Una Melodia

Arrossegava una petita maleta vermella, on tan sols hi havia pogut entaforar dues samarretes, el raspall de dents, dos llibres d’aventures i l’harmònica que sempre l’acompanyava. La Júlia avançava decidida per aquell passadís llarg i ample, atapeït de gent d’arreu del món. No va vacil·lar quan dos xinesos despistats li van barrar el pas; amb agilitat els va esquivar i va seguir la marxa. Només va inclinar el cap lleugerament cap endarrere per assegurar-se que els pares no l’havien perduda de vista. El pare va somriure quan va creuar la mirada amb la menuda, va estrènyer fort la mà de la mare i tots dos van accelerar els passos, escurçant la distància que els separava de la Júlia.

Aquesta vegada van ser dos anglesos els que van impedir que la Júlia avancés sense dificultats. La petita va pensar que portaven unes maletes massa grosses, per això no es podien moure amb agilitat i rapidesa. En canvi, ella, amb la maleta vermella, podia moure’s com una ballarina, podia córrer com una futbolista, podia fondre’s entre la gent com una detectiu secreta, podia... Quan va inclinar el cap lleugerament cap endarrere per assegurar-se que els pares la seguien, no va trobar la mirada atenta del pare, tampoc va veure la de la mare. Va aturar-se en sec i un home vell va remugar en una llengua estranya quan va ensopegar amb ella. La Júlia, però, ni se’n va adonar, ni el va sentir, potser perquè els batecs del cor ressonaven massa fort dins seu.

Es va deixar arrossegar per la gentada que traginava maletes amunt i avall. Estava perduda, desorientada i confusa. No veia els pares per enlloc. Estava sola, completament sola en l’immens aeroport del Prat.

Quan la Júlia va ser conscient d’aquesta realitat va aferrar-se a la petita maleta i va sortir del remolí de gent que l’empenyia cap endavant. Es va aturar i va mirar al seu voltant. Els ulls entelats per les llàgrimes li impedien veure clarament els rostres dels turistes atrafegats i, tot i estar-se una bona estona observant atentament les cares de la gent, no va veure els seus pares per enlloc. Tampoc ningú es va fixar en ella, una nena que amb només set anys s’havia quedat, de sobte, envoltada de desconeguts. Desconeguts. “No parlis amb desconeguts”, li deia sempre la mare. Com els trobaria, si no podia parlar amb ningú?

Molt a prop seu, dos germans de pell morena jugaven animadament a un joc de mans que la Júlia no havia vist mai. Feien uns moviments complicats i ràpids, s’ho passaven d’allò més bé. Una mirada afable d’un dels dos nens la va convidar a unir-s’hi i, durant uns instants, la Júlia es va oblidar que estava buscant els pares. Els nens reien i l’animaven a seguir el joc mentre li donaven explicacions que, tot i ser en una llengua molt diferent a la de la Júlia, ella semblava entendre perfectament. Quan la mare els va cridar, la Júlia va tornar a quedar-se sola.

Es va fixar en una família que es trobava uns metres més enllà. Tot i que la Júlia no entenia res del que deien, podia palpar el nerviosisme i l’excitació dels nens i la felicitat dels pares. Tots esperaven impacients l’hora d’embarcar. On deurien anar? La Júlia es va imaginar un destí llunyà per aquella gent.

Va ser llavors quan va recordar que ella també havia d’agafar un avió; no tenia gaire temps, havia de trobar els pares. Mentre es movia entre la gent, aquell guirigall de sorolls i converses que abans li havia passat desapercebut, va convertir-se en una melodia, una melodia de llengües, petons, ritmes, sorolls, avisos per megafonia, abraçades... Una melodia d’acompanyament que la Júlia va decidir seguir.

Entre mig de la gentada es va fixar en dos homes que es besaven. Mentre ho feien, ploraven, però no semblava que estiguessin tristos. Llavors la Júlia va recordar que un dia la mare li va dir que també es pot plorar d’alegria. Una llàgrima li va rodolar per la galta, necessitava una abraçada de la mare, una d’aquelles que t’emboliquen per protegir-te i no vols que s’acabin mai.

La força d’aquell sentiment la va fer avançar de nou. Es va espolsar les pors i va seguir endavant, movent-se al ritme d’aquella melodia que l’acompanyava. De sobte, unes notes dissonants la van fer aturar de cop. Eren crits. Crits estridents i malsonants, crits de retret, de ràbia però també de por. La veu aguda era d’una dona, la veu greu, d’un home. La intensitat augmentava, la Júlia ho notava per les mirades, pel to de veu, perquè aquella melodia se li ficava dolorosament dins els timpans i el cap li feia mal. Va arrencar a córrer, i no es va aturar fins que va sentir el silenci, un silenci de quietud i d’espera.

Només sentia la seva respiració accelerada perquè en aquell espai tot era calma. Dos joves dormien estirats en un banc, al seu costat, un mare acaronava un nadó de pocs mesos. Quan el seu pols va tornar a marcar un ritme constant, la Júlia va poder sentir que un cant s’esmunyia entre aquell silenci. Les notes, totes molt ben afinades, construïen una cançó delicada que vetllava el son del nadó.

La Júlia va tancar els ulls i es va imaginar que era ella qui estava entre els braços de la mare, que era la veu del pare la que entonava aquella cançó. En obrir-los, seguia allà, palplantada, sense saber on anar. Una passa, dues, ja en són tres. Caminava sense rumb, semblava que la música ja no l’ajudava, s’havia quedat sense acompanyant, tornava a estar sola. Ella i la seva petita maleta vermella. Ella i... És clar! Va obrir-la ràpidament i en va treure un dels dos llibres d’aventures; ja no estava sola.

Les primeres paraules la van tranquil·litzar; com n’era, d’espavilada, aquella noia! La Júlia l’admirava. Va llegir un parell de pàgines i ella la va guiar, li va parlar suaument a cau d’orella i la Júlia es va sentir molt millor. Amb aquell esperit d’aventura res la podia aturar. Per això va reprendre el camí, aquesta vegada seguint els consells de la seva amiga, l’aventurera.

Amunt i avall, dreta i esquerra, cap aquí i cap allà. Els pares seguien sense aparèixer. La Júlia tornava a caminar sense rumb, ja no sabia on anar, amb qui parlar, a qui escoltar. Va tornar a desar el llibre dins la maleta, desanimada. I la va veure. Brillant, bonica, verda: la seva harmònica, la seva companya de viatge. En aquell moment la Júlia va decidir que ara li tocava a ella prendre la iniciativa, li tocava a ella parlar, fer la melodia.

Se la va col·locar acuradament entre els llavis, va fer una respiració i el so va brollar d’entre les dents metàl·liques. Va tancar els ulls i es va deixar portar per aquell so que tant li agradava, que va començar sent suau, gairebé imperceptible, i va acabar omplint tota la sala. Va rebotar contra les parets i es va enfilar passadís amunt, escolant-se per sota els bancs, viatjant amb les maletes. Ni les pauses que feia per agafar aire deixaven que la melodia minvés; cada vegada tenia més força. Era un clam, un crit, un sentiment. I de sobte, silenci. Aquella cançó es va fondre en una abraçada de tres, plena de llàgrimes, riures i petons.