trinxeres desertes

Tocant el cel amb els dits, trepitjant l'infern amb els peus, tenint el paradís a l'abast de la mà, les tenebres em ressonen dins el cor.
Trinxeres desertes avui, les muntanyes mudes… sols les pedres semblen recordar l'horror de la veritat. El vent no en vol parlar i les valls perpetuen el silenci que sols trenca la meva veu en preguntar si algú recorda el perquè de tot plegat.
Les muntanyes del Pallars, capricioses formes d'aquesta terra vella, feta a la neu i al gel. El paisatge m'embriaga. Sols la companyia d'una àliga m'acompanya vers el cim tot contemplant el misteri de la natura. La neu recula sota el sol, els llacs trenquen el gel i s'agiten els rius que ja baixen cabalosos.

En tocar el cim, en acariciar els núvols, l'ombra del passat enfosqueix el meu present. A escassos metres de mi s'alcen trinxeres de pedra, velles casetes de suport, nius d'antigues ametralladores. La neu cobreix parcialment el testimoni de l'horror però no pot amagar la seva presència silenciosa i contemporània.
La més incivil de totes les guerres, la que enfronta germans de sang i germans de vida, antics amics i veïns que sols una idea converteix en enemics irreconciliables.
Recorro les antigues barricades i em converteixo en un d'aquells, em sembla sentir el retronar dels canons, el xiular de les bales, els crits d'angoixa, de victòria o de dolor.
La vista panoràmica sobre les valls li donava un valor estratègic. Aquí passaven els dies qui en altres temps eren pagesos i pastors que l'atzar de la història convertí en senyors de la guerra.

Ens hem afanyat a retirar estàtues, monuments i recordatoris de les nostres ciutats, no volem creuar-nos amb la ferida encara oberta en anar a la feina o a estudiar, no volem que sigui present un passat que ens fa mal i ens recorda que som capaços del pitjor… i paradògicament ningú ha enderrocat aquests testimonis molt més patents de l'horror que significa una guerra, les trinxeres on es decidia cap on es decantava la moneda, el signe més clar dels dos bàndols distants, enfrontats i irreconciliables.
A tocar del cel, el record de l'infern… em pregunto perquè jo mateix no llanço lluny d'aquí les pedres d'aquestes parets… però en el fons de mi, penso que és bo, és necessari que en arribar al paradís on la terra s'acosta al firmament, en acostar el cor a la mirada de l'eternitat, en posar els peus sobre el barranc del buit, en abraçar amb la nostra humanitat el Déu més infinit que es sent en el vent que ens bressola dalt dels cims, … palpem ben a prop que la tenebra no descansa lluny, que la foscor no sols governa la nit, i que en els dies de sol esplèndid com els d'avui, se'ns pot fer present el monòleg dels vells canons ara callats però que sempre demanen torn per tornar a parlar.

No aparto la mirada de l'antic lloc de guaita i avui que jo gaudeixo del paisatge, lamento que qui n'ocupés el lloc tingués el cor angoixat per l'atzar d'un destí incert i no gaudís de la pau que dóna el silenci d'aquest paradís.

El vent bufa fort i s'endú les ombres que m'havien enfosquit el paisatge, lamento que Bob Dylan esperés la resposta d'aquest vent, jo crec i vull creure que tot plegat, el present i el destí, la resposta al nostre propi interrogant, és a les nostres mans.