TRAJECTE

Un relat de: MariaM
La felicitat no és un estat sinó un trajecte. La frase és genial, ho dic sense embuts. Ho dic així perquè no és meva, per bé que l’hagi adoptat i guardat en el cor des què la vaig llegir. Si ara ha fluït és perquè vaig amb tren; rectifico, ha estat durant el matí que he viatjat. El trajecte, no massa llarg i en un tren de rodalies que s’aturava a totes les estacions, ha afavorit la recordança. El tren, la vida mateixa, ens ofereix moltes possibilitats, de ser feliços durant el nostre trajecte personal, o de no aprofitar-lo en tota la seva magnitud.
Gairebé sense adonar-me’n, el meu pensament s’anava aturant, també, en algunes de les meves estacions, independentment, de les que feia el tren que em duia cap a casa.
Aquest avançava tot seguint el camí assignat; el meu pensament, però, s’hi resistia, ancorat en el passat. Un passat configurat per anys de dissort i d’aflicció, curulls de tenebror i sotmesa al jou de la manca de llibertat.
Abans de la fatídica “estació”, a començament del trajecte, vivia en un poblet petit, amb un marit i una filla; amb molta bona gent al voltant i alguns amics, em sentia volguda i respectada. Va ser un dia havent sopat quan ho vaig perdre tot. Ara he tornat; he refet el camí a peu, la maleta és lleugera, no em calia gran cosa d’allà on vinc. El que em pesa són els records inevitables i la incertesa. He viscut els darrers anys en solitud i més enllà de la realitat.
De l’estació estant, fins arribar a casa, no m’he creuat amb ningú que hagi reconegut. M’hi hauré d’acostumar a les novetats i, sobretot, a assumir que per a la majoria, jo mateixa sigui la novetat. Pels altres, els amics i coneguts d’abans, seré “aquella que...”. De fet aquest era el poble d’ell, de l’home amb qui em vaig casar enamorada; jo n’era la sobrevinguda, la noia de ciutat que havia atrapat l’hereu.
En arribar a casa he deixat la maleta a la sala d’estar. Aparentment, ho he trobat tot tal com estava aquella fatídica nit d’hivern, llevat de les fotos de família, que no en deixaren ni una, i de les petjades dels anys transcorreguts que hi són paleses. En una de les cornucòpies hi he vist reflectida la meva imatge d’avui i no m’hi reconec, submergida com estic en el passat del qual no em puc escapar.
A través del mirall enteranyinat veig la porta de la cuina oberta, me n’hi vaig. Instintivament, miro cap el calaix dels ganivets, m’hi apropo, en falta un, el del full més esmolat, el més penetrant que utilitzava, en general, per desossar el pollastre, llevat d’aquella nit, es clar. Se l’enduria la policia científica, de ben segur.
Ho he retardat tant com he pogut, però era inevitable, malgrat que les cames es fessin enrere i hagi estat la última del meu recorregut, he arribat a l’habitació de la nena. Certament que, si he tornat a aquesta casa que em pertany, però que el meu cor rebutja, és per encarar-me tan nítidament com pugui amb el meu present, havent-ho fet abans amb el meu passat, el que capgirà el trajecte, la felicitat d’aquells dies de plenitud.
L’habitació de la meva filla estava intacta, el llit, però, se l’endugueren els avis paterns, aleshores, jo ja era orfe. Del llit van deixat solament el matalàs, en un racó, tacat de sang, encara. La sang que va perdre el seu fill en rebre la ganivetada que vaig clavar-li amb totes les meves forces i amb les dues mans, quan, mig nu, abusava de la meva filleta; tenia tan sols quatre anys.
Aquella nit, sobtadament, es va interrompre, el meu trajecte, la meva felicitat.
N’he pagat, abastament, les conseqüències. Em van prendre la filla, i vaig perdre la llibertat, però ho tornaria a fer, n’estic certa.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer