un cafè amb llet alt i un de baix

- Un cafè amb llet, sisplau!
- De seguida.
El bar estava força ple, mentre que la barra gairebé buida. Només hi havia dos homes asseguts als tamborets del mig, sense cap obstacle entre ells a part d'un metre d'aire. A la dreta, l'alt; a l'esquerra, el baix. Els aguantaven dos tamborets d'aquells on els peus penjarien si no fos per una barra col·locada estratègicament a mig pam del terra, d'aquells que recorden unes peses d'halterofília: el seient vindria a ser un dels pesos; el peu rodó, l'altre. L'home alt havia acabat de demanar. L'altre repetí l'operació:
- Un altre cafè amb llet, quan pugui- va dir en un to baixet.
L'alt se'l va mirar de dalt a baix. Portava la roba més típica que pot vestir qualsevol executiu (almenys l'abric, els pantalons, les sabates, l'americana, la camisa i la corbata), fins i tot el pentinat. No li va agradar: semblava que s'hagués llegit un llibre sobre la manera de vestir ideal per a l'oficina i l'hagués reproduït a la perfecció, però oblidant que hi ha d'haver un toc personal perquè pugui ser efectiu. Va concloure que l'altre no tenia cap mena d'iniciativa. Llavors es va enretirar cap a la dreta, per tal d'apartar-se del sense-iniciativa. Per poder dur a terme l'operació sense cridar massa l'atenció, va repenjar tot el seu pes sobre la barra fent veure que mirava com es feia un suc de taronja, així amb les cames va poder fer rodar el tamboret. Quan el va aturar a prou distància de l'home baix, el tamboret quedava una mica separat de la barra i per a dissimular-ho s'assegué a la punta, sobre l'os del cul. Estant una mica enretirat de l'altre podria estar tranquil.
El baixet sense-iniciativa de l'esquerra no es va adonar de l'operació que s'acabava de realitzar a la seva vora, de fet gairebé no s'havia adonat de la presència de l'altre. Però per aquelles casualitats del destí, el va veure i s'hi va fixar. Després de mirar-se'l de baix a dalt, va pensar que era tot un senyor, un gran senyor, i que li agradava. Va voler estar una mica més a prop d'aquest home que sabia vestir tan bé: segur que era l'executiu perfecte (l'abric, els pantalons, les sabates...). Es va aixecar i va anar cap a l'altra punta de la barra, on hi havia la pila dels diaris. Els va remenar una mica i agafà el que pensava que seria més del gust de l'altre home i que, casualment, era el mateix que hauria triat encara que no hagués volgut causar bona impressió a l'estrany. Va tornar cap al seu lloc i aprofità per col·locar el seient una mica cap a la dreta, de manera que va tornar a apropar els tamborets, tot ensorrant la proesa que havia costat tant d'esforç a l'altre. Després es va treure l'abric.
Aleshores el cambrer els va servir, tot disculpant-se perquè avui anava de bòlit a causa d'una pulmonia del company. Ell no se'n va adonar, però va servir els cafès mig metre a l'esquerra dels clients, al lloc on eren abans de moure's. El baixet del diari tampoc ho va veure i es va endur el cafè que li hauria tocat al senyor alt, que sí que ho va veure i es va començar a posar nerviós: no volia parlar amb el baixet, però si no ho feia no se li acudia cap manera d'aconseguir el seu cafè amb llet, fins que pensà que si s'aixecava per anar-lo a buscar ell mateix, de tornada podria aprofitar per a moure's una mica més cap a la dreta i allunyar-se del sense-iniciativa, la flaire de colònia del qual començava a molestar-lo. Així ho va fer, però no va poder separar el tamboret tant com ell volia, perquè es va trobar amb el de l'altre costat, que estava buit, de manera que van quedar dos tamborets tocant-se.
Van fer els primers glops en el cafè. Era el torn del baixet del diari, que havia de tornar a acostar-se al gran senyor. No sabia massa bé com fer-s'ho perquè no es notés. Finalment, un noi que va anar a la barra a buscar entrepans li va donar la solució: com que es va col·locar al seu costat, ell va fer veure que se n'havia d'apartar una mica per no estar massa tocant-se i, com per casualitat, va anar a parar altra vegada a prop del gran senyor.
L'alt ho va percebre de seguida, però no va perdre la figura. Va començar a rumiar una bona manera de tornar a apartar-se'n, però ara tenia un impediment afegit: el tamboret que estava tocant al seu. I així, de cop, se li va acudir una manera ben senzilla: com que els tamborets són molt estrets i gairebé només hi cap una natja, va fer com si no estigués còmode i necessités l'espai de dos tamborets. Primer es va posar entremig dels dos: una cama a cadascun i després, a poc a poc, acabà assegut només en el tamboret nou, el més allunyat del sense-iniciativa. Fins i tot, va acabar només seient sobre una galta del cul, mentre que l'altra cama estava tocant al terra i era, de fet, la que l'aguantava. Finalment, respirà tranquil i es va sentir orgullós de si mateix per haver aconseguit tal proesa.
El baixet va notar que tornava a estar una mica separat del gran senyor. Havia de redreçar la situació. Quina excusa podia utilitzar? No se li acudia res. Després de rumiar i rumiar va pensar una cosa: aniria al lavabo i així quan tornés podria col·locar bé el tamboret i apropar-se a l'alt. Però tot seguit va pensar: i si l'altre aprofitava la oportunitat per marxar? Només de pensar-hi s'aterrava. Què podia fer, què podia fer!? Ja ho tenia, senzillament, tornaria el diari al seu lloc i, en tornar, col·locaria el tamboret a prop de l'altre. Tal dit, tal fet. I quan va apropar el tamboret al veí, es va trobar amb el tamboret que l'altre havia abandonat dissimuladament per asseure's al del costat, amb el qual es tocava. Per tant, van quedar tres seients tocant-se: el del baixet, el buit del mig que havia estat de l'alt i el de l'alt.
Era el torn de l'alt, que no podia permetre que la situació quedés així o, fins i tot, que l'altre acabés canviant de seient i el toqués. També se li va acudir la idea del lavabo, que era summament encertada perquè, a més, podia ser que quan sortís del lavabo l'altre se n'hagués anat. Que meravellós seria! De manera que va agafar les seves coses, es va aixecar i es va dirigir cap al lavabo.
Quan el baixet ho va veure, va pensar que ara que l'altre havia marxat tenia una bona oportunitat per a col·locar-se d'alguna manera estratègica que obligués el gran senyor a asseure-se-li a prop. Primer es va asseure al tamboret que havia quedat buit, però de seguida va veure que a la barra hi havia molts més seients! I quasi sense saber què feia, posseït per una follia insòlita en ell, va començar a moure tots els tamborets de la barra, col·locant-los ben junts i arrambats al màxim a la barra. I va pensar quin era el millor lloc per seure. S'ho va mirar i remirar i va decidir que el millor era el del davant, perquè així obligaria a l'alt a seure al seu costat. Quan va haver acabat, va agafar el cafè de l'altre, que encara estava per la meitat, i li va posar al seient de just al seu costat. I va esperar esbufegant, però satisfet.
L'alt va sortir del lavabo. Quan va veure el que havia passat, presa del pànic, va tornar a entrar al lavabo. Va fer unes quantes respiracions profundes i va pensar possibles solucions. El que primer se li acudí, va ser fugir saltant per la finestra del lavabo. Es mirà i remirà el lavabo, però no hi havia finestra, només un extractor. Desesperat, va entrar al de dones, on n'hi havia una rentant-se les mans, i es va posar a buscar una finestra com un boig. La que hi havia era molt alta i molt petita, però cap impediment podia deixar-lo perdre's una oportunitat com aquesta. Es va intentar abocar, però es va trobar que donava a un pati interior i va haver de recular. Va afrontar la realitat: hauria de tornar a sortir al bar, amb aquell home baix i vulgar. S'eixugà la suor i va sortir del lavabo, disposat a lluitar.
Ja a fora, va examinar el local i va veure clar que havia d'afrontar la situació. Va acostar-se a la barra i va agafar el seu cafè, que ja estava fred. Es va trobar que no sabia què podia fer, estava perdut, acorralat per aquell home desgraciat. El cor encara se li va accelerar més. Què podia fer, què podia fer?! Amb el cafè a la mà, va anar fent voltes apropant-se ara a una taula, ara a l'altra: s'hi acostava buscant-hi el socors d'alguna de les persones que hi havia assegudes, però llavors es convencia que no tenia ni solta ni volta el que feia, girava cua i tornava a estar perdut, dirigint-se inconscientment cap a una altra taula.
El senyor baixet es va girar i se'l va estar mirant una mica, allà al mig, perdut, suant, tremolant. Es va aixecar com va poder d'entre el bosc de tamborets i se li va acostar, talment com hipnotitzat. Es va quedar a un parell de passes de l'alt. L'excitació l'havia embriagat i li accelerava la respiració.
L'alt va notar la presència al seu darrera. El terror l'estava torturant, les cames li feien figa, el braç se li movia tant que ja no li quedava cafè a dins de la tassa, es moria de fred, tenia tots els muscles rígids. Què podia fer? Què podia fer?! Impulsivament es mossegà les ungles, mentre la resta del cos restava immòbil, com una estàtua.
El baixet estava cada vegada més content de poder ser tan a prop d'aquell home. No podia moure's, només podia notar l'alegria creixent dintre seu. El cervell se li havia paralitzat i només recordava com havia de fer bategar el cor i com havia de fer respirar els pulmons, mentre que la part del pensament estava absolutament apagada, absorta.
El senyor alt va reaccionar. Va moure la cama dreta molt lentament, tremolant, fins que va aconseguir fer una passa. Després una altra amb l'esquerra. I encara una altra amb la dreta. Va anar cap al cambrer i, amb la veu més tremolosa que guardava al seu pit, li digué:
- Quant li dec?
- Són 90 cèntims.
- Aquí té. Ja està bé.
I a poc a poc va anar sortint del bar. Amb el pas molt insegur encara, però amb el cap ben alt perquè havia aconseguit superar una situació increïblement perillosa. Com més s'acostava a la porta, més segur anava. Va aconseguir arribar al carrer i amb l'aire va guanyar la força
perduda en la batalla. Era un home nou, amb forces per a superar qualsevol obstacle que se li aparegués.
L'altre va romandre al local, amb el cor destrossat, sense poder assimilar una pèrdua tan gran com aquella. Mai no tornaria a ser el mateix d'abans. Desolat, va mirar al seu voltant i va veure el gran desordre que havia causat mentre estava al·lucinant, sota els efectes d'aquella gran imatge. Va recollir els tamborets, ben posats, va pagar i va sortir al carrer, en la direcció contrària que havia pres l'alt. L'aire a la cara el va despertar i el va ajudar a acceptar millor el cop.