Sóc lliure!

Un relat de: Cuca de llum
Feia temps que em sentia captiva. Engabiada i empresonada. No parlis amb aquest, no et posis el vestit vermell, no surtis de nit, no et pintis els llavis... No facis, no miris, no marxis, no parlis, no siguis.

Feia anys que lluitava per tornar a casa després de la feina. Amb incertesa, inseguretat, odi, tristesa i por. Molta por. Aquella tarda, com de costum, em vaig entretenir xerrant amb les companyes de feina per endarrerir l’hora de tornar a casa. Alguna d’elles em va comentar que em veia més alegre que de costum. Tenia raó, ho estava. La meva germana havia vingut d’Alemanya per veure’m i passaríem la tarda juntes. Ens veiem molt poc, però com que l’últim vespre que vam parlar per telèfon em va notar molt aixafada, m’ha fet una sorpresa ja que havia d’anar a Madrid per feina. Tot i no voler molestar-la perquè sé que va molt atrafegada, em fa molta il·lusió poder berenar juntes i riure una mica.

Després d’abraçar-nos i fer-nos molts petons, hem triat una granja on fan una xocolata desfeta boníssima. Se la veu contenta però cansada. Ella em parla dels nous amics d’Alemanya i dels nous projectes que té entre mans. Jo només li parlo de la feina. Xerrem una bona estona fins que em deixa anar una gran notícia: està embarassada! Seré tieta! No hi ha res que em faci més il·lusió! M’explica els detalls de la notícia i a mi se m’escapa alguna llàgrima. Ens abracem i demanem el compte. S’ha fet tard.

Mentre torno a casa a pas lleuger penso en tot el que m’ha dit la Marta. Jo també vull ser mare, des de ben petita que ho he tingut clar. Però no amb aquesta vida. I també sé que no puc esperar gaire més. El temps se m’escorre entre els dits i no hi puc fer res. La vida es va omplint de mals records i pensaments que només vull oblidar. Així no puc ser mare. De sobte la ràbia i la impotència s’apoderen del meu cos. Començo a plorar, i tot i eixugar-me les llàgrimes segueixo tenint els ulls xops.

No puc escapar d’aquesta gàbia on jo sola m’he ficat. Només puc veure entre els barrots tot el que m’estic perdent. Tot el que m’agradaria viure i sentir. Vull ser lliure! Lliure com un ocell salvatge! Començo a córrer fins que em salto un semàfor en vermell i un cotxe em crida l’atenció amb un so estrident. M’aturo espantada per aquell soroll tan amargament familiar. Esbufego tres vegades i torno a caminar comptant les passes que queden per arribar a casa.

Casualment, em fixo en un aparador que llueix tres vestits estampats, un d’ells d’aquell color vermell que tant m’agrada. M’hi acosto i me’l quedo mirant. Els ulls em brillen i el cor se m’accelera. No ho puc evitar i entro per emprovar-me’l. Se’m veuen unes cames llagues i fines. Els pits marquen un escot pronunciat i m’encanta com em queda! No m’ho penso dues vegades i me’l compro! Feia molt temps que no em sentia així! Sembla que la porta de la gàbia es troba mig oberta. És més, no només el compro si no que me l’emporto posat, com quan era petita i sortia de la sabateria més contenta que un gínjol amb el parell de sabates noves!

Arribo a casa sense llàgrimes als ulls i amb un somriure dibuixat d’orella a orella. Sento un crit. Un altre. Arribo tard, ja ho sé. Però aquesta vegada no m’acoquino. Trec el meu geni, aquell que tenia tan amagat que ja ni recordava i deixo anar tot el que penso d’ell. Tot el que no he dit però que em repeteixo dins meu cada dia. Ho dic serena, sense cridar, però amb fermesa, sense vacil·lar. Veig com davant meu es queda sense paraules. Llavors em suplica, però ja no em fa pena. Amb rapidesa recullo les meves coses i marxo amb el cap ben alt, però aquesta vegada per no tornar.

Quan surto a fora ja és fosc però jo veig tots els colors del que m’envolta. No puc parar de somriure i aquell vestit que porto em fa sentit imparable. Llavors entenc que aquella gàbia ja no existeix, he obert la porta o senzillament m’he escolat entre els barrots, com si fos un núvol blanc d’aigua atrapat en una gàbia bonica però letal. Ara sí, sóc lliure!

Comentaris

  • Vaja amb la incertesa...[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 13-03-2019

    I seguiràs essent lliure, perquè les teues paraules ho diuen molt bé, seguiràs fent el camí en la vida. Li has posat molt d'ímpetu a aquest relat, que m'ha agradat molt.
    Un salut.
    Perla de vellut

  • M'ha encantat[Ofensiu]
    Guillem HR | 08-03-2019 | Valoració: 10

    En un dia com avui, trobar aquest relat m'ha emocionat, tot i no ser una dona. És molt profund i fa veure la por i l'angoixa que encara avui pateixen moltes dones, que les fa sentir petites i febles. Aquest relat per sort acaba amb un final feliç, com hauriem d'intentar que fos la vida de totes les dones.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Cuca de llum

3 Relats

6 Comentaris

360 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Amant de l'escriptura, la música i el teatre...

Podeu llegir més relats al meu blog:

http://blogscat.com/a/maria3mc/

Últims relats de l'autor