Tram a Mart

Aquell espai de temps era inviable si no passava per un indret on tocava anar-hi de pet.
I la Persona, feta una ona, tant li fot si sembla deliri, s'hi va trobar. Sense rellotges efímers de sol o cràters de lluna, aquelles crostes que compten d'una manera similar traient un fum invisible que només el Gran Cronometrador coneix...mentre es parteix el pit, Foteta Etern de la Persona.

Aquell espai de temps, aclarit doncs, era el planeta de la força iniciadora, del coratge, de l'entusiame, de la ira i, també, del desig sexual. La Persona ho havia llegit en una eina ni mig subtil anomenada wikipèdia que no impedia creure-s'ho o no pel fet d'una formalitat no només aparent, parenta de la seriositat acadèmica. I no va anar més enllà o hagués acabat amb trajo amb les ratlles ben planxades (pantaló o faldilla prisada).

El tram a Mart era necessari, molt. Punt de parada obligatòria per a comprendre l'energia que s'ofegava i corsecava anhelant exterioritzar cada partícula de l'essència de la Persona, important i única, dadora i assedegada de dadors, extenuada dels depredadors rutinaris i mediocres abillats de disciplina, dubte, subjugació, buidor, pèrdua.

Per això Mart va voler ser boig i es va capgirar. Per això va esdevenir Tram.

I la Persona, amb el cap com un timbal, les cèl·lules reals i irreals descarregant orgues de gats, l'ànima escorcollant estels amb desfici, el cervell ensaïmada tornat croissant amb dos extrems per a sucar-los en un cafè amb llet de màquina...la Persona no es va trobar. O sí.

És cosa, qui sap si prèviament tramada o no, entre ella i Mart.