un àngel d'ales negres

Quan pensava en mi veia aquell àngel d'ales negres i mirada trista, envoltat per la tempesta però ja habituada a la seva foscor i ferocitat. Però llavors tot va canviar; va aparèixer la seva cabellera rossa i suau per on els meus dits jugaven i on podia amagar els llavis i respirar llibertat, i aquells ulls blaus de mirada eterna on en un principi vaig trobar una mirada fugissera, però als quals vaig habituar a la meva profunda observació, acompanyada d'un lleuger però trapella somriure als llavis que demostraven la meva devoció envers ella.
El meu àngel negre ja no tenia el cap cot, ja no plorava, sinó que volava a través dels núvols per arribar a la llum i trobar-la a ella, i envoltar-la am les seves negres ales per unir cossos i ànima i només ser-ne un; un cos, una ànima, un amor.