Cercador
Touché
Un relat de: Gomet Verd- Compartir:
El Pau era un jove de 17 anys, anava a una escola privada de Badalona on, a part d'estudiar les assignatures típiques, practicava l'esgrima. Aquest esport li havia estat imposat per un pare espasista professional, en Joan Ramon Regolf, ho portava a la sang, podríem dir.
Nomes amb 3 anys ja intentava tirar amb el seu pare, però no hi havia ni careta ni vestit d'esgrima que li valgués. Quan ja va tenir edat i una mica més de coordinació, va provar amb l'espasa, com el seu pare, però no s'hi trobava del tot a gust, li era una mica pesada; després va intentar-ho amb el sabre , però li va semblar massa fàcil que valgues com a tocat si et tocava amb la fulla. Quan finalment es va trobar amb el floret a la mà, va notar que estaven fets l'un per l'altre, li agradava que hi hagués una zona limitada on atacar. La seva professora, la Laia, es va quedar perplexa en veure el seu domini sobre l'arma blanca, faltava polir la tècnica, però era impressionant veure el seu fons: extensió del braç armat, llançament de la cama avançada endavant perfectament impulsat per la cama del darrera, extensió del braç no armat ajudant a l'impuls i a reequilibrar-se al final del moviment... i finalment la caiguda: la cama llençada pren contacte amb el taló i seguidament amb la punta, formant així un angle de 90º, perfecte.
Tot i ser fill d'un campió, ningú el jutjava, era admirat per la resta de la federació, que de fet era com una gran família, sempre es feien costat, i es que al contrari del que creu la gent l'esgrima no és un esport violent.
Dos mesos abans, la professora havia rebut un correu d'un vell amic que estava treballant en una escola pública de St. Feliu de Llobregat. A l'e-mail el Juli la informava de que havia donat unes quantes lliçons d'esgrima als seus alumnes, fins i tot havia fet venir a un esgrimista per que els ensenyes les competències bàsiques. El Juli li proposava fer una poule, per divertir-se i mostrar als seus nanos que hi ha vida mes enllà del futbol bàsicament.
Al Col·legi Mare de Déu de la Mercè a St. Feliu, el Fran acabava de fer un examen de català que no li havia anat massa be, a sobre, li tocava fer esgrima classe d'educació física.
Primerament es va posar el casc, la jaquetilla elèctrica i el fil de cos que anava endollat al floret. Li encantava el soroll que feia el botó de l'arma en fer un tocat.
Primer assalt: Combat d'eliminatòria directe
En guàrdia, preparats, endavant: trencar, trencar, marxa, trencar, FONS! i tocat pel Fran
En guàrdia, preparats, endavant: marxa, marxa, doble trencar, doble marxa.... FLETXA! tocat pel Fran un altre cop. Qualsevol diria que s'estava desfogant de l'examen anterior.
En guàrdia, preparats, endavant: Doble trencar, marxa, marxa, doble trencar, marxa... Contraatac! Guanya el Fran.
Aixo de l'esgrima no estava pas malament, pensava ell. Potser fins i tot aniria a la competició que havia organitzat el Juli contra aquella escola de Badalona.
Escola de Badalona: La Poule.
Als vestuaris s'hi respirava un cert aire de nerviosisme, més que per la competició, per estar en un lloc desconegut, on no coneixien a ningú, o gairebé.
Tothom estava a pista batint-se en duel, menys als que els tocava esperar i entre ells estaven el Pau i el Fran, de fet, ningú sabia on estaven, només ells mateixos...
Mentre a la pista es feien combats, en un racó del vestuari revivien els moments de l'estiu anterior, un estiu inoblidable pels dos, dençà que el Pau va haver de marxar a fer un curs a França per millorar la tècnica no s'havien tornat a veure.
Silenci. Els seus noms van sonar per l'altaveu, era l'hora del combat. La pista mesurava 14m de llargada i uns 2 metres d'ample, però a ells els semblava una basta extensió de terreny on només hi eren ells dos.
En guàrdia, preparats, endavant.- Va dir l'arbitre
-Marxa, +trencar, -doble trencar, +doble marxa, -fons, +trencar, -marxa, +marxa, -casc fora, +casc fora, PETÓ. Targeta vermella i a continuació... Silenci.
Nomes amb 3 anys ja intentava tirar amb el seu pare, però no hi havia ni careta ni vestit d'esgrima que li valgués. Quan ja va tenir edat i una mica més de coordinació, va provar amb l'espasa, com el seu pare, però no s'hi trobava del tot a gust, li era una mica pesada; després va intentar-ho amb el sabre , però li va semblar massa fàcil que valgues com a tocat si et tocava amb la fulla. Quan finalment es va trobar amb el floret a la mà, va notar que estaven fets l'un per l'altre, li agradava que hi hagués una zona limitada on atacar. La seva professora, la Laia, es va quedar perplexa en veure el seu domini sobre l'arma blanca, faltava polir la tècnica, però era impressionant veure el seu fons: extensió del braç armat, llançament de la cama avançada endavant perfectament impulsat per la cama del darrera, extensió del braç no armat ajudant a l'impuls i a reequilibrar-se al final del moviment... i finalment la caiguda: la cama llençada pren contacte amb el taló i seguidament amb la punta, formant així un angle de 90º, perfecte.
Tot i ser fill d'un campió, ningú el jutjava, era admirat per la resta de la federació, que de fet era com una gran família, sempre es feien costat, i es que al contrari del que creu la gent l'esgrima no és un esport violent.
Dos mesos abans, la professora havia rebut un correu d'un vell amic que estava treballant en una escola pública de St. Feliu de Llobregat. A l'e-mail el Juli la informava de que havia donat unes quantes lliçons d'esgrima als seus alumnes, fins i tot havia fet venir a un esgrimista per que els ensenyes les competències bàsiques. El Juli li proposava fer una poule, per divertir-se i mostrar als seus nanos que hi ha vida mes enllà del futbol bàsicament.
Al Col·legi Mare de Déu de la Mercè a St. Feliu, el Fran acabava de fer un examen de català que no li havia anat massa be, a sobre, li tocava fer esgrima classe d'educació física.
Primerament es va posar el casc, la jaquetilla elèctrica i el fil de cos que anava endollat al floret. Li encantava el soroll que feia el botó de l'arma en fer un tocat.
Primer assalt: Combat d'eliminatòria directe
En guàrdia, preparats, endavant: trencar, trencar, marxa, trencar, FONS! i tocat pel Fran
En guàrdia, preparats, endavant: marxa, marxa, doble trencar, doble marxa.... FLETXA! tocat pel Fran un altre cop. Qualsevol diria que s'estava desfogant de l'examen anterior.
En guàrdia, preparats, endavant: Doble trencar, marxa, marxa, doble trencar, marxa... Contraatac! Guanya el Fran.
Aixo de l'esgrima no estava pas malament, pensava ell. Potser fins i tot aniria a la competició que havia organitzat el Juli contra aquella escola de Badalona.
Escola de Badalona: La Poule.
Als vestuaris s'hi respirava un cert aire de nerviosisme, més que per la competició, per estar en un lloc desconegut, on no coneixien a ningú, o gairebé.
Tothom estava a pista batint-se en duel, menys als que els tocava esperar i entre ells estaven el Pau i el Fran, de fet, ningú sabia on estaven, només ells mateixos...
Mentre a la pista es feien combats, en un racó del vestuari revivien els moments de l'estiu anterior, un estiu inoblidable pels dos, dençà que el Pau va haver de marxar a fer un curs a França per millorar la tècnica no s'havien tornat a veure.
Silenci. Els seus noms van sonar per l'altaveu, era l'hora del combat. La pista mesurava 14m de llargada i uns 2 metres d'ample, però a ells els semblava una basta extensió de terreny on només hi eren ells dos.
En guàrdia, preparats, endavant.- Va dir l'arbitre
-Marxa, +trencar, -doble trencar, +doble marxa, -fons, +trencar, -marxa, +marxa, -casc fora, +casc fora, PETÓ. Targeta vermella i a continuació... Silenci.
