Una balada per plorar

Amb una copa a la mà,
en una nit estrellada,
cauen de mi llagrimes,
tot sentint la balada.

No hi ha en mi tristesa,
no n'hi ha cap rastre,
tan cert és com el Sol,
que del cel n'és astre.

Quants cors es trencaren,
per amors mai oblidats,
quantes llagrimes besaren,
els que forem enamorats.

Dolços i tristos violins guien
el compás del meu cor,
aquell que fou compungit
per la bestia de la por.

Un lleu piano em llegeix,
i sap que ja soc més dur,
recordo les nits fosques
on només faltaves tu.

Canta un italià desafinat,
lletres que mai entendré,
però el sentir que em dona,
per segur mai oblidaré.