Deu Dies..!

En el moment en que hi han mes problemes, o quant tot no podria anar millor. La teva sort pot caviar. Potser si, potser no.
Cada vegada que soluciono un contratemps arriba la major de las alegries, o la pitjor desgracia de totes. I una va ser, enamorar-me d'ella, i sobre tot perquè ara no la tinc.
Ens coneixerem una freda nit de febrer, ella era nova, estudian! de ciències, la classe del
meu costat.
Jo només la podia admirar, podia observar el seu rostre perfecte i dir el seu nom preciós,
Roser.
Em vaig llençar directament invitant-la a una coca-cola, ja sé que no es gaire romàntic,
però aquell dia vam estar tan a prop...
Els següents dies vam començar a parlar, no amb tanta confiava com jo volia tindré,
però mica en mica. Qui sap?
Al poc de fer-nos amics em vaig enterra de que la seva cosina, era la nòvia d'en Xavi, el
meu millor amic, i ràpidament vam organitzar una sortida tots quatre pel centre de
Barcelona.
Durant la tarda passejant jo la mirava, i ella responia. La veritat jo no estava molt segur
que allò anés a funcionar però, que perdia per intentar-ho?
Vaig seure al seu costat. Em va mirar. Li vaig agafar la mà. I ens vam apropar, cada
vegada mes, i mes fins que els nostres llavis ja eren junts, per fi.
Durant uns dies tot van ser mirades, només miradetes i somriures per les classes de l'escola... Un dia sense pensar-ho gaire, vaig preguntar-li que si ho volia intentar. Va contestar-me. Va dir que si.
El dia disset d'abril. Em vaig declara. El dia vint-i-set d'abril. La perdo, i no puc fer res per arreglar-ho. I m'ha repeteix-ho de no haver dir t'estimo.
El motiu no va ser una simple discussió, com en la majoria dels casos. Aquesta vegada un noi s'ha interposat en la nostra relació.
La nit en la que tot es va acabar, era molt tard, jo portava la moto, anava a casa la Roser i eren las dues de la matinada, aquestes hores, cap finestra es oberta. El Xavi em va truca per dir-me si l'endemà aniria a la discoteca o no. Quant vaig dir-li que agafaria la moto, em direcció a casa la Roser, m'ho va prohibir. Massa perillós? Vaig penjar.
Conduïa per carrers estrets. Les dues i mitja. Pensant que arribaria massa tard vaig accelerar a tope i vaig xocar amb un cotxe que conduïa un noi borratxo d'uns vint anys. El resultat: quinze hores d'hospital, i la meva mort.
Avui m'enterraran. Vec a la Roser, trista, sense ànims, amb els ulls plens d'aigua. Vec al Xavi amb sentiment de culpabilitat. I em vec a mi... Plorant per ella. Un no tindria que plorar en el seu enterrament no?
Ploro per ella, per enamorar-me tan i mai haver-li dit: t 'estimo