Un dissabte a cara o creu

"Ding-dong! Brrrrrr!" - "Laura!" Estic estirat al meu llit. El mòbil m'ha despertat. Somiava. "Quina hora és?" Volto entre els llençols i estiro el braç cap al mòbil. Passen deu minuts de les dotze. El missatge és de l'Anna, vol que l'ajudi a pujar trastos vells al terrat. A canvi, em convida a dinar. M'alço i apujo la persiana. Obro la porta de la terrassa per ventilar l'habitació. M'ajupo davant la taula i em miro el portàtil amb gestos automatitzats: Endollo el ratolí, retiro els objectes que tapaven cada font de llum, reviso la connexió a internet, miro si s'ha baixat alguna cosa... Obro la porta de l'habitació i em trobo a ma mare davant meu, van d'enterro a Barcelona, un parent prou proper i prou llunyà. Em diu que ens ha deixat ensaladilla russa i peix per dinar. De camí a la cuina també em creuo amb el pare. Esperen al meu cosí, que també anirà a l'enterrament. Ell està enfadat, com des de fa setmanes. Em diu que per venir a Girona per això ja em puc quedar a Barcelona. Per sort sona el timbre de casa i apareix el meu cosí. Se'n van. Truco a l'Anna. "Jo ja tinc dinar però et vinc a donar un cop de mà igualment. Si vols puc dur un tàper amb el menjar i dinem junts..." - " Val! Jajaja! Jo també em prepararé una carmanyola i mengem junts al menjador!" - " Mmm... M'acabo de llevar... Vinc entre una i dues, d'acord?" - " Val, fins ara!" Esmorzo ja sol al pis, son dos quarts d'una. En acabar vaig de cap a la dutxa. Em trec el pantaló curt del pijama i les ulleres. L'aigua em crema la pell i no puc evitar començar a cantar. Se m'escapa un "S'ho mereixia!" i ric.

Camino pels carrers de Girona. Decidit. Sento música i somric. Porto una bossa de plàstic, i a dins, tres coses: un parell de mitjons vermells, una tàper i el fulletó de Tot és jazz. L'Anna m'obre i pujo per les escales tot endreçant la música. Entro al pis i me la trobo pintant un tamboret. Color verd viu. M'agrada! Deixo que l'olor de l'aiguarràs i la pintura contamini els meus sentits, assegut bora la terrassa que dona a la rambla. Xerrem com sempre i quan acaba posem el seu dinar al foc i comencem a carregar trastos cap al terrat. Quanta pols! Dinem i comença a ploure. Li explico els plans del dia: "Volem anar a Maçanet a veure capoeira... Però si plou, no hi anirem". "Hem quedat a dos de cinc a casa l'Albert, també vindrà en Grau i la Núria". "Hem de dissenyar un vaixell per la Transsegre". "Saps de què va?". Com sempre m'enrotllo un xic però la convenço que vingui. Anem a fer el café a la Terra i en acabat tornem al seu pis. Llavors tornem al tema de sempre: El concurs literari. Ens estirem al llit amb el portàtil i busquem els textos, sense èxit. Xerrem i perdem el temps. Em deixa llegir alguna cosa nova. M'agrada. Es fa l'hora i anem cap a casa l'Albert. Ja no plou.

En arribar ens espera en Guillem. Li diem que l'Albert farà cinc minuts tard. Al moment arriben en Grau i la Núria. Mig minut i també apareix l'Albert: Ja hi som tots! Decidim que per dissenyar el vaixell de la Transsegre ens cal berenar... Anem al súper i pujem a casa l'Albert. Ens omplim de cacaolat i magdalenes i de nou surt la idea de torrar-ne alguna al forn i dur-la a les de Maçanet! "Jajajaja!" - "Cangun la puta! Ens volien intoxicar!" - "Jajajaja!" Comencem els esboços del vaixell. Al cap de mitja hora tenim clar que el disseny dependrà dels pneumàtics que aconseguim per a fer de base de l'embarcació. En Grau, pràctic com sempre, proposa anar a la deixallaria a veure si hi trobem alguna cosa. En Guillem i l'Albert ho troben genial. Sortim del pis i decidim anar-hi en dos cotxes: Albert, Guillem i jo al panda. Grau, Núria i Anna al golf. Comencem la marxa entre rialles. El panda obre camí seguit pel golf. Passem pels Lauren i anem cap a la deixallaria, però, sense saber-ho, també hem comprat tiquets per un joc salvatge al que cap hagués volgut jugar...

Tot passa en un segon. En un sospir. Un sospir que ens congela la respiració i ens fa estremir! Déu meu! Què hem fet! Tot ha anat tan ràpid... circulàvem tranquilament per un carrer del polígon amb cotxes aparcats a banda i banda. De sobte, en un segon, un nano ha aparegut davant del nostre cotxe. Tot s'ha aturat i s'ha accelerat en milèssimes de segon. L'Albert ha frenat en sec després d'un sotrac que literalment m'ha esclafat el cor. "Ha passat per sota!" Penso dins el meu cap. En un altre segon tot ha tornat a canviar, després de tenir el cor literalment aturat, la sang, torna a circular pel meu cos i tots tres baixem del cotxe alterats però serens. Nerviosos però tranquils. Espantats però decidits.

Tot passa molt depressa. Baixem. Anem cap al nano. Per sort el sentim plorar i una part dins de cadascú respira de nou. El seu pare crida mentre l'abraça repetint: "el meu nen, el meu nen!" Els de l'altre cotxe ja han baixat i envolten el nen. L'Anna hi ha estat parlant per tranquilitzar-lo. L'Albert ja està trucant a emergències. Algú diu que no toquem al nano i que li fem lloc. La Núria mira amb detall al nen: Té un fort cop a la galta i sagna del llavi, però té totes les dents a lloc. El pare envolcalla al nen amb la seva jaqueta i l'Albert li passa el mòbil perquè els d'emergències volen fer-li alguna pregunta. Tot va molt de pressa, apareix gent i algú porta una manta. Algú altre diu que apartem els cotxes per quan vingui l'ambulància. Tots fem coses i intentem no aclaparar el nen. El nano segueix plorant més de nervis que de dolor. Té cinc anys i és molt valent. Quan l'Albert penja el mòbil ja se senten les sirenes a la llunyania. Arriba una ambulància i darrera dos cotxes de policia, un tercer apareix de seguit i una altra ambulància i una furgoneta de la policia. Quin rebombori! Tots pensem que les ambulàncies han funcionat molt bé (no han tardat res...) però no s'enduen el nen! Ostres, els policies volen fer-li preguntes i no sé què i no deixen que el nano vagi a l'Hospital. Ja podrien esperar! Una munió d'ambulancieros i municipals es desplega com formigues a les que els han xafat el formiguer. Ens agafen els DNI. S'enduen l'Albert a prendre declaració. Ens fan preguntes. Miren les restes de cotxe escampades pel carrer. Medeixen la frenada. Prenen declaració a en Grau. Etc... Passen les hores sense adonar-nos'en. Parlem de l'atzar, de la vida, de què hauria pogut ser i de què serà... Del nano, del pare que al final va resultar ser padrastre, de l'Albert... La conclusió final? Doncs que tot i no haver-hi "culpables" i tot i saber que les coses a vegades simplement passen, sempre hi ha qui rep.

Les aventures, o més aviat desventures, continuen. A l'Albert li falten els papers del cotxe i acabem anant al seu pis a buscar-los. Regirem armaris i calaixos sense èxit. No hi son i L'Albert va a buscar-los a casa dels pares . Tot plegat es va allargant fins que a les 8 i poc a casa l'Anna, amb en Grau, la Núria i en Guillem haig de fer la decisió: Em quedo amb ells i fem un sopar o bé segueixo el pla original i vaig cap a Cassà. Finalment, veient que tot ha anat prou bé, tot i l'ensurt, opto per Cassà.

Passo ràpid per casa. Deixo el tàper del dinar i m'arreglo (bé, aquí matiso que arreglar-me és sinònim de mirar-me al mirall mentre baixo amb l'ascensor...). Arribo puntual a la cita i ja hi trobo la Sheila, que ha vingut amb cotxe, i l'Ingrid i una amiga, en un segon cotxe. Pujo al cotxe de la Shei i cap a Cassà falta gent! Només d'arribar a destí i obrir la porta ens bé a saludar la Kira. Quin bitxo més simpàtic i bellugadís! Corre esperitada darrera de tothom i no para de saltar. A la casa hi ha un munt de gent, però com que estan a punt de marxar ens estalviem presentacions. Veiem la casa (molt maca per cert cert!) i cap a la cuina a preparar el sopar! Tothom col·labora i aprofitem per tenir-ho tot llest per quan arribin les bessones, que en teoria arriben més tard. Les bessones, però, arriben de seguida o sigui que acabem 6 a la cuina preparant-ho tot. Em recorda una mica l'anunci aquell d'electrodomèstics... No parem de xerrar en tot el sopar. Jo estic feliç amb la meva ampolla de lambrusco, i la companyia és excel·lent. Xerrem i xerrem i xerrem i en acabat seguim xerrant mentre ho recollim tot. I un cop recollit ens apalanquem al mega sofà i seguim xerrant de tot. Gran sopar!!!! S'ha de repetir sí o sí! Ara queden un munt de noves coses per fer: Viatget a Florència per fer feliç a la Shei. Partits de volei/volei platja amb les bessones, etc... Malhauradament, la Cristina i la Núria han de plegar d'hora: Pràctiques per corretgir i partit de volei... Als volts de la una elles marxen cap a Girona i els altres, en dos cotxes cap a barrakes a veure els de l'altre sopar. A partir d'aquí la cosa va de cap a caiguda... A barrakes no estan massa animats i al cap de no res recull el primer cotxe (al que jo pujo). Total, a les 3 ja soc al meu llitet. Em sap greu per la Shei... El dia abans s'havia quedat sense Burman i avui no sembla que la cosa s'hagi acabat d'animar a barrakes... Però, per compensar, ara té una xapa de l'Inund'art per substituir les dues que havia perdut.

És curiós, al final de la nit, sol al meu llit, no penso en el nano... A vegades en un segon, en un sospir, una vida es sorteja a cara o creu. Cara i tens un relat per escriure... Creu i un grapat de vides queden destrossades per sempre... Cara i oblides... Creu i els fantasmes et persegueixen tota la vida... És curiós. És macabre. És injust. Però al cap i a la fi és la vida... Un nen resta estirat en una habitació doble de l'hospital. Sa mare està al seu costat. El pare condueix des de lluny per arribar de matinada a veure el seu fill. El padrastre ha anat a buscar qualsevol cosa de menjar per la seva dona mentre es segueix torturant pensant si podria haver-ho evitat. L'Albert dorm, tranquil, respirant profundament després d'una tarda que s'ha escapat de les mans. En Grau, la Núria, i la resta també dormen. I jo, estirat al llit, no penso en res de tot això. Penso en la Shei que s'ha quedat sense festa boja. Penso en la Laura i compan
yia, per Vic. Penso en el partit de voleibol de l'endemà i si m'hi podria arribar. Penso... I m'adono que a vegades en un segon, en un sospir, la vida llença una moneda a l'aire i només pots esperar a veure com cau.