Cercador
UN DIA ESTRANY
Un relat de: MariaM- Compartir:
El primer Whatssapp del dia m’ha sorprès de bon matí; quan dic que m’ha sorprès vull dir que n’he estat molt de sorpresa; molt de temps sense veure’l, mig rostre somrient sobresortia d’una samarreta que he reconegut prou, l’un i l’altra venien de la mar dels anys, no sempre quiets. El somriure pertany a la Lara, i la samarreta groga amb les icones del Parí Dakar, de les primeries, era meva fins que l’hi vaig regalar; el dia de la mort del seu germà Mariano, fidel seguidor del Rally, tenia vint anys. Aquest, però, és un fet personal.
Avui és un dia estrany, segons estan reiterant la majoria de veus dels medis, dels de casa. En Carles Capdevila ens ha deixat i se’n fan ressò, inclús els que no el coneixien personalment, com ara jo.
Un altre comiat ha estat el d’en Raimon, aquell, però, dels escenaris. Tota una festa d’emocions i de records de vida.
Tot plegat m’ha deixat fora de com at. En aquest dia estrany, volia lliurar-ne un de personal, de combat. Una bona amiga que em segueix amb molt d’afecte, sense excloure’n una bona dosi d’esperit crític, em diu que, en general, els meus relats pequen d’ensucrats. I ben mirat te raó. Sóc aprenenta i escric a raig, sense massa complicacions. Avui, en aquest dia que s’esdevé estrany, volia donar un pas endavant i escriure quelcom tot assumint per la protagonista el paper de dona malèvola i sense escrúpols i, ves per on, que començo la jornada sentint les veus que repeteixen una i altra vegada. “...diguem coses boniques”.
De l’emoció al pensament, he anat vagarejant fins arribar a la paraula i de la paraula a l’acció. No s’escau però he de fer de dolenta.
“Ha baixat graó a graó i s’ha aturat a l’últim replà davant la porta al cap d’avall de l’escala. Tan sols en posar la clau al pany ha sentit el barbull d’unes paraules inintel·ligibles. Coneixia la dona que, vestida de festa, roman lligada a una cadira. Se li palplanta al davant i se la mira amb duresa, mentre la seva boca vomita paraules d’odi i de venjança”
Uf, avui és un dia estrany, certament, no s’escau anar de dolenta, oi?
Avui és un dia estrany, segons estan reiterant la majoria de veus dels medis, dels de casa. En Carles Capdevila ens ha deixat i se’n fan ressò, inclús els que no el coneixien personalment, com ara jo.
Un altre comiat ha estat el d’en Raimon, aquell, però, dels escenaris. Tota una festa d’emocions i de records de vida.
Tot plegat m’ha deixat fora de com at. En aquest dia estrany, volia lliurar-ne un de personal, de combat. Una bona amiga que em segueix amb molt d’afecte, sense excloure’n una bona dosi d’esperit crític, em diu que, en general, els meus relats pequen d’ensucrats. I ben mirat te raó. Sóc aprenenta i escric a raig, sense massa complicacions. Avui, en aquest dia que s’esdevé estrany, volia donar un pas endavant i escriure quelcom tot assumint per la protagonista el paper de dona malèvola i sense escrúpols i, ves per on, que començo la jornada sentint les veus que repeteixen una i altra vegada. “...diguem coses boniques”.
De l’emoció al pensament, he anat vagarejant fins arribar a la paraula i de la paraula a l’acció. No s’escau però he de fer de dolenta.
“Ha baixat graó a graó i s’ha aturat a l’últim replà davant la porta al cap d’avall de l’escala. Tan sols en posar la clau al pany ha sentit el barbull d’unes paraules inintel·ligibles. Coneixia la dona que, vestida de festa, roman lligada a una cadira. Se li palplanta al davant i se la mira amb duresa, mentre la seva boca vomita paraules d’odi i de venjança”
Uf, avui és un dia estrany, certament, no s’escau anar de dolenta, oi?