Un debat inoportú

Hi ha una opinió generalitzada que diu que l'anomenada "ley de memoria histórica" està reobrint ferides antigues. És un debat absurd.

Per la gent jove sembla quelcom llunyà, però per qui la guerra va arrabatar un ésser estimat, per qui va patir d'una o altra manera la violència i les penúries d'aquells anys, puc assegurar que no és així. Un conflicte armat entre veïns desencadena enemistats que triguen generacions en cicatritzar. No hi ha encara perspectiva històrica per poder observar aquell conflicte i les seves conseqüències amb neutralitat. Segurament, mai es podrà aconseguir aquest examen neutral de la situació.

En ocasió de la meva visita a un petit poble castellà durant les vacances d'estiu, he pogut constatar que hi han ferides que continuen sagnant. Cada cop queden menys persones que hagin vist amb els seus propis ulls la barbàrie del conflicte que al seu fi instaurà un règim de dictadura a Espanya; encara són menys els que tenen capacitat per recordar-ho. Però aquelles històries traumàtiques han passat a generacions posteriors. És freqüent escoltar frases del tipus "a mi padre lo mataron en la guerra", "entraron los franquistas y lo quemaron todo", "los rojos se los llevaron a la puerta del cementerio y los fusilaron",... Els delators o informadors de qui era "franquista" o "rojo" i que van propiciar en gran mesura crims i injustícies eren sovint famílies del mateix poble, famílies llurs descendents continuen cohabitant en la mateixa població. Només el temps i el transcurs de les generacions podrà acabar amb l'odi entre veïns. Però si en parlem cada dia, si tornem a discutir aquests fets, l'odi no farà més que créixer.

Sota aquesta perspectiva la nova llei no és més que llenya per un foc on encara queda caliu. Encara més, es podria dir que es tracta d'una eina del govern per reobrir un debat en la població, tot desviant l'atenció d'aquells altres àmbits on avui en dia està fracassant: política antiterrorista, debats nacionalistes, crisi immobiliària,.... o més localment els constants problemes ferroviaris.

Els ciutadans no podem retrocedir en el temps obviant els problemes quotidians, tot preocupant-nos per uns fets que tenen el seu origen als anys trenta. Avui en dia aquesta discussió no pot centralitzar de cap manera el debat polític.La discussió sobre l'oportunitat d'aquesta llei ens ha de servir, ara sí, per aprendre a planificar el futur del nostre país sent conscients que les ideologies i les polítiques són passatgeres, però la nació, com a grup humà, perdura.

A Mollet del Vallés, el nostre Ajuntament, continua batejant indrets amb noms representatius de la seva corrent ideològica. El barri de Can Borrell és tristement un exemple de carrers i places batejats amb noms de polítics i pensadors socialistes i anarquistes: Federica Montseny, Maria Aurèlia Campmany, Montserrat Roig, Francesc Ferrer i Guàrdia, Dolores Ibàrruri "La Pasionaria",...
Què haurà de fer un govern de dretes quan arribi al poder? Tornar a canviar els noms?
Igual que no pot haver un carrer José Antonio Primo de Rivera, no pot haver una plaça Dolores Ibarruri.
No caiguem als mateixos errors!


© Juan Antonio Llamas