Un home normal a l’Àfrica

A la pantalla, es continuen succeint les notícies d’actualitat; a la taula, el Toni segueix trossejant i menjant-se el bistec que s’ha fet per sopar. Escolta amb escassa atenció l’informatiu vespre i, quan perd el fil de les informacions, veu desfilar imatges sense sentit al seu davant.

Ha anat més atrafegat que de costum durant la jornada d’avui. El Toni, director de relacions internacions d’una empresa energètica, ha estat ultimant tots els detalls del viatge que emprendrà demà cap a Makània, el país africà on la companyia compta amb una plantació de blat de moro per a la producció de biocombustibles.
Els nervis acumulats durant el dia l’han deixat esgotat i ja no li queda prou energia per concentrar-se davant del televisor i assumir circumstàncies diferents a les seves.

Davant seu circulen informacions sobre la crisi alimentària de la Banya d’Àfrica, el conflicte de Síria o l’arribada d’immigrants a les costes Canàries, però, en un estat de sopor i semiconsciència, el Toni és incapaç de sentir la més mínima empatia per les persones afectades per qualsevol d’aquestes situacions. La quotidianitat dels informatius i la rapidesa amb què es barregen i se succeeixen les informacions l’han fet perdre la sensibilitat. Ja no reacciona.

Per al Toni, les notícies s’han convertit en un mer soroll de fons i, quan deixa de necessitar la seva companyia en acabar de sopar, decideix apagar el televisor. L’endemà s’ha de llevar a les 5 del matí i a Makània l’esperen dues setmanes de feina intensa.

L’Isidre, el seu pare i director de l’empresa, li ha encomanat que avaluï el funcionament de la seva plantació de biocombustibles a Makània i que localitzi un altre terreny per ubicar un segon conreu al país africà. Ha estat ell qui l’ha convençut d’emprendre aquest viatge, que considera una experiència molt enriquidora per al seu fill.

Al principi, el Toni no estava gaire convençut d’anar a l’Àfrica, i menys encara quan es va assabentar que calia vacunar-se de la febre groga i del tifus, a més de prendre pastilles contra la malària, i de la perillositat de la zona a la qual es dirigia per la presència de grups terroristes. Tot just abans d’agafar l’avió encara l’assolen els dubtes, però s’empassa els nervis per responsabilitat i agafa el vol.

Vuit hores després, aterra a l’aeroport de Nuata, la capital de Makània, i una bafarada d’aire calent envaeix el seu cos només sortir de l’avió. Allà l’espera el delegat de l’empresa al país i un xofer contractat expressament per a les dues setmanes que el Toni passarà a Makània, que els porta de seguida a l’hotel.
El trajecte és curt, però, a través de la finestreta del cotxe, ja pot intuir la pobresa del país en la distància que separa l’aeroport de l’hotel. Desordre, caos, gent que estén el braç demanant almoina, nens treballant com a venedors ambulants pels carrers, cotxes desballestats, edificis en ruïnes... conformen un paisatge gris i descoratjador.

Després de copsar aquesta primera imatge del país, l’hotel li sembla un petit refugi que encara recorda la confortabilitat occidental, una sensació que s’accentua durant els dies successius, quan comença a recórrer les carreteres de Makània en direcció a Soghe, la regió del Sud del país on està ubicada la plantació de l’empresa.

Quan travessen el centre d’un poblat, el Toni observa perplex un nen que condueix un vehicle arrossegat per un burro. Cap cotxe, cap vehicle motoritzat... es pot veure aparcat en aquest poble, on tampoc no ha arribat l’asfalt i només s’intueix la forma dels carrers per les paradetes de verdures, pa o carn que delimiten els seus laterals. Aquí, els cotxes són cosa de rics i els centres comercials, els cinemes o els teatres, autèntics desconeguts, perquè aquí el temps lliure s’ha de matar d’alguna altra manera.

Per la finestreta del cotxe, el Toni observa instants després un grup de cinc dones que freguen i renten la roba ajagudes a la vora d’un rierol, un nou element que el porta a pensar que, no només ha fet un viatge en l’espai, sinó també en el temps. Procedent del segle XXI, de la societat de la informació, del món globalitzat, de la societat de consum... ha aterrat a l’Edat mitjana, tan sols després de vuit hores d’avió i li costa de creure que això sigui real, que dos móns tan oposats puguin conviure en una mateixa època històrica.

No pot al·legar que ignorava completament en quina situació es trobaven els habitants de l’Àfrica. Al cap i a la fi, ell és un home informat, que segueix l’actualitat a través de premsa, ràdio o televisió. Però la pantalla té l’estranya capacitat de convertir la realitat en ficció i, segurament per això, ha viscut sempre ignorant les persones que viuen darrere de la línia que, traçada arbitràriament, separa els que tenen i no tenen dret a una vida digna.

Segueix sumit en els seus pensaments, quan el cotxe s’atura. El xofer ha fet una parada per dinar i li senyala una haima, habilitada com a restaurant, on podran menjar alguna cosa. Es treu les sabates abans d’entrar i espera pacientment que li serveixin una safata de carn rostida, amb què comença a aprendre a menjar amb les mans.

El Toni troba a faltar alguna beguda per acompanyar l’àpat, però, enlloc d’aigua, un marrec els porta una safata plena de tassetes de te, una vegada han acabat de menjar la carn. Per tastar-lo, es mulla els llavis amb el got que li acaben de servir i, immediatament, nota una intensa sensació d’escalfor.

Mentre el Toni es beu el te a petits glops, un grup de dones que conversen, assegudes en rotllana uns metres més enllà, es creuen en la seva mirada. El Toni se sent enlluernat per la vitalitat que transmeten els seus ulls penetrants enmig d’un entorn i estil de vida com aquell, impossible de resistir per a qualsevol persona que hagi conegut el benestar occidental. Els colors càlids i vius dels seus vestits (vermells, taronges, grocs...), que contrasten amb la seva pell negra, il·luminen el paisatge, i encara més sota els rajos del sol africà.

Amb aquesta imatge reconfortant, comença a pensar que potser s’ha forjat una imatge massa pessimista del país a la seva arribada. Però, malauradament, la realitat el torna a contradir quan arriben a la capital de Soghe, on, circulant pels carrers en direcció a l’hotel, no deixa de veure persones vagant pel carrer sense una altra ocupació aparent que demanar almoina.

Pels carrers de Soghe, es veuen més infants amb el ventre inflat, així com vaques o cavalls esquàlids, que caminen i conviuen entre les persones, acostant-se o, fins i tot, entrant a les haimes o a les precàries llars, on viuen la majoria de famílies. El Toni també observa, amb una expressió d’angúnia al rostre, com una dona omple un cubell d’aigua a la mateixa font d’on beuen dos cavalls.

No necessita més per entendre per què hi ha persones que es juguen la vida per intentar creuar amb una pastera la curta distància que els separa d’Europa. Ell també ho faria. Ring! Ring! – una trucada interromp els seus pensaments.

- Hola, fill, com estàs? Que ja heu arribat a l’hotel?
- No, no..., no encara. Acabem d’entrar al poble on està la plantació i aquí mateix està l’hotel on dormirem.
- Ostres, tu, quin viatge tan llarg. No estàs cansat? Que has menjat bé? Que tal els mosquits, t’han picat, fill? I fa molta calor aquí?
- Sí una mica cansat mare, però tot bé.
- I que tal la gent per aquí?
- Doncs, molta pobresa. És difícil d’explicar... No és el mateix veure-ho a la tele que...
- Ai, nen, però tu estàs bé, no?
- Sí, mare, sí.
- Doncs això és "lo" important. Apa, et deixo descansar, ja parlem demà. Bona nit.
- Bona nit.

Poc després de penjar el telèfon, arriben a l’hotel de Soghe. El Toni està esgotat després de sentir tantes emocions, concentrades en una sola jornada i, sense sopar, es retira directament a l’habitació. Abans d’estirar-se al llit, encara vol dutxar-se i donar una ullada al correu electrònic, però no és tan obvi que aquelles comoditats que ens semblen necessitats bàsiques a Occident estiguin garantides al millor hotel d’una regió africana.

Aquella nit hi ha problemes amb les canonades i no flueix l’aigua corrent i, encara que l’hotel compta teòricament amb xarxa wi-fi, la connexió és tan lenta que el Toni renuncia a consultar el correu electrònic. Fart d’esperar, llença un sospir i tanca malhumorat el portàtil, quan ja fa més d’un quart d’hora que el navegador pensa com trobar la seva direcció de mail.

Com a alternativa a la dutxa, li porten a l’habitació un cubell d’aigua calenta, des d’on se la va abocant pacientment sobre les diferents parts del seu cos. Malgrat tot, el contacte de l’aigua sobre el seu cos el relaxa i, en acabar de dutxar-se, li entra una gran somnolència, que el fa caure rendit sobre el llit, cobert per una enorme mosquitera.

Dorm d’una sola tacada, fins que el despertador sona a les 8 del matí. Després del cúmul d’impressions de la primera jornada i de percebre la misèria extrema que assola els habitants de la regió, es lleva inquiet per saber què es trobarà a la plantació. Però, una vegada arriba als conreus, el desconcerta justament tot el contrari: allà no hi ha cap factor per a la sorpresa. Tot marxa segons el previst i el blat de moro creix a la velocitat esperada.

Després de finalitzar l’avaluació de la plantació, que es converteix en un mer tràmit per redactar l’informe, el Toni seu a la part de darrere del cotxe amb un posat relaxat, després d’una jornada que ha resultat d’allò més productiva i que ha finalitzat sense massa sobresalts. Està començant a endormiscar-se, quan de sobte una frenada del xofer el desperta de cop.

Una desena de persones sostenen pancartes amb lemes escrits en una llengua que no pot desxifrar. Preocupat per la inquietud que detecta en les mirades dels seus acompanyants, els hi pregunta pel significat dels eslògans. “Ens heu robat les terres”, “Els aliments per menjar, no per a combustible" - tradueix el xofer.

El seu propi pare havia negociat l’adquisició d’aquells terrenys amb funcionaris del govern de Makània dos anys abans, als quals havien abonat una important suma de diners, per la qual cosa en Toni no entén les acusacions de robatori. Està segur que algun dels seus acompanyants, residents al país, havia de tenir constància del malestar de la població i comença a violentar-se pel llarg silenci que s’imposa dins del vehicle, que segueix fins i tot després que hagin deixat enrere els manifestants.

Al final, és el xofer, i no el delegat de l’empresa país, que continua sense obrir boca, el que s’atreveix a trencar el gel. Li explica que, abans de l’arribada de l’empresa a la regió, les comunitats locals conreaven en aquestes terres el menjar amb què nodrien les seves famílies, de manera que ara no compten amb el seu principal mitjà de subsistència.

Segons el xofer, ni els funcionaris del govern ni l’empresa havien tingut en compte que aquelles terres pertanyien als habitants de la regió d’acord amb les tradicions i els costums locals. La inexistència d’un registre oficial de propietat, encara avui poc freqüent en molts països africans, havia permès a la seva empresa adquirir aquells terrenys i als funcionaris de l’Estat, embutxacar-se els diners de la compra.

El xofer finalitza les seves explicacions sense interrupcions, davant de la cara de circumstàncies del delegat de l’empresa al país. El Toni el deixa parlar fins al final i li agraeix la seva sinceritat, malgrat que les seves paraules li resultin molt difícils de pair.

No és falsa innocència el que explica l’astorament i la preocupació que se li dibuixen al rostre. No pot negar que sabia o intuïa que els beneficis de la seva empresa no sempre es generaven seguint els principis de l’ètica. Però les vistes del seu despatx de Barcelona li havien ocultat fins ara les conseqüències de les decisions de la companyia i, a ell, només li havien ensenyat a preocupar-se pels marges de benefici.

I ara què? - es pregunta. Ara tocava promoure una segona plantació de biocombustibles per empobrir encara més la població local i, a costa d’això, seguir amb el seu espectacular tren de vida a Barcelona?

D’una banda la consciència, els principis... De l’altra, el seu nivell de vida, la seguretat del coixí familiar i la recerca de justificacions per continuar beneficiant-se d’aquest sistema sense sentir-se culpable: tothom fa el mateix; si no ho faig jo, ho farà un altre; en definitiva, produïm combustibles ecològics... Si no continuava amb la missió de la seva empresa i decidia trencar amb tot, a Barcelona el prendrien per boig. Ell no era una mala persona, però tampoc estava boig: només era un home normal que mira cap a una altra banda i això és exactament el que va fer.

No es va sentir especialment orgullós després de negociar amb els funcionaris la compra dels terrenys per a la segona plantació, que aquesta vegada va gestionar ell personalment. Sentia una certa acidesa a l’estómac i un feix de nervis que se li clavava el pit, però sentia que no tenia cap altra opció possible.

Va arrossegar aquella sensació de culpabilitat durant algunes setmanes després del seu retorn a Barcelona, però aquella angoixa es va anar diluint poc a poc, a mesura que es tornava a ubicar físicament i mentalment al context occidental, on tot té un altre valor i qualsevol trivialitat és magnificada a la categoria d’esdeveniment.

A hores d’ara, fins i tot gaudeix compartint la seva estada a Makània quan, durant alguna sobretaula, la resta de comensals li pregunten per la seva experiència africana, cosa que el fa sentir un home enormement interessant. Justament avui en parla amb la Sílvia, la seva parella, mentre mengen una paella per dinar i va sentint el soroll de fons del televisor, on es continuen succeint les notícies de l’informatiu. El presentador explica que s’ha decretat una crisi alimentària al Sahel, però el Toni està massa cansat per seguir el fil de les informacions, com de costum.