perquè s'equivocava: "Perqeu" en comptes de perquè: l'error era petit i el podia corregir amb un corrector manual o directament amb llapis. S'havia saltat una ratlla! L'error era gros, rac rac rac, paper fora i tornem a començar. Ah, però! Quan va tenir tots els fulls correctament escrits i ben relligats, allò feia un goig que enamorava, almenys per a ell. Ja no es recordava de tots els fulls que havia estripat, ni de les vegades que havia tornat a començar, ni de les hores de son perdudes, de res. Tot era satisfacció per un treball que a ell li semblava ben fet, tant literàriament com de presentació, encara que alguna lletra quasi no es veia i alguna altra estava més marcada del que seria normal, però això per a ell no tenia ni la més mínima importància. Potser era, fins i tot, el toc de gràcia, una petita obra d'artesania, més personal que les pàgines ben impreses, totes iguals, d'un ordinador.

Cursets de literatura, de català, moltes narracions, uns quants premis, alguna publicació en revistes locals. Ja tenia una experiència i ara, aquella primera narració ja no li semblava tan ben feta. Se n'adonava que les més recents no tenien res a veure amb aquella: les últimes havien millorat, i molt. Estaven més ben estructurades, havia agafat una fluïdesa en el llenguatge, ja quasi no feia faltes d'ortografia. Ara es veia en cor de fer una novel·la, la seva primera novel·la i la presentaria als premis literaris de la seva ciutat, uns premis prou importants i de reconegut prestigi.
Feia temps que tenia pensat tot l'argument. Havia escrit moltes notes i la tenia estructurada en capítols. Només era qüestió de posar-s'hi i així ho va fer. Tothom li deia que ho fes amb ordinador, que li seria molt més pràctic, més fàcil, més còmode, més ràpid però no, ell seguia amb la seva tossudesa fins que...
Feia dos mesos que treballava i no havia avançat només que sis pàgines, sis! Quan tenia la quarta feta se n'adonava que en la segona hi faltava una frase primordial, quan tenia la cinquena veia que alguna cosa no quadrava i havia de canviar alguna paraula de la primera o de la tercera, quan tenia la sisena...Dos mesos perduts! A aquest pas no la podria presentar als premis ni d'aquí a dos anys. I tenia un pressentiment. Un que li deia que aquella novel·la havia de guanyar. I s'havia acostumat a fer cas dels seus pressentiments. Quasi mai no li fallaven. Però alguna cosa li deia que havia de ser en aquella edició, no la de l'any vinent. I no hi seria a temps, al pas que anava, impossible.
Després de molt rumiar, després de donar-hi moltes voltes, després de passar moltes nits en blanc, va decidir, no sense recança, fer cas als consells de tanta i tanta gent, no gent qualsevol, sinó amics i família que el volien ajudar i que sabia que no el mentien. Se li feia molt feixuc baixar del burro, com es diu vulgarment, però provaria l'ordinador!
Després d'un curset intensiu i de l'ajuda del seu fill, en qüestió de tres mesos va tenir la novel·la enllestida. Li dolia reconèixer que s'havia equivocat. Quina comoditat! Amunt, avall, endavant, enrera, ara canviava una frase, ara una paraula, afegia, treia. Quan li va semblar que ja estava llesta, i molt més ben escrita del que es podia imaginar, va posar en marxa el corrector. No eren moltes, però encara se li havien colat algunes faltes, fet que va resoldre amb un tres i no res. I, per acabar, l'impresora. En qüestió de minuts va tenir la novel·la a la mà: ben impresa, amb totes les pàgines ben numerades, amb els marges ben alineats, en una paraula: perfecta. Sabia el nombre de caràcters, amb espai i sense, de paraules, de línies, de paràgrafs, de pàgines, el temps que hi havia dedicat. Fins i tot li havien dit que hi havia un programa de llegibilitat que donava els paràmetres per veure si era fàcil de llegir o no. Més endavant l'instal·laria, segur. I, amb un moment va tenir impreses totes les còpies que li demanaven en el concurs. Demà mateix ja podria presentar-la i guanyar, això esperava.

No, no va guanyar, però va quedar finalista. El seu pressentiment li havia fallat només en part. Estava content, molt content, per tres coses: primer que la primera novel·la que escrivia quedés finalista en uns premis tan importants, segon perquè eren de la seva ciutat i tercer per la descoberta de l'ordinador. En part li sabia greu haver de donar la raó a tots aquells que feia tan de temps que l'aconsellaven de manera tan sabia, però havia de reconèixer que era un gran avanç, que sense ell li hagués estat impossible presentar-la a temps. I potser, fins i tot, no l'hauria pogut escriure. Encara que no havia guanyat, el fet de quedar finalista era tot un èxit i un al·licient per a seguir endavant.
I ara ja estava immers en el món d'Internet. Quanta informació en podia treure! I podia participar en concursos literaris, en fòrums...També s'escrivia amb amics que feia anys que no veia: només de tant en tant una trucada telefònica i una felicitació per Nadal. Ara contactava sovint amb ells i amb altres amics que havia fet a través dels fòrums.
Definitivament, mai més no donaria l'esquena a les noves tecnologies. Ah! Ara també té mòbil. I la vella Olivetti fa companyia a la primera en els golfes de casa seva. De tant en tant li posa un paper i escriu quatre paraules, només per passar l'enyorança i per no oblidar-se d'aquella vella màquina que, malgrat tot, tantes satisfaccions li havia donat. Però també és veritat que no es pot donar l'esquena al progrés i a les noves tecnologies.