Un Dia Especial

Dimarts, 25 d'abril del 1985, són 2/4 de 4 de la tarda quan aixeco el
cap per contemplar el bon dia que fa, un sol realment lluent i
agradable que fa que entrin els rajos per les finestres de l'oficina, i
que es respiri un aire de primavera realment agradable, amb tot això,
una cosa que fa que la meva ment es despisti, que desvia la meva
atenció, una silueta, el perfil, el rostre de la cara de la Laura, la
companya de feina de la taula del davant, no podia apartar la vista
d'aquella silueta tant perfecta, no sabia que m'estava passant, podia
ser la primavera, però als meus quaranta anys amb això ja no hi conto,
la qüestió és que al veure aquella silueta vaig sentir un pessigolleig per
dintre al meu cos com feia anys que no sentia, no entenia que em
passava, portava més de 15 anys treballant amb la Laura , vaig anar al
seu casament amb l'Albert, i ella al meu, em estat bons amics, però mai
havia sentit res com el que m'estava passant aquella tarda, vaig
intentar durant 5 minuts de concentrar-me amb la feina... però l'afecte
d'aquell rostre era tant gran, que no podia treballar, era com si el que
m'estava passant fos una senyal de la qual no m' en podia escapar.

Desprès de 10 minuts em vaig deixar portar per tot el que estava
Sentint, i vaig decidir dir-li a ella, per correu electrònic , van
ser els 5 minuts més llargs de la meva vida, vaig anar a l'altre despatx
per por de veure la seva cara al llegir el missatge.
Quan vaig tornar a la meva taula ella seguia treballant
davant de l'ordinador com si res, vaig pensar que no l'hauria llegit,
aleshores un parpelleig al meu ordinador, em fa fer un salt al cor,
m'avisava de que tenia un missatge, i afectivament era la contestació
del meu e-mail, em suaven les mans, tenia taquicàrdia, em feia por el
que em pogués trobar en aquell cony de e-mail, Doble clic i l'Obro ,no
em podia creure el que estava llegint, m'estava dient que el que havia
escrit era molt maco i que l'hi havia agradat molt, el cor cada vegada
em bategava més fort, a partir d'aquí vaig seguir escrivint-li, em sortien
les paraules soles, només tenia que mirar el seu rostre i els dits m'anaven
sols, era un continu creuament de mirades i de missatges, ens havíem
deixat emportar per els nostres sentiments.

Les 8 del vespre, hora de plegar, per fi la Laura i jo ens
ens quedàvem sols, no vam tenir paraules, desprès de mirar- nos durant
dos minuts els ulls, els seus llavis i els meus es van unir, aquí comença el
principi del final, al cap de 10 minuts junts, ella s'aparta bruscament i
marxa corrent, els meus crits no van servir de res, va pujar al seu cotxe i
va desapareixa . L'endemà al matí arribo a la feina, feia aquella
mateixa olor de primavera però el lloc de la Laura era vuit, no ho
podia entendre...-"Que li passa a la Laura?"- vaig demanar
discretament..."Està malalta" em va contestar en Lluís, vaig fer com si res
i vaig seguir el procés d' incorporar-me a la meva taula, per dintre
meu, la consciència no em deixava tranquil, però pensava que el dia
següent tornaria a veure la Laura i tot tornaria a ser igual, però no...el
dia següent tampoc hi era, ni l'altre, n'hi l'altre i així durant un més, no
podia més, els nervis m'estaven menjant per dintre meu, necessitava
tornar a veure la meva Laura, desprès de dos mesos sense saber res
d'ella, al sortir de la feina em vaig trobar un paper al parabrises del meu
cotxe, la pluja que estava caient s'estava enportant la tinta, el vaig
agafar avanç de que no es pogués llegir el que hi deia, la meva por es
va confirmar... "Estimat Enric, perdona per no dir-te res avanç. El que va
passar aquest dia, va ser meravellós , van ser només 10 minuts,
però per a mi va semblar tota una vida, i tota una vida és el temps que
portava esperant aquell moment, tenia 15 anys la primera vegada que
et vaig veure, em vaig quedar enamorada de tu a l'instant, és per això
que sense que tu t'en donguesis conta he estat sempre molt prop teu,
tot i esta casada he volgut tenir-te al meu costat, em semblava que
sense tu no podria tirar endavant, no sentir la teva olor, la teva veu...
en fi, moltes coses que per a mi eren molt importants de tenir prop meu
és per això que ara desprès de el que va passar he pensat que seria
pitjor per els dos que treballéssim junts, l'hi dec molt a l'Albert, i més ara
que estic esperant un fill seu. Cuida't molt Enric.

He demanat el finiquit a l'Empresa, m'en torno a Vic, no
Vull, o no puc tenir-te prop, et desitjo lo millor del mon, com sempre e
Desitjat. Cordialment Laura.

Mentes em mirava aquella fulla quadriculada, veia com la
Tinta s'anava corren, però aquest cop no era de la pluja, sinó de les
Meves pròpies llàgrimes.