Un adéu ofegat entre llàgrimes i rialles.

Era el meu darrer dia amb ell, ho presentia. El darrer dia que era seva, i ell no hi era present... No és que deixàssim la nostra relació, però dintre meu sentia que alguna cosa s'havia trencat. Tanta sort que me'n anava lluny d'ell i podia desconnectar.... Perquè en realitat el so del seu alè just devora els meus llavis era tant necessari com respirar per seguir viva. Això és el que aconseguia, fer-me sentir viva, fer-me sentir protegida i estimada. Em feia sentir especial poques vegades, pero us ben juro que valien la pena les llàgrimes vessades anteriorment. Quan baixava del núvol em sentia desconcertada i em solia demanar perquè no acabava amb aquesta merda i sempre n'obtenia la mateixa resposta: "perquè l'estimo, i sense ell no sóc jo". M'odiava a mi mateixa, odiava aquella veu interior que em repetia la mateixa resposta infinites vegades. Però jo no hi podia fer res, perquè esteia absoluta i perdudament enamorada d'ell. T'explic tot això en passat perquè crec que començ a passar pàgina, que per fi ha deixat de ser tan necessària la seva presència al meu costat. I ara puc dir que em sento jo mateixa estant sola escrivint aquestes línies sobre aquesta agenda que mai havia arribat a estrenar. He dit que he passat pàgina, però tan sols en aquests dos aspectes, perquè em sap greu dir-ho, però l'enyoro. Enyoro la seva mirada sobre mi quan estic distreta, enyoro que em recorri la pell amb la punta d'aquells dits perfectes, suaument. Enyoro que se m'acceleri el cor en passar per devant casa seva i veure'l mirant la televisió, que aixequi la mirada i surti al balcó sense camiseta a demanar-me què he fet avui. Enyoro que em digui que m'enyora, que em durà en moto a un lloc on no he estat mai, enyoro recorrer-li el coll amb els llavis, enyoro coses que no han succeït mai però si els he viscudes en somnis, enyoro passar els dies sabent que està esperant a que sigui diumenge i ens vegem, enyoro el simple fet de seure'm al seu costat, que abaixi la mà per devall la taula i m'acaricii el genoll, el trobo tant a faltar... I com més escric mes raons em venen al cap per dir-te que el necessit, que no el vull perdre, que sé que no he passat pàgina, que l'estimo... M'ha costat suor i llàgrimes assumir-ho, però ja puc dir en veu alta lliurement, que ell no sent el mateix que jo, que no m’estima, que no sap el que és estimar. Però faig com si això no m'afectés, li pos bona cara, dibuixo un somriure a la meva cara, i m'aguanto les llàgrimes per no parèixer una puta desesperada o perquè no sembli que estic boja. Boja com la meva mà escrivint aquestes línies, perquè ara ja no es la ment qui la guia, sinó el cor. El cor on hi guardo tot això, el meu petit tresor. N'estic orgullosa de sentir amb la intensitat que sento. "Sempre es mes valuós estimar que que t'estimin". M'he obert i he dit tot el que pensava, suposo que ho he fet perquè es l'últim cop que ho faig, tancaré tots aquests sentiments amb clau. Ara de moment viuré la vida, que per això està, i si un dia vull tornar a trobar-los sé que sempre siràn allà. Ben amagats a un trocet del meu cor. Adéu estimats. O més ben dit: Fins una altre.