Cercador
Una relació groga...i negra
Un relat de: Xispi- Compartir:
No havien d’esforçar-se per sentir-se bé junts. Quan eren l’un darrere l’altre (sí, sí, darrere) tot fluïa, tot rutllava, amb facilitat, sense entrebancs. Quan entre ells sorgia el silenci no esdevenia una situació incòmode, era un silenci que també parlava, que tenia un significat. Que com s’havien conegut? D’una manera força banal, en un fet que tenia ben poc d’apassionant...Així ho explica ella:
Aquell matí feia tard a la meva cita a cal dentista. Vaig decidir parar un taxi, a contracor ja que tenia el cap emboirat i poques ganes d’intercanviar paraules amb un desconegut. D’esma vaig aixecar la mà i gairebé d’immediat un Peugeot 806 es va aturar en sec al meu davant. M’hi vaig pujar i li vaig dir on anava, i aleshores fugaçment vaig veure un rostre familiar en el retrovisor. Ell m’ho va confirmar: “jo a vostè ja l’he portada oi?” i vaig tenir una alegria. Recordava perfectament la primera trobada ara feia unes setmanes. Va ser un dia que plovia i jo tenia 10 minuts escassos per arribar a temps a la facultat. És clar que els alumnes agrairien començar tard la classe, més ben dit, els faria ben feliços!. Tot i així vaig aturar el primer taxi a la vista.
Si em pregunteu què va tenir d’especial aquella primera carrera, ho resumiria simplement amb una paraula: sensibilitat. Va ser com trobar un vell amic, no sé si enteneu el que vull dir. Comunicar-se...Què fàcil pot resultar de vegades parlar amb un desconegut! I què agradable! Tens problemes de comunicació amb el teu fill adolescent però la conversa flueix suaument amb un xitxarel•lo que ben bé podria ser el teu fill, ironies de la vida...
Altre cop ens hem passat el trajecte parlant i parlant, tan capficats que gairebé es passà de llarg en l’itinerari. Ara ja sé, que com jo, segueix el futbol de lluny. Vull dir que no és d’aquesta mena de gent que canvia les pautes de la seva existència quan hi ha Barça, com molts dels meus amics. I no és que els critiqui, no, és que miro d’entendre els seus sentiments i només els intueixo imaginant que ells senten el que jo amb la Música. Ella, la Música, se m’endu, em regira, em fa viure. L’ he trobat positiu aquest pensament, i així li ho he dit; si més no per la diversitat que això suposa, vull dir que la gent no siguem idèntics en allò que ens fa sentir vius. Està bé la varietat, els colors diferents amb els que es veu la vida, els sons diferents amb els que s’escolten les paraules, la intensitat amb la que afloren les emocions de cadascú.
És molt madur per l’edat que sembla aparentar i això m’ha fet sentir jove. Vull dir que si puc ser a prop dels seus sentiments, els meus no deuen ser tant vells.
Diuen que dotze minuts és un temps prou curt per suportar estar tancat al vagó d’un metro; un temps prou llarg perquè algú d’una cadena de muntatge creï uns texans del no-res. Un temps ni llarg ni curt, el suficient per coure al forn aquell pastís deliciós que no ens cansem de fer en aquelles ocasions que s’ho mereixen.
I dotze minuts solament, el que va durar la segona carrera que compartíem –ell conduint i jo situada al seu darrere- és el que ens va caler per saber que seríem per sempre més que amics, que seríem grocs. Com diu l’ Albert, els grocs equilibren l’afecte de la teva vida i en prenen el monopoli a la parella; però bé, descentralitzar, el contrari de centralitzar l’afecte en algú, pot ser bo, oi?
I ara direu, i ja està? Això és tot el que heu compartit? Ni unes confessions... inconfessables? Ni una mica de morbo? Ni una mica de sexe? Res més lluny de la realitat, ens hem seduït amb les paraules, o les paraules ens han seduït? Sovint també hi penso en això. Diuen que l’important és fer no dir, per allò que “dit i fet” moltes vegades pot esdevenir un “dit i no fet”. Però unes paraules ben dites, adients, convincents, poden aconseguir que fem tantes coses! Amb ell hi estem d’acord, la força de la paraula.
No hem tornat a coincidir però tinc la seguretat que algun dia ens veurem, i encara que hagi passat molt de temps continuarem conversant com si ens haguéssim vist ahir. Ens uneix una línea imaginària groga, groga i negra com el taxi que condueix amb tanta suavitat. Si algun dia hi pugeu estic convençuda que el reconeixereu, malgrat que jo no us he donat cap pista del seu aspecte físic...
Aquell matí feia tard a la meva cita a cal dentista. Vaig decidir parar un taxi, a contracor ja que tenia el cap emboirat i poques ganes d’intercanviar paraules amb un desconegut. D’esma vaig aixecar la mà i gairebé d’immediat un Peugeot 806 es va aturar en sec al meu davant. M’hi vaig pujar i li vaig dir on anava, i aleshores fugaçment vaig veure un rostre familiar en el retrovisor. Ell m’ho va confirmar: “jo a vostè ja l’he portada oi?” i vaig tenir una alegria. Recordava perfectament la primera trobada ara feia unes setmanes. Va ser un dia que plovia i jo tenia 10 minuts escassos per arribar a temps a la facultat. És clar que els alumnes agrairien començar tard la classe, més ben dit, els faria ben feliços!. Tot i així vaig aturar el primer taxi a la vista.
Si em pregunteu què va tenir d’especial aquella primera carrera, ho resumiria simplement amb una paraula: sensibilitat. Va ser com trobar un vell amic, no sé si enteneu el que vull dir. Comunicar-se...Què fàcil pot resultar de vegades parlar amb un desconegut! I què agradable! Tens problemes de comunicació amb el teu fill adolescent però la conversa flueix suaument amb un xitxarel•lo que ben bé podria ser el teu fill, ironies de la vida...
Altre cop ens hem passat el trajecte parlant i parlant, tan capficats que gairebé es passà de llarg en l’itinerari. Ara ja sé, que com jo, segueix el futbol de lluny. Vull dir que no és d’aquesta mena de gent que canvia les pautes de la seva existència quan hi ha Barça, com molts dels meus amics. I no és que els critiqui, no, és que miro d’entendre els seus sentiments i només els intueixo imaginant que ells senten el que jo amb la Música. Ella, la Música, se m’endu, em regira, em fa viure. L’ he trobat positiu aquest pensament, i així li ho he dit; si més no per la diversitat que això suposa, vull dir que la gent no siguem idèntics en allò que ens fa sentir vius. Està bé la varietat, els colors diferents amb els que es veu la vida, els sons diferents amb els que s’escolten les paraules, la intensitat amb la que afloren les emocions de cadascú.
És molt madur per l’edat que sembla aparentar i això m’ha fet sentir jove. Vull dir que si puc ser a prop dels seus sentiments, els meus no deuen ser tant vells.
Diuen que dotze minuts és un temps prou curt per suportar estar tancat al vagó d’un metro; un temps prou llarg perquè algú d’una cadena de muntatge creï uns texans del no-res. Un temps ni llarg ni curt, el suficient per coure al forn aquell pastís deliciós que no ens cansem de fer en aquelles ocasions que s’ho mereixen.
I dotze minuts solament, el que va durar la segona carrera que compartíem –ell conduint i jo situada al seu darrere- és el que ens va caler per saber que seríem per sempre més que amics, que seríem grocs. Com diu l’ Albert, els grocs equilibren l’afecte de la teva vida i en prenen el monopoli a la parella; però bé, descentralitzar, el contrari de centralitzar l’afecte en algú, pot ser bo, oi?
I ara direu, i ja està? Això és tot el que heu compartit? Ni unes confessions... inconfessables? Ni una mica de morbo? Ni una mica de sexe? Res més lluny de la realitat, ens hem seduït amb les paraules, o les paraules ens han seduït? Sovint també hi penso en això. Diuen que l’important és fer no dir, per allò que “dit i fet” moltes vegades pot esdevenir un “dit i no fet”. Però unes paraules ben dites, adients, convincents, poden aconseguir que fem tantes coses! Amb ell hi estem d’acord, la força de la paraula.
No hem tornat a coincidir però tinc la seguretat que algun dia ens veurem, i encara que hagi passat molt de temps continuarem conversant com si ens haguéssim vist ahir. Ens uneix una línea imaginària groga, groga i negra com el taxi que condueix amb tanta suavitat. Si algun dia hi pugeu estic convençuda que el reconeixereu, malgrat que jo no us he donat cap pista del seu aspecte físic...