Un joc sense final

El vaig conèixer a un d'aquests concerts de festa major de poble...
Amor a primera vista, des de aquella nit, la meva vida el meu cap ha girat al seu voltant.
Aquell estiu el vaig veure 2 cops, i desprès me'n vaig assabentar que anàvem a la mateixa escola.

Era el meu primer any en aquell cole, l'havia oblidat, o això pensava jo.
Passaven els mesos, i va arribar el dia que vaig començar a sortir amb un noi, també de l'escola.
Jo me'l estimava, però no era l'amor de la meva vida. Jo n'estava molt d'ell, però uns dies, avanç d'acabar el cole, aquell amor del meu estiu va tornar.
Ens vam tornar a fer amics, i va ser inevitable penjar-me d'ell...

Ho vaig deixar córrer amb el meu xicot, pensant que amb ell tot m'aniria be, però a vegades les coses no son com et penses...
Va ser el pitjor que podia fer.

El típic dia que tornes de vacances amb la teva família, i tens ganes de veure'l, parlar amb ell, no se, et diu que no pot ser amb tu, pff..
Em va caure el món a sobre!!

Vaig seguir l'estiu com vaig poder, el vaig veure un parell de cops, i re, no es va immutar ni a dir-me hola..

Segon any a l'escola, seguíem sense parlar-nos.

Vam tenir grans problemes, mal entesos. Que encara va empitjorà la nostre relació...
Novembre, Desembre, Gener, Febrer.. Sencer dir-me RES de RES.
Per carnaval, vam tornar a temps passats, em va dir que podríem portar una bona relació, i que sentia alguna cosa per mi.

Quedem, parlem, i comencem una..."relació"
Vam tornar a quedar, i la pitjor setmana de la meva vida, el molt cabron va estar 5 dies sense dirigir-me la paraula.
Ni mòbil ni re, no podia o no volia parlar amb mi.

Érem diumenge, i m'arriba un missatge al mòbil i em comenta que esta fet un embolic, parlem, i em diu que si vull estar amb ell, tinc que canviar.
Tenia que canviar el meu estil, en resum JO, tenia que canviar tota jo.

En realitat, pensava en una altre noia, alomillor amb mi també, però jo no ho creia, sempre em parlava d'ella, que si era mol guapa, que si tenia un cos perfecte, jo em sentia malament.
Quan ho va deixar va ser el primer que vaig pensar, en ella.
Ella si que era una noia impossible per ell, 2 anys més, amb novio.. Però qui sap?

Me'l estimava moltissim, i encara ho faig, quan de debò estimes algú, ho faries tot per ell, no? La meva resposta va ser que si, que canviaria una mica, però no ho tenia massa clar jo.

El problema que ell tenia, es que pensava amb 2 persones, jo i la Laura, sempre me'n parlava d'ella, era previsible que la cosa acabaria ràpid.

El dia següent, li vaig dir que ho deixéssim, almenys per un temps.. No se'l veia mol segur de deixar-ho.
Però jo ho tenia tan clar... Ho estava passant mol malament.
Ara som dissabte, i no puc deixar de pensar en ell...no paro de plorar, i tot el que faig, tot el que veig em recorda a ell.

Realment, val la pena? Sempre igual, això és un cercle tancat que no s'acaba mai, ara t'estimo ara et deixo. Un joc sense final.