La platja

Al Jordi, l'han col·locat al mig de la platja, entre hamaques de lloguer que la Roser no ha volgut llogar perquè es veu que s'ha d'estalviar. Doncs mira, genialíssim, al terra.
Es veu que avui les ties bones amb les tetes enlaire i tanga s'han quedat a casa. Avui només han vingut les iaies panxudes, peludes i arrugades. Si la mala sort existeix, en Jordi la pateix.
Tot això és terrible, però és que el Jordi ja porta un bon historial al darrera. Abans de les pells penjant, ha tingut una experiència encara pitjor: han anat a l'escullera amb la Roser i, com que és maldestre com ell sol, ha caigut entre dues roques, en un forat on ha quedat encallat durant mitja hora, fins que, per sort, un alemany-armari l'ha salvat.
- Vols prendre res?
- No, gràcies.
- Va, home, que així t'animaràs. Vaig a buscar-te un gelat.
- He dit no, gràcies.
- Ei, que estiguis de mala llet no vol dir que ho hagis de pagar amb mi, eh, xato.
- Vaig a fer una volta.
- Això, aireja't.
En Jordi va a fer una passejada platja amunt, platja avall. Malauradament, la platja només fa cent metres, o sigui que al cap de tres minuts ja torna a ser a la tovallola, encara de morros: ni una tia bona! Només dues ensenyaven les tetes: una, estava plana com una taula, gairebé feia dubtar que fos del sexe femení; l'altra, feia deu anys que tenia les mamelles caducades.
S'asseu i es torna a posar crema de protecció trenta, per si de cas (només faltaria que). Mira l'aigua, plena de nens insolents amb matalassos i ulleres de busseig. I, les mamàs, no!, les iaiones, ajagudes panxa enlaire sota el para-sol. Per favor, què més podria passar?
Evidentment, sempre pot anar pitjor. Tots sabem per què és conegut Sitges, oi? Doncs sí, el Jordi comença a ser objecte de les mirades de dos mariconassos amb ressaca. "Què he fet?"
Se sent molt incòmode. No sap com posar-se i fa voltes per la tovallola. A sobre, té gana. No dinaran fins d'aquí dues hores, dues hores! I dinaran paella, amb aquesta calor! Busca per la bossa alguna cosa. Només hi ha caramels, cago'n Déu!, i els entrepans de formatge? Els ha endrapat tots la Roser? Els caramels estan escampats per la bossa. La Roser és tan deixada! N'agafa un. No té embolcall i té tot de grans de sorra enganxats.
S'aixeca i se'n va a la font de rentar-se els peus a rentar el caramel. Ara tindrà gust d'aigua salada. I si no és potable? Bah, aquí no ho diu pas; sinó, denúncia a l'ajuntament i a córrer.
Se'l fica a la boca. Primer, òbviament, gust de sal. Però a poc a poc comença a sortir a la llum el gust de mel, de mel amb regust de plàstic i, després, també aroma de llimona. Sí! Sí, sí, sí, sí! És el caramel que li dóna la iaia, gloriosa iaia!
La iaia viu al carrer Ripollès de Barcelona. És un carrer amb les voreres estretes, que fa pudor de pixum i on tots els edificis tenen les parets grises. Però al mig d'aquest carrer desgraciat, hi ha un oasi adorable, al número setanta-nou, primer pis: casa la iaia.
És la casa més acollidora d'aquest món. Quants anys deu tenir? Uns quants molts. És d'aquella època en què es feien habitacions sense ventilació directa a l'exterior. La casa s'estructura al voltant d'un passadís, al final del qual havia viscut el Jordi un parell d'anys. Totes les parets són plenes de dibuixos dels néts i la néta gran (la petita encara no sap pintar) i també hi ha algunes fotos. El millor és el pati interior, una pseudo selva lluminosa. No! El millor de tot és la iaia, gloriosa iaia! Visca la iaia i els ous durs que fa amb salsa verda! Visca el conillet que té, el Xip! "Jo vull acaronar el Xip!"
Però el caramel s'acaba. I el Jordi torna a la realitat: sol, cridaners i aigua plena d'algues vermelles. Sigues fort, Jordi! Per què, si podien passar les vacances a Barcelona, per què van decidir anar a Sitges, per què? És culpa de la Roser, que té uns gustos molt i molt estrafolaris.
Des de la font, s'ho mira tot amb els ulls mig aclucats pel sol. Busca la Roser amb la mirada, però com que està ensorrada entre les hamaques, no la veu. Va cap al lloc on li sembla que hi havia la tovallola. Mira la Roser, abandonada al deliri sol-xafogor. Els mariconassos ja se n'han anat. Ocupa el seu lloc una família de xarnegos de l'Hospitalet (com a mínim). "No sé què és pitjor". On ha anat a parar? Barcelona, on ets? "Jo vull tornar".
- Roser...
- No, no ens en anem fins la setmana que ve.