Tornada a la infància

Al meu poble, no passen gaires coses que es puguin dir emocionants. La gent és simpàtica, hi ha una festa major cada any i les pastes d’aquí estan per llepar-se els dits. Però jo, sóc una persona més del poble, on hi viuen cent persones aproximadament, i vaig a l’escola com gairebé totes les persones de 12 anys. El meu dia a dia: Escola-casa-deures-sopar-dormir. Es clar, els caps de setmana no són així. De vegades anem a la platja o a la ciutat del costat a visitar als meus avis i tiets. Però avui, dimarts a la tarda, estic fent deures, de matemàtiques. Ens deixen fer servir la calculadora per fer els deures. Això no passa a moltes escoles. A la de la meva cosina no deixen. Em diu: . Si ho veiés, sabria que aquí la vida és igual que a la ciutat. El meu dia a dia seria insuportable sense els meus amics: Som un grup, de cinc persones. Estem, la Clàudia, la Sara, en Gerard, en Carles i jo. Abans al grup també hi havia l’Ignasi, però se’n va anar del poble. Viu molt lluny i no ens pot venir a visitar. Ens va fer molta pena que marxés. Nosaltres, ens confiem tots els secrets, quedem cada dia a la Plaça Major i a l’estiu marxem de campament tots junts.
El meu mòbil sona. Deu ser la Sara, preguntant-me on estic: Efectivament. Li dic que no puc anar a la plaça, ja que tinc deures. Deures... Buf! Tant de bo fos petita i no tingués deures. Marco a la calculadora, inconscientment, 2003, que era quan tenia 3 anys.
Ja és de nit i ja he sopat. Sóc al llit amb el pijama posat i les dents rentades. Tinc molta son i m’adormo aviat. Al cap d’una estona, em desperto, recordant que no he apagat la calculadora. M’acosto al escriptori i no hi arribo. La llum està apagada i no hi veig res. M’acosto al interruptor i tampoc hi arribo. Sembla un malson. Em pessigo i veig que és la realitat, i ara tinc un blau al braç. Agafo l’escombra darrere la porta i intento arribar al interruptor. La llum ja està encesa. M’acosto al mirall i em miro de dalt a baix: No em crec el que veig i crido. La mare corre cap a l’habitació:
-Què passa filleta?
Vull dir-li . Però en comptes d’això, de la meva boca van sortir, mal dites, les paraules: . La mare, no sap què dir, m’agafa en braços i em torna a posar al llit.
-Dorm- diu ella- Demà comences preescolar
Preescolar? Però si jo ja vaig a 1r d’ESO! Això és molt estrany: El meu cos s’ha fet més petit, no puc dir paraules complexes però si puc pensar-les a la ment. Recordo la calculadora i vaig cap a la taula. La mare em veu, i em diu que no surti del llit i que no agafi res de l’escriptori, que és de la meva germana. La meva germana! Té 21 anys! Fa dos anys que se’n va anar de casa. Me n’adono de que, el llit, ara és una llitera. Dalt, hi ha la Susana, la meva germana. No sé com no s’ha despertat amb aquest drama que he muntat. Tinc son i vull tornar a dormir. No sé el que ha passat i vull que s’acabi. Al cap d’unes hores, surt el Sol. La Susana està ja vestida i amb l’abric posat. Però no sembla que tingui 21 anys: Ara sembla que en tingui 12. És molt estrany. De la meva boca surt, altre cop mal dit, , diu la veu. Contesto: . Torna a parlar: . Giro el cap, i la Sara somriu. Vull abraçar-la, però la cadira de seguretat i el cinturó no em deixen. Vull seguir parlant amb ella: . La Sara no “parla”. Potser no m’ha sentit. Llavors sento la veu: . Li explico lo de la calculadora, pensa que segurament tinc raó. , diu. . ,diu ella. I arribem a casa. Mentre estem a l’ascensor, continuem parlant: , pregunto. . Em sorprenc. I em fa gràcia. És molt curiós. Entrem a casa. La Susana encara no ha arribat, podem agafar la calculadora.
-Noies, agafeu galetes, si voleu- diu la mare
Però sortim corrents cap a l’habitació. Veig la calculadora. . La Sara m’ha escoltat: , diu. Aconsegueixo agafar la calculadora, però penso si de veritat vull tornar. L’Ignasi és aquí, els cursos ja els sabré i seran més fàcils. La Sara em mira. Crec que ella tampoc vol tornar. , diu. Té raó. No encaixem, en aquest temps. Tenim 12 anys i hem de tornar a la nostra època. Marco 2012. No passa res. Miro la Sara: . La mare ve a l’habitació. Amago la calculadora.
-Voleu anar al parc?
-Sí!- exclamem les dues
Allà, com m’imaginava, estan els meus amics. Ells ens poden sentir? Tant de bo. Ho provo, i dic a la ment: . Res. Cap resposta. Però llavors començo a sentir cinc veus al meu cap dient: . L’Ignasi somriu. Segurament s’alegra de veure’ns. Jo també me’n alegro però, demà no hi serà. , dic. Em mira. . Arrufo les celles: . Somriu encara més: . Em poso trista: Només és una idea, però, i si té raó? Ho hauré espatllat posant 2012? , diu la Sara. Tots ens posem tristos. La Clàudia, es posa a plorar. En Carles i en Gerard l’abracen ben fort. Després ens afegim les noies. Però L’Ignasi no està trist. , diu en Carles. , pregunta la Clàudia. L’Ignasi somriu . En Gerard l’abraça amb més força i diu: .
S’ha acabat el dia, sóc al llit i penso que demà no hi haurà la llitera, hi haurà fotos i cintes de vídeo. Es fa de dia. Aixeco el cap: No hi ha llitera. Vaig al rebedor: Hi ha totes les fotos. I penso: . Quan anem cap a l’Institut, tots ens mirem. En Gerard diu:
-Adéu, Ignasi; adéu 3 anys.
Sona una botzina: és d’un cotxe. S’ha parat a la porta i veig que surt algú.
-Cristina!- exclamem tots
És la mare de l’Ignasi! Llavors l’Ignasi...
-Hola!
-Ignasi!- exclamem tots, encara més fort
Correm a abraçar-lo.
-Què hi fas aquí?- pregunta la Clàudia, emocionada
-Al meu pare l’han traslladat a la feina
-A on aquest cop?- pregunto
-Doncs... aquí!
Tots riem i saltem d’alegria: el grup torna a estar complert i tornem a tenir 12 anys. Un final feliç per a una història emocionant. Per fi hi ha una història emocionant per explicar al poble. Però, penso que, quan tens 3 anys, ets petit, però quan tens 12, també ho ets. Qui pot creure, a un nen petit?