Un somrís i un llibre (Capítol 1)

Mil anys, o fins al final del llibre. Fins aleshores s'hagués quedat en aquell vagó de tren, o era de metro? Tant li fa. S'omplia els ulls i la ment de paraules, i els llavis, de tant en tant, amb un somrís. L'encisaven les lletres, la cadència de les frases, el contingut. Aquella frescor… i l'alegria, d'un relat de tristesa esperançada.

A estones aixecava els ulls del text, i recordava. Recordava el seu riure, la seva mirada, el nerviosisme i les papallones de la panxa. Aquelles que apareixen en el moment menys oportú i que fan tremolar les cames i el cor. No podia evitar riure, tot i sentir-se estúpida, pensant que qualsevol que la veiés, la prendria per boja. Boja, així és com estava, estava boja.

Quin cacau mental que tenia… de mil per mil. Però era aquesta angoixa, aquesta inquietud i l'actitud ocasional de bleda assolellada, el que la feia llevar-se cada matí. Tant li feia el sol, els núvols i l'home del temps. Ell feia els dies assolellats, rodons com les taronges i dolços com les maduixes.

Sentia el « traqueteig » del tren, el que la feia endormiscar-se als matins, quan tot just s'havia tret les lleganyes i començava el dia. Un altre dia semblant a l'anterior. Una rutina que només ell podia trencar. I imaginava. Imaginava com seria veure'l acabat de llevar, amb la marca dels llençols a la cara i un somriure. Sí, segur que somreia quan es despertava. Imaginava els seus petons, dolços, havien de ser-ho. El seu tacte el coneixia, poc, però li encantava. Aquelles mans…

De vegades pensava que allò no era bo. Que algun dia cauria del núvol, del núvol més alt del cel, i es faria mal. Però entretant, gaudia cada dia com si fos l'últim que l'havia de veure. I somreia, somreia... i llegia.

Va recordar aquella hormona. L'hormona "de l'enamorament" deia el diari. La famosa feniletilamina, de nom tant complex com el sentiment que provocava. Ella era la responsable de les papallones, els riures i el singlot que de tant en tant li agafava quan sentia la seva veu o la penetrava la seva mirada. Altra vegada la mirada. Aquells ulls d'un verd clar, brillant. S'hi hauria perdut dins d'aquells ulls.

I es va deixar endur pel text, fins que finalment va arribar l'hora de baixar . No li hauria importat quedar-se indefinidament en aquell tren, amb ell segut al seu costat.