Cercador
L'ascensor
Un relat de: Xispi- Compartir:
Ascensor, segons el diccionari: aparell de transport intermitent de persones en sentit vertical ascendent i descendent. Al meu entendre: petit univers on les persones hi coincidim per atzar i on la distància personal sovint es confon amb la distància íntima, fet que provoca l’esclat irracional de comentaris inevitablement relacionats amb la climatologia. Curiós, molt curiós...
Recordo aquell dia amb tot detall. Em disposava a complir el tràmit de recollir els resultats d’una analítica del meu pare. Vaig entrar mecànicament a l’edifici de tretze plantes recordant que el laboratori era a la desena. Paciència! Aquell no era un ascensor catalogable dins l’alta velocitat, precisament. O sigui que, en principi, i en cas de coincidir amb algun altre passatger, hi hauria temps suficient com per repassar tots els climes haguts i per haver.
Vaig programar el meu destí, el pis 10, i em vaig endinsar en els meus pensaments. Tenia el cap endillunsat així que vaig calcular que no seria fins el tercer o quart pis que començaria a veure-hi clar, a gestionar mentalment els encàrrecs del matí amb una certa lucidesa. I aleshores va entrar –PRIMER PIS- i de sobte va omplir l’estança d’una manca d’agitació inusual, i tot es paralitzà. No va dir res, amb un gest efímer però ple de complicitat em va saludar i m’embolcà dins un esguard tendre i sensual on vaig quedar atrapada fins més enllà del desè pis, directament fins al cel. I un cop dalt començà la tempesta. Llampecs en ziga-zaga, papallones fugisseres, calamarsa de colors i els trons; uns trons de veu radiofònica que repetien i repetien “t’estim”, tot travessant un espai d’impossibles distàncies. Ascensor amunt fins l’infinit...
Recordo aquell dia amb tot detall. Em disposava a complir el tràmit de recollir els resultats d’una analítica del meu pare. Vaig entrar mecànicament a l’edifici de tretze plantes recordant que el laboratori era a la desena. Paciència! Aquell no era un ascensor catalogable dins l’alta velocitat, precisament. O sigui que, en principi, i en cas de coincidir amb algun altre passatger, hi hauria temps suficient com per repassar tots els climes haguts i per haver.
Vaig programar el meu destí, el pis 10, i em vaig endinsar en els meus pensaments. Tenia el cap endillunsat així que vaig calcular que no seria fins el tercer o quart pis que començaria a veure-hi clar, a gestionar mentalment els encàrrecs del matí amb una certa lucidesa. I aleshores va entrar –PRIMER PIS- i de sobte va omplir l’estança d’una manca d’agitació inusual, i tot es paralitzà. No va dir res, amb un gest efímer però ple de complicitat em va saludar i m’embolcà dins un esguard tendre i sensual on vaig quedar atrapada fins més enllà del desè pis, directament fins al cel. I un cop dalt començà la tempesta. Llampecs en ziga-zaga, papallones fugisseres, calamarsa de colors i els trons; uns trons de veu radiofònica que repetien i repetien “t’estim”, tot travessant un espai d’impossibles distàncies. Ascensor amunt fins l’infinit...