un roser sota la pluja

Era una tarda freda de finals d'octubre, trista i apagada, en les quals desitges anar-te'n a dormir per veure si l'endemà serà diferent. La pluja em queia sobre la jaqueta vella del Jaume, el meu germà gran. A casa mai no havíem anat gaire bé de diners, de fet va ser per això que vam haver de marxar de la casa del carrer sant Pere. El pare treballava un tros de terra que havia heretat de l'avi i la mare treballava a la fàbrica del senyor Agustí, un dels homes més rics del poble.
Jo tenia deu anys i estava molt malalt. La mare plorava cada nit perquè deia que mai no podríem pagar el metge. Aquell havia sigut un any de mala collita i va ser en un vespre semblant al d'avui quan el pare em va dir que vendríem la casa per anar a viure en un piset dos carrers més enllà que el senyor Agustí ens havia aconseguit. No vam trigar a despedir-nos dels veïns que, mentre ens acomiadaven, es deien fluixet els uns als altres: "és una llàstima, pobra gent".
De la casa vella, no en vaig tornar a saber mai més res, ni tan sols qui se l'havia quedat.
El pis nou era vell i brut i de tant en tant se sentien les rates de les golfes corrent amunt i avall. A la casa vella teníem jardí: cada tarda quan arribava de l'escola la mare em tenia a punt una llesca de pa amb vi i sucre i jo sempre m'asseia just al costat del roser a veure passar la gent, la tarda que veia una rosa tendra i bonica la tallava i la portava a la mare.
Però en aquell pis em vaig haver d'acostumar a fer passar les cames entre els barrots del balcó, i la mare es va haver d'acostumar a no rebre més roses.
Suposo que el fet de vendre la casa va ajudar-hi i, quan vam tenir més diners, em va visitar el metge, que de seguida em va fer quedar dia i nit al llit i ja no vaig poder anar més a escola, ni tan sols sortir al balcó.
Passava els dies sense ser-ne conscient, semblava que la meva vida s'hagués parat el primer dia en què la mare em va prohibir baixar a jugar al carrer, deia que el que em tocava era descansar. De tan en tan alguns amics em venien a veure i em portaven xocolata o ramets de flors que donaven una mica de color a l'habitació que s'havia convertit en la meva presó.

Però ara, sota una pluja insistent, girava cap al carrer sant Pere disposat a esbrinar què se n'havia fet d'aquella casa. Pel camí vaig veure les cases dels veïns que semblaven més fredes, més distants. Casa nostra, vull dir la casa vella, també havia canviat.
La porta era oberta i hi vaig entrar, sabia que hauria d'arrencar a córrer de seguida que algú s'adonés de la meva presència, però necessitava tornar a ser un cop més entre les parets de la casa on havia crescut.
Tot era diferent i fet a mida de la gent que és pot permetre tenir més d'una casa i menjar pollastre cada diumenge; molts dels mobles eren nous i les parets estaven pintades i decorades amb sanefes de flors.
Vaig treure el cap al menjador i la sorpresa va ser veure el senyor Agustí i la seva família sopant. Tot i que en un primer moment vaig pensar que el senyor Agustí ens havia enganyat, després vaig recordar la bona persona amb qui estava pensant i vaig creure que no calia patir per si em descobrien, perquè el senyor Agustí ho entendria. Però just quan era a punt de delatar la meva presència, vaig fer un últim cop d'ull al rebedor i allà hi vaig veure una carta dels meus pares adreçada al senyor Agustí. La lletra era de la mare, que havia après de lletra gràcies a hores i hores de dedicació amb l'ajut d'una veïna. No vaig poder evitar llegir la carta i aquesta em caigué a terra quan vaig acabar de llegir-ne el contingut: els meus pares explicaven que amb el més profund dolor es veien obligats a comunicar-los la meva mort.
I jo em trobava descobrint-ho a partir d'una carta dels meus propis pares, mentre a l'habitació del costat una família sopava tan tranquil·lament.
Em va costar molt aclarir les idees i acceptar allò que acabava de llegir, però va ser a partir de llavors quan vaig entendre moltes coses i quan vaig seguir passant les tardes al jardí de la casa vella, al costat del meu roser i sense la por que algú em pogués fer fora d'allà, potser perquè sabia que hi seria per sempre.