Un relat que m'ha suggerit que no es pot tornar enrere, encara que de vegades tinguis la temptació de fer-ho, perquè a la vida sempre s'ha de mirar endavant, cap a la propera estació. Quan un tren s'escapa ja no es pot recuperar i s'ha d'agafar el següent.

Moltíssimes gràcies Pilar pels teus ànims i també per les teves correccions lingüístiques, que procuraré tenir en compte d'ara en endavant. Tenint en compte com de bòlid anem tots i totes les coses que poden desanimar-nos en un moment de crisi com el que vivim, s'agraeix moltíssim que algú t'animi a seguir escrivint. Una abraçada!

Feia molt de temps que no em connectava per manca de temps i la veritat és que ha estat un autèntic plaer topar-me amb el teu poema. Espero que aquest "crit de vida" que "aviva la sang" et faci seguir escrivint poemes tan extraordinaris com aquests. Ànims!
Irene

M'agrada la sinceritat del relat. De vegades, patim obsessions que no tenen massa sentit per algú que no coneixem gaire, però potser sigui precisament per això que el tenim idealitzat. De vegades, és més difícil trencar amb allò desconegut que amb allò que coneixem i de què ja ens hem desenganyat. Però, quan s'aconsegueix, representa una autèntica alliberació, tal com expresses molt bé al final.

Encantada també de conèixer un company de professió. Felicitats pel relat!!! Personalment, em suggereix que, durant un dia qualsevol que et penses que serà tan ordinari i normal com tots els altres, poden passar coses extraordinàries, precisament allò que, durant tots els dies rutinaris anteriors, havies estat desitjant.