Poema de Sant Jordi

Del meu cor no surten més paraules,
que les que t'escric en aquest poema,
el meu esperit no troba descans,
visquent en aquest etern dilema.

Els estels tenen enveja dels teus ulls,
el teu dolç somriure ilumina el meu mon,
i es que en realitat sense tu no puc viure,
seguir aixi és patir el pitjor malson.

Desde aquell fatidic dia que et vaig veure,
amb la meva dolguda anima jo no visc tranquil,
desde que una blanca llum iluminà el teu rostre,
tant sols puc veure't però no tenir-te amb mi.

No vull culpar-te però de la meva angoixa,
cap mal hi ha en que siguis tan bella,
perdona'm doncs per aquests humils versos,
i sigues sent per mi la meva blanca estrella